divendres, 11 d’octubre de 2013

BOLETAIRE NOVELL.

El senyor Ego Sum Pauper, Egus pels amics, assentat davant de la tauleta del bar recorda quan fa anys va sortir amb el seu nebot, el Roger, a buscar bolets. L’Egus, mai ha estat un caçador de bolets, talment com diuen ara a la televisió, però a la suma dels anys ha après a reconèixer els que són bons i els altres. Els bolets que no coneix els deixa al bosc perquè es reprodueixin.

Recorda el dia que va sortir amb el seu nebot, un nen que mai havia sortit a buscar bolets, per ensenyar-li a collir-ne. El Roger content deia tot il·lusionat mentre caminaven cap el bosc.
¾    Oncle, miri quina cistella més gran m’ha donat la mare.
¾    Si, noi, potser la mare t’ha donat una cistella massa gran i tot, quasi pots dormir a dintre.
¾    Si oncle, però si l’omplo tindrem bolets per tot l’any. M’han dit que per aquí se’n troben molts  

L’Egus pensa: Manoi! La meva germana sempre ha estat molt exagerada, però ara deu estar mal de la vista. Com pot donar-li una cistella tan grossa i és que...Ja ho he dit sempre que em té ràbia, encara pensarà que si l’omplin l’arrossegaré jo aquesta cistellassa. 

Arribat al bosc comença la feina de buscar bolets. El Roger, tot cofoi, corre d’un cantó a l’altre amb la cistella mig penjada del braç, mig arrossegant-la per terra. A cada moment s’ajup i fa cridets de content. L’Egus mira a terra i busca també bolets mentre només sent:
¾    Ei, un bolet. Ei, aquest si que és gros, Oh, quin color més bonic, Oh, quants i més, i més. 

L’Egus es meravella que el seu nebot en reculli, tants i tants, i ell no trobi més que algun de quan en quan. 

Per fi cansats arriben a una clariana del bosc. L’Egus, poc a poc, es desdobla posant-se la mà a l’esquena. El Roger, tot cofoi, mostra els seus tresors boletaires a l’oncle. L’Egus queda aclaparat, però que porta aquest noi, dins de l’enorme cistella, plena de bolets i n’hi ha de tota mena; vermells, grogs, marrons i, fins i tot, blavosos.
¾    Però Roger, la majoria d’aquest bolets són dolents.
¾    Què va oncle Egus, miri, miri aquest vermell amb piquets blancs és preciós. I aquest miri quin rovelló més perfecte i miri quina lleteta blanca que treu per sota.
¾    Però Roger aquests són molt verinosos.
¾    Ja m’ho deia la mare. No facis cas a l’oncle és una aixafa guitarres.
¾    Però us poden fer mal.
¾    Jo ho dirà la mare del pare. Jo, aquests bolets me’ls emporto a casa. Uf! Que cansat estic, tiet em fas un favor. 

Poc després l’Egus enrabiat perquè ha trobat pocs bolets i per haver d’arrossegar la enorme cistella del nen marxa bosc enllà mentre escolta al ploramiques del seu nebot queixant- de mal de peus i d’estar cansat. 

Qui va a dormir amb canalla mullat s’aixeca.

Miquel Pujol Mur.

5 comentaris:

  1. Trobo a faltar la reaccio de la mara en veure tants bolets dolents.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de mare o mara pots dir que es culpa del dit tonto que tots tenim. La mare no té gaire a dir quan a tret la força a tot comentari del seu germà des del principi.

      Elimina
  2. M'imagino la il·lusió del nen veient tants bolets diferents, i poder collir-los. Es clar que si mai ningú li havia ensenyat a diferenciar els bons dels dolents , és normal que els collís tots

    ResponElimina
  3. No hi ha ningú que ho aprenguí sol, poc a poc es fa camí.

    ResponElimina