dimecres, 14 de setembre de 2011

LES TREMENTINAIRES 3

ESTADA A MANRESA

Cap a migdia la diligència fa la seva arribada a Manresa.
Abans, en passar prop de Sallent, la Júlia comenta a la seva mare una novetat que l’ha sorprès. La presència d’un aparell que treu fum per la xemeneia, circula sobre unes vies de ferro i arrossega uns vagons on hi va gent, mercaderies i carbó.

 Què és això, mare? - i assenyala amb el dit l’estranya i negra màquina.
 Això Júlia l’anomenen tren, surt de Cal Rosal i arriba fins a Manresa. Ja ho veus, porta gent, de tot, i fa fum. Al nostre mas no hi arriba, però al col•legi sí que ho hauràs après.
 Sí, se n’ha parlat, però la monja diu que són invents del dimoni.
 A la monja li passa el mateix que a tots nosaltres fa molt temps va quedar tancada enmig de les muntanyes. I el món funciona diferent. Evoluciona, diu la gent.
 Mare, per què no hem pujat al tren?
 Surt de la colònia Rosal, i no teníem mitjà de transport tan d’hora. A més la diligència és més econòmica.
 Sí, mare- diu abaixant el cap la Júlia -, però si és així per què baixa tan poca gent?
 Ja agafarem el tren un altre dia, filla.

L’arribada a Manresa és com l’esclat d’un món diferent per a la Júlia ja que és el seu primer viatge i mai havia estat en una població tan gran. Coneixia com a pobles grans Berga i la Seu, per on havia deambulat amb l’àvia venen herbes.

El passeig la va meravellar, aquell rengle d’arbres, aquelles cases de persones tan importants. El casino, aquell edifici tan gran per anar a ballar i divertir-se els senyors de categoria. És més gran que l’església del seu poble. Fins i tot veu tres cotxes circulant pels carrers.

Això només era l’iniciï de conèixer un nou món. Vam caminar per un carrer comercial ple de petites botigues, el carrer del Born es diu va saber més tard. En aquell moment els seus ulls miraven esmaperduts totes aquelles coses que tan fàcilment se li oferien als ulls i moltes d’elles li eren desconegudes. Hi ha roba, joies i llibres. La gent té una altra forma d’anar pels carrers, sembla que tinguin pressa. Al seu poble hi ha un altre ritme pel dia a dia.

Pugen cap l’ ajuntament i per un dels sobtats carrerons de darrere i baixen cap el barri de les Escodines on viu la Paulina, la dona que els donarà estada mentre visquin a Manresa.

A la Júlia la primera impressió, malgrat l’advertiment de la Teresa, la mare, va ser de sorpresa. Una dona una mica més gran que la seva mare, morena i els cabells pentinats amb monyo. D’ulls foscos, cara morena i de mans també fortes i acostumades a treballar en feines del camp. Després va saber que era viuda i que tenia una casa en un poble que era tot el que li va quedar després de la mort del seu home. Quan podia, hi anava per revisar les feines dels camps que havia arrendat a uns veïns. Vestia de negre, tan pel dol com pel costum de la gent de poble. La Júlia quasi s’esperava una bruixa i es va trobar una dona molt agradable que li va dir:
 Ui, quina pubilla més bonica. Com farà anar aviat els fadrins.

La Júlia enrojoli fins la punta de les orelles i avergonyida acotà el cap, mentre mirà per sota de les celles. Aleshores agafant-li de la barbeta la Paulina li aixecà el cap i mirant-li els ulls comentà:

 Filla, amb aquests ulls verds no hi haurà cap home que se’t resisteixi – li posa la mà al cap i tanca els ulls mentre un vincle d’energia sembla traspassar de la nena a la dona.
 Què fa, mare? - mussita la noia.
 Vull captar l’ energia del teu cos i endevinar el teu futur. Seràs una bona noia i faràs coses importants - Li contesta la Paulina- No seràs una capdavantera, però et seguirà la gent i ajudaràs a guarir-ne a molts. La felicitat com a tots els fills de dona, et donarà moments agradables, aprofita-te’ls i compensaràs els durs.

Mentre, la Teresa va obrir els farcells de les herbes i les estengué en una habitació de la casa. Al moment l’olor de les diferents herbes va envair l’habitació, els olors de camp i de naturalesa als va fer recordar les muntanyes i les valls de la seva terra.

La mare separà les herbes que li havia demanat la Paulina i que eren una part important de la seva càrrega. L’escabiosa, l’herba blava i l’hisop van amuntegar-se sobre una taula de l’habitació.

 No corris tant Teresa, que tindrem dies per parlar. Mira us he preparat una mica de menjar perquè he pensat que arribaríeu cansades i amb gana. He fet una mica de sopa de farigola, va bé per assedegar l’estómac després del viatge, i després unes patates aixafades amb un tall de cansalada.

Després de dinar i fer la migdiada la Teresa i la Júlia surten al carrer per fer la visita a la senyora que viu en una casa del Passeig.
Mentre caminen la mare fa aquesta explicació a la filla:

 Això, filla, és un favor que faig a una persona que conec de fa molts anys i que sempre s’ha portat molt bé amb mi i a més amb molta generositat. Tu ja saps que nosaltres, les trementinaires, no curem les persones, més que res utilitzem els nostres remeis per als animals. Només aconsellem herbes i plantes per a petits malestars. Alguna vegada ens vèiem obligades, per amistat i en secret, a ajudar una persona amiga, però no és la nostra feina ni l’hem de fer.

Aquesta és una tarda de sorpreses per a la nena. En arribar a la casa, a l’entrada el carruatge negre i daurat, tan brillant, l’ha deixat amb els ulls oberts com plats, i a més, per una porta ha vist dins una quadra un cotxe molt luxós i gran. Té un morro quasi tan llarg com un matxo.

Han entrat per una porta que els ha indicat un porter. Ha obert una noia amb còfia que, després de preguntar-los què volien, les ha fet esperar força estona, mentre anava a preguntar si les podien rebre. Al cap de llarg temps s’ha presentat el criat que amb un sec:

 Seguiu-me, la senyora us espera – i ha començat a caminar davant seu.

Seguint-lo els ulls de la Júlia miren meravellats les diferents sales de la mansió, a mida que el criat les va guiant fins a la sala de costura de la senyora.

Aquells sofàs, aquelles cadires, els mobles, els cortinatges i aquelles catifes tan gruixudes on s’enfonsava el peu, com en els prats d’alta muntanya, li semblava que pertanyien a un món idíl•lic.

I en pujar l’escalinata els quadres amb tots el marcs daurats. Pintura rere pintura amb personatges vestits de militar amb galons i orles com si fóssim els reis de tot l’univers. La Júlia, com que era una joveneta, guaitava mirant a un costat i a l’altre, la Teresa més gran, malgrat que sorpresa, dissimulava un xic més


Berga, 11 abril 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada