SANT JULIÀ DE FRÉIXENS. VALLCEBRE. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Voltant per les nostres terres berguedanes visitàvem el lloc de Sant Julià de Fréixens, presidit per una bonica església, molt visible des de la carretera  que ens condueix des del collet d’Eina fins a Saldes.

 

 Sant Julià de Fréixens és una caseria (14 h. 2009) del municipi de Vallcebre (Berguedà), situada en un serrat (945 m), sobre una petita vall on hi ha les cases que formaven el seu veïnat. 

L'església de Sant Julià de Fréixens era coneguda també amb el nom de "Sant Julià de Vallcebre", i l’any 1311 amb el de "Vallcebre sobirà".

L’existència d’aquesta església queda constatada en la cessió feta  l’any 1019 pels comtes d’Urgell al monestir de Sant Llorenç de Morunys i que quedaren incloses dins la senyoria de Sant Sadurní de Tavèrnoles, de qui posteriorment depenia. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre “

 

L'església es esmentada en el testament de l'any 1197, quan Estefania Isarna deixà dos argenços a Sant Julià, car un dels seus fills, Ramon, era clergue de Sant Julià.  

L'any 1312 apareix com a parròquia però al segle XV ja es sufragània de Santa Maria de Vallcebre, i, al segle XVIII, totes dues són sufragànies de Santa Maria de Falgars. Els capellans o rectors de Sant Julià coneguts són: Miquel -1279-, R. Olzina -1340-, Bernat Corderols -1384- i Bernat Bonet -1440- (ja unida a Santa Maria de Vallcebre). 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover Moll no ens dóna cap definició. Una exposada possibilitat podria donar com explicació l’existència de freixes en aquest lloc.

 

Petita església romànica que ha estat molt transformada al llarg dels anys. El cos de la nau està cobert amb una volta de canó, i el seu absis, orientat a llevant, està cobert amb un quart d'esfera; la seva amplada correspon gairebé amb la de la nau i el seu aparell de blocs de pedra quadrades i ben col·locades, a soga i través, sembla ser del segle XI. 

Al bell mig de l'absis hi ha una petita finestra d'arc de mig punt adovellada i esqueixada, actualment tapiada. La part superior del mur exterior de l'absis presenta una motllura amb unes petites mènsules quadrades, únicament amb funció ornamental.  

Al segle XVIII es va construir una nova volta de canó i es van fer uns contraforts de reforç al mur de migdia. El campanar i els afegits a la part de ponent, són posteriors a l'obra romànica. La porta original, és totalment perduda i s’accedeix per una nova porta moderna.  

Hi ha una casa adossada, la rectoria, amb planta baixa i pis. Tot està cobert amb una teulada a dues vessants de teula aràbiga.  

 

Al seu entorn trobem el fossar.

 

Una bonica església que domina gran part del seu territori. Llàstima que a causa de la vegetació tinguéssim dificultats per fotografiar l’absis, una de les joies més preuades dins l’art romànic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.