divendres, 30 de gener de 2015

L’INVENTOR DELS SOMNIS HUMANS.

L’ancià és assegut enmig de l’habitació amb els genolls i les cames plegades. Descansa en la clàssica postura del lotus. (Padmasana). Sota seu li serveix de seient una humil catifa de tons vermells enfosquits pels pas del anys. Està posat d’esquena al llum que entra pels finestrals anunciant un nou dia.  

Prefereix estar d’esquena perquè als seus ulls ja cansats, després dels molts anys viscuts, els hi molesta els forts raigs del sol.  També per en aquest posició la claror no pertorba les seves idees. En la penombra els seus pensaments dansen davant del seus ulls mig oberts.   

Però la seva ment no observa el reduït món que el rodeja sinó que es capbussa dins de la seva memòria cercant les coses que ha intentat crear en la seva vida.

El primer que volia inventar era l’amor. Va començar a treballar-lo poc a poc. Primer va buscar la matèria prima ideal per aconseguir el millor resultat i va modelar-lo amb tota cura i estimació. En el torn de terrissaire, va depositar el millor caolí possible, per aconseguir la porcellana més pura. I llavors amb infinita paciència com un pare que estima el seus fills des d’abans de néixer, poc a poc, va aixecar les primes parets. 

La fina peça va créixer al mateix ritme que els fills creixen. Aleshores va veure com pujava sentint els diferents graus de l’amor: el filial, el fraternal, l’amical, i fins i tot, el juvenil. Però per una fotesa, només un instant, va perdre l’atenció del seu invent. La suau porcellana va trencar les seves parets i va créixer l’esquerda de l’amor sexual fent trontollar tota la seva obra. Va reparar-la el millor possible però no va donar amb una solució final i la peça de l’amor va prendre tantes formes i tantes variants, com té el ser humà. A partir d’aquest moment l’ambició humana va finalitzar malmetent-lo.   

Desenganyat del seu estimat invent va oblidar-lo en el passadís de la vida. Però el seu fill malmès, no va voler ser postergat. Com un arbre ben adobat, malgrat que lluny de la puresa de la idea original, va estendre les seves arrels amb diferents idees (creences), i aleshores com un monstre sense entranyes va acabar devorant-se entre sí. Algun trosset de l’amor sí que queda de la primitiva peça, però, molt malejada amb les passions del món actual del posseir sense mida. Aquesta petita flor llueix encara més ufana dins el desori de l’odi humà. 

Com volia regalar als humans moltes coses va intentar inventar la felicitat. Va fer multitud de proves, va enriquir a uns, va educar a altres, va canviar els termes i va voler trobar aquella solució que el podia satisfer. Fins que va comprendre, que l’invent no era tal invent. La felicitat és crea dins els sentiments de cada element humà i cadascú la sent de diferent manera en si mateix. Els pobres d’esperit no l’aconseguiran mai. 

Inventar, idear, crear. Ara l’ancià voldria crear la pau. Els seus infructuosos intents es veu visiblement quins camins de destrucció segueixen en el instant actual. La humanitat s’extermina a si mateixa.  

Pobre vell! Que veu que els seus invents més preuats, aquells que volia oferir a mans plenes, s’estavellen per si sols gràcies a l’avarícia, la cobdícia, la riquesa i l’ambició de poder humà o religiós.  

Hi ha tants que malmeten els seus desitjós que tal vegada deixarà d’admirar la seva obra i l’abandonarà per a què els mateixos que haurien de vetllar per ella la destrueixin. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada