dimarts, 20 d’agost del 2013

EL RUC ESPAVILAT


El Pep i la Maria passaven uns dies en aquell petit poblet de poques cases, perdut a la muntanya, on el Pep havia nascut i viscut fins els 18 anys. Aquells dies era la Festa Major del llogaret i com hi havien fet un hostal hi havia força gent, fins hi tot van trobar alguns coneguts de molts anys enrere. Ells feia més de trenta anys que no hi havia tornat.
El Pep va voler anar a veure la casa  on havia nascut. Era un xic apartada, i va anar-hi amb la seva néta, la Paula, una joveneta d’onze anys molt espavilada,      que volia saber com era on havia viscut l’avi. La casa era un munt de pedres, sols hi havia en peu una paret, on s’albirava una petita finestra. Feia una mica de tristesa, per això fer un tomb per els voltants.

Recorrien aquells paratges, que no s’assemblaven en res en els de quan l’avi era jove. Aquest explicava com aquelles lleixes ara plenes d’herbam abans eren plenes d’hortalisses, i que ell de petit també ajudava en les diferents feines de l'hort, li agradava, sobretot,  collir tomàquets,  mongetes i patates. Ara ens alguns prats hi pasturaven les vaques de l’únic pagès de l’encontrada .
Llavors va descobrir una gran bassa d’aigua, és va parar i va quedar absort contemplant-la, van aflorar un seguit de records llunyans,
-Què passa avi, que estiguis tant quiet rumiant  -va preguntar la nena.

-Ai, Paula, com ha canviat tot això. aquesta bassa que ara serveix per abastir aigua als bombers, en cas d’incendis, abans era una petita bassa per abeurar els animals, i aquell ruc...  m’hi va tirar dintre.
-Un ruc et va tirar a l’aigua, va no em facis riure.

-Si, si... és veritat.  Jo tindria llavors més o menys la teva edat. M’agradava molt pujar a cavall del ruc, que teníem a casa. Sem donava molt bé, fèiem una passejada, a vegades fins i tot corria, llavors jo m’agafava ben fort a la crinera  i semblava un genet cavalcant un cavall blanc. Feia el que jo li deia, però aquell dia , no em volia creure. Estava el ruc menjant herba en aquell prat verd, quan vaig anar per pujar-hi, no es deixava de cap manera. Qui mana aquí, li vaig dir. Vaig pujar-hi, amb esforç, el molt burro no és deixava. Tampoc volia moure’s, li vaig donar unes coces al ventre i llavors va arrencar. de sobte es va posar a córrer, jo m’agafava fort, anava directe a la bassa, quan va ser al costat va parar en séc i va abaixar el cap fins al terra i jo vaig volar d’estampida cap a dintre l’aigua.
-Hui, avi! què et vas fer mal? -diu la nena intentant aguantar el riure.

Algun cop o altre, poca cosa; però el que vaig quedar és ben xop i enfangat  i vaig haver d’aguantar l’esbroncada de la mare ...
Avi i néta van continuar caminant mentre  seguien parlant dels vells records

-18/08/2013-

   

2 comentaris:

  1. I després els diuen rucs, he, he...Molt bona aquesta història.
    Petonets Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi tant, en tenen el nom però no són tant rucs com diuen, aquests animals.
      Bona nit Roser!

      Elimina