dilluns, 14 d’octubre de 2013

L’ABSENTA.

La dona observa la platja. Davant seu una copa d’absenta mig buida per oblidar moltes coses que ara en aquests instants no recorda.

Com ha anat a parar, com pot estar en aquesta taverna pudenta d’un perdut poble de pescadors. Al seu costat un decrèpit vell de cara vermellosa i demacrada que amb ulls plorosos mira el fons del got mig buit com si dintre del licor es pogués veure el futur.

Quin futur pot haver quan s’ha arribat al fons del got i els ulls plorosos no són capaços de percebre cap esperança, ni cap il·lusió per viure els propers dies.

La dona alça la vista del seu got con qui vol reconèixer en quin antre ha arrecerat la seva vida. Mira a través dels finestrals i veu la blava immensitat del mar i observa encuriosida tres patètiques figures que a la platja  arraulides suporten el fred del vent.

Que esperen descalços, premen la roba per impedir que el poc calor que emana dels seus cossos mal nodrits escapi mar enllà. Mentrestant els seus pensaments units en oració volen per l’aire per retrobar-se amb el vell pescador que com cada matí ha marxat dins la mar per aconseguir aliments pel fill malalt, la jove i el nét.

Separa la mirada, de les tres persones en el fons blau, fastiguejada i trista de la pena dels demés. No, el seu propi dolor li oprimeix lentament el cor. Aleshores fugint de l’exterior dóna una ullada dins la tasca. No vol veure a la resta dels ocupants del bar i recrea sa mirada vers les parets tacades.

Un quadre crida la seva atenció, s’alça i s’apropa per veure-la de més a prop.

Sí, el déu  Saturn que es menja els seus fills, creu recordar i aparta horroritzada la vista de la cruel pintura. Sang...

Records de sang, guerra, mort. Prou sang! I retorna lentament a la taula, s’asseu davant el got i sense mirar a ningú veu d’un glop llarg per oblidar i adormir el cervell.

Poc després s’alça lentament, paga al cambrer, que més que servir, vigila que els clients no marxin sense pagar i arrossegant els peus obre la porta i segueix la seva lenta marxa fins la pensió on s’allotja.

Vertaderament sembla un fantasma de temps millors que espera tranquil·lament l’obnubilació de la ment i el descans etern.

Miquel Pujol Mur                                                     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada