dissabte, 19 d’octubre de 2013

BOMBOLLES DE SABÓ



La mare i el petitó estaven sols en aquella gran cambra, amb vistes sobre el mar; des que el pare no era amb ells , la soledat i la tristor es feien més paleses que mai.
Aquell vespre la mare estava especialment trista i no feia massa cas del menut, que amb els seus tres anyets no entenia massa les coses que havien succeït aquells darrers dies; però si sabia que  ara no tenia al pare per jugar i no sabia quan tornaria,  ell l’estimava molt al pare. Fins fa pocs dies jugaven sempre junts i llavors  de cop i volta no el va veure més. La mare li ha dit que havia marxat, que era en un altre lloc enllà del mar, que estaria molt temps fora i que tardaria molt a tornar-lo a veure. Era tant petit per dir-li la veritat! –pensava la mare. Quan demana que quan tornarà el papa, no sap massa que respondre-li; és llavors que li agafa aquella tristesa i ganes de plorar. El nen la mira amb aquells ulls innocents sense entendre que és el que estava passant.
 
Aquell vespre estava més trist que de costum, demanava pel pare una vegada i un altre,  la mare no deia res i plorava. El nen també es posa a somicar...
-          Jo ara no tinc ningú per jugar. Quan tornarà el papa? Mama... juguem una miqueta?
-          Si, si maco ... de seguida, ara jugarem una estona els dos junts.
La mare intentant dissimular el  plor, somrient  al menut. Ben mirat ell no té culpa de res, i  es el que en paga les conseqüències. La mare agafa al nen, van cap a la cuina , mentre agafa un pot amb aigua i sabó i el posen amb una ampolleta, va explicant al nen que faran un joc molt divertit,  llavors amb una palleta xuclen a l’aigua i surten unes grosses bombolles de sabó, de tots colors.
El nen aviat va aprendre a fer-les, després van sortir a la terrassa que dona de cara al mar, i continuen fent moltes bombolles, que omplen l’aire de rodones de colors, petites i grans.
 
  - Que divertit que és això. Mira, mama...Mira,  són petons que envio al meu pare.
  - Molt bé, segur que allà on es,  li arribaran els teus petons
El nen continua fent bombolles de sabó, que tira enlaire i les envia al pare; llavors unes bombolles esclaten a la cara del nen fredes i mullades, llavors el nen crida...
-          Mamà, mama, es el papa que em retorna els petons que li envio.
 
La mare abraça ben fort el petit i li fa que si amb el cap, mentre els ulls se li humitegen. Des de llavors, el petitó, quan estava trist i avorrit i tenia aquell enyorament del pare, es posava a fer bombolles de sabó, a la terrassa davant el mar. Quan algunes li esclataven a la cara , era el seu pare, que des d’allà on fos li retornava els petonets que li enviava el nen.
 
/17/10/2013/

6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ja ho pots ven dir! Als tres anyets qui no ho és.

      Elimina
  2. Em fas suposar moltes coses però quina és la causa de la manca del pare. Segurament en la poesia de les bombolles hi ha el misteri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pots suposar el que vulguis, ho deixo en incògnita. Encara que si segueixes les bombolles en trauràs l'entrellat.

      Elimina
  3. Preciós i tendre ...Les bombolles de sabó petons per el pare, que els hi torna en forma d'esclat de les bombolles, però potser és un petó una mica fred...
    Molts petonets per a tu, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser per les teves paraules. Potser si que els petons de bombolles de sabó són una mica freds, però segur que l'infant que li falten els del pare, els deu trobar prou càlids.
      Una abraçada

      Elimina