dimarts, 20 de setembre de 2011

LES TREMENTINAIRES 10

SEQUERA

La sequera de l’ànima i la sequera del cor produeixen més crueltats que la sequera de la terra. Quan els camps resten vermellosos per la sang germana vessada, tant d’un costat com de l’altre, els veremadors recullen una mala collita, només morts, sofriments i odis.

Aquest pensaments i altres volten pel cap de la Júlia. Aquell dia de bon matí s’ha assabentat, un 18 de juliol, de l’alçament de les tropes manades per un general jove i ambiciós. A més, aquest motí està beneït pels representats de la clerecia que potser troben a faltar els privilegis que d’antuvi han fruït. Per això, han apadrinat l’alçament de les tropes revoltades contra el Govern legítim, la República, votada pel poble, com la “Cruzada de liberación nacional”. Com si desitgessin tornar enrere i ser altre cop en els temps de la lluita contra el sarraïns a Granada, dels àrabs a Jerusalem o començar el temps de la Inquisició.

Com és possible parlar d’amor i de perdó davant del poble congregat a l’església i, per l’esquena, com uns fariseus qualssevol vendre Déu i els seus fills per aconseguir guanys terrenals. En aquest món no solament ha hagut un Judes Iscariot, sinó que cíclicament es repeteixen fets de la mateixa vilesa. Llàstima que els representants del mateix Messies causin la mort dels seguidors de la seva doctrina. El poder i l’ànsia de manar ennegreix el cor dels humans, tant siguin religiosos com laics.

Moltes idees es recargolen en els pensaments de la Júlia. Aquest matí, com cada dia des de fa anys, ha fet la seva habitual visita a l’hospital. Ha encarregat la feina als seus col•laboradors, els metges ajudants i a les infermeres, i ara condueix el seu cotxe i marxa cap a uns laboratoris on forma part d’un equip que estudia l’asèpsia en el tractament dels parts de les dones i dels malats amb ferides per evitar les infeccions i les gangrenes.

Malauradament els resultats encara no són encoratjadors, però hi ha indicis que si es treballa vigilant la netedat, tant del pacient com de la pulcritud de les mans del personal sanitari hi ha la possibilitat de poder evitar malalties de fatals conseqüències.

El problema és conscienciar el poble de la higiene necessària. També s’ha d’aconseguir que les cases reuneixin millors condicions per a la neteja de les persones i eliminar les comunes. Aconseguir fer madurar la gent i per donar noves normes per a la higiene, és una tasca dura i constant sobretot en la gran quantitat de cases humils.

També a Barcelona i a Catalunya sencera han succeït molts fets. Un nou govern, una nova cultura, un millor aprofitament de les tasques educatives ens ha fet avançar, fins i tot, per damunt d’altres països europeus.

La Generalitat ha tractat bé els intel•lectuals i els investigadors i, a Catalunya ha florit un nou món de ciència i de drets humans. Malgrat que la labor de les dones continua sent fosca, hi ha dones que destaquen en diferents estaments de tot signe. Frederica Montseny és la ministra de Sanitat en el Govern de la República i impulsa lleis més modernes, tant per la concepció humana com per a l’avortament.

La Júlia ha fet de la seva professió la vocació de la seva vida. Malgrat tot s’ha casat i ha tingut un fill, l’Armand. Més dat que el seu marit, el Pere, és un investigador inquiet que viatja pel món a la recerca de noves malalties per a la investigació de noves teràpies i també a causa que té un temperament que l’impedeix estar aposentat en un lloc determinat, en poques paraules “un cul de mal seient”, el matrimoni s’ha anat a orris i s’han acabat separant. En una de les seves darreres converses la Júlia va dir:

 Caram Pere, tu no sembla que vagis a curar cap malaltia, crec sincerament que més aviat les vols crear. Hi poden haver moltes malalties arreu del món, però, més val que curem les més properes.
 Sí, per això ja esteu els metges que sou aquí, però hi ha tant per descobrir al nostre costat, només sortir al carrer i conèixer els nostres veïns, a l’Àfrica mateix, entre els moros, només passar l’estret.

Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir quasi sense acomiadar-se ni de la Júlia ni del seu fill. Va marxar darrere el seus somnis, capficat i sense veure res del que deixava enrere. Com si portés un mocador als ulls on per una petita escletxa veiés un món, només perceptible a la seva mirada. La Júlia va instar la dissolució del seu matrimoni civil.

Poc temps després va saber la seva mort, a mans de les forces de la guàrdia mora del general revoltat. Va morir defenent les seves idees catalanistes i universals. Geni i figura fins a la mort. Però no va saber fer feliç ni a la seva dona ni al seu fill, que el va desconèixer quasi completament.

Aleshores una mà vermella, va cobrir el país, malgrat s’anomenessin blaus i religiosos. La sang, l’odi, les malalties i la pesta, tant del cos com de l’ànima, va envair-ho tot, com si els quatre genets de l’Apocalipsi campessin amb plena llibertat per les nostres terres.

La caiguda d’Andalusia va ser ràpida, els senyorets van poder gaudir dels seus cortijos i latifundis sense cap problema. I després de la caiguda de Madrid, l’èxode va recórrer el camí en direcció a la salvació, o millor dit el que semblava la salvació, França terra de les llibertats.

La Júlia va continuar treballant a l’hospital. Hores i hores de quiròfan, curant, tallant i cosint, intentant sempre salvar vides humanes.

L’Armand va anar ha passar uns dies a Tuixén amb el avis. Amb bon criteri va romandre a la masia, vora les muntanyes, com si amb la seva alçada i la seva força fossin un mantell protector.

A Barcelona com abans a Bilbao els avions bombardejaven constantment per atemorir la població civil. Malauradament mancava un comandament únic i rígid per dirigir la força militar.
Els quatre genets de l’Apocalipsi o la caixa de Pandora, tant se val, van destruir un país que va caure un altre cop amb l’obscurantisme i la superstició.

Com la sequera agosta els camps i destrueix la collita, així la guerra va destruir el conat de llibertat. Molts homes de ciència, molts homes d’art, molts artistes o simplement molts mestres, que formaven a la nova joventut, van haver de fugir per evitar la mort o la desaparició moral.

Les terres de Castellà, les riberes de l’Ebre i molts punts de la geografia hispana van quedar tacades de vermell, com un cap de blat ple de gallarets.

Finalment la sequera del cor va ser regada per les llàgrimes de les dones i els nens i també per la ràbia que feia prémer les mans dels homes.


Berga, 13 juny 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada