dijous, 29 de setembre de 2011

LE MAGICIEN


Davant de la taquilla hi ha una cua d’unes vint o trenta persones, majoritàriament són pares o avis amb els seus respectius fills o néts. La parella que acaba d’arribar al recinte del circ se situa darrere de tots demana la tanda que els dóna una senyora gran que va acompanyada de la seva néta. Pels voltants hi ha canalla que a través de les escletxes de les lones, intenta veure els animals, que un circ de tanta categoria com aquest, recentment arribat a la població sempre porta. Se sent el so de les trompes dels elefants, el rugir dels felins i també el soroll i els xiscles de les diferents classes de simis i mones mentre volten i salten per les gàbies. També els lladrucs del gossos. Això fa que la mainada comenti sobre quants animals deu haver-hi.

En ser a la finestreta de la taquilla demanen dues cadires, ben a prop de la pista central, a l’empleada del circ, una dona de cabells vermellosos que porta un nas de pierrot i que mentre els escolta fa petits glops d’una ampolla de cervesa. Els dona el parell d’entrades que volen i els torna el canvi.

Bé, ja són a dintre, després de donar les entrades a l’acomodador que els ha acompanyat al seu lloc s’han tret els abrics i s’asseuen en les cadires, a primera línia de la pista central. La parella són una dona d’uns trenta anys, jove i bonica, i un home una mica més gran, molt normal d’aparença i vestir. Si els miréssim detalladament podríem dir que ella crida l’atenció per la forma i els colors del vestit, i també per la forma de bellugar-se. Ell és més mesurat, més sobri en el vestir i més apagat en els seus moviments.

S’han encès els llums i tota la màgia de l’espectacle de circ es desplega a la pista davant dels ulls meravellats del espectadors. Els pallassos “els clowns”, els equilibristes i, amb un gran crit per part dels petits, els diferents espectacles dels animals feréstecs. Els domadors fan una gran demostració del seu valor, mentre estan dins l’engabiat entre els rugits, les urpes amb fortes ungles, i la demostració de ullals i rugits dels felins. Després els cavalls i els gossos ensinistrats. Els trapezistes que des de dalt de les cúpules fan salts, cabrioles, es deixen anar i van d’un trapezi a l’altre, mentre la gent torça el cap i mira amunt per seguir les acrobàcies i els salts mortals.

El públic està fruint i els infants aplaudeixen sense cap recança cada un dels diferents números que es realitza. Passen personal del circ venent begudes, crispetes, núvols de sucre i demés llaminadures. Fa calor tant pels llums com per l’excitació i la quantitat de gent que omple les grades.

Tatxin! Tatxin! Sona l’orquestra anunciant el tan esperat, i al mateix temps l’espectacle més important, el que dona anomenada al circ. S’han apagat els llums i sona una música suau amb un lleuger so oriental i misteriós. De cop s’obren els llums, primer els grocs, a continuació els verds, els vermells i per últim els blaus, fent com una gradació de colors que enceguen els ulls del públic, i de cop s’encén un focus de llum blanca molt potent que il•lumina el centre de la pista i aleshores la gent veu un home alt i prim, vestit d’etiqueta i amb una capa negra llarga fins als peus.

I comença el tan esperat número final, l’apoteosi de l’espectacle dins la pista central. El mag fa mostra del seu art, fa pujar diferents espectadors a dalt de l’escenari, generalment mainada i alguns avis per fer demostració de la seva destresa i de la rapidesa de les seves mans. Moviments de mans, cartes, flors, cintes, trampes que ensenya, però que al mateix temps enganya, mentrestant els jocs de llums dels diferents colors de l’arc de Sant Martí il•luminen l’escenari. La multitud aplaudeix sense parar, completament encantada per l’habilitat, la suavitat dels gestos i els moviments de l’il•lusionista. Hem de dir que l’expressió de la cara és molt agradable i sap mostrar una gran simpatia, un somriure emmarca sempre la seva fesomia. Sap riure i sap contagiar el riure a tothom; més quan posa cara seria sap impressionar els assistents.

Torna a fer-se a la pista la més negre nit, tant els focus com els llums s’apaguen, encara més semblà que emetin una llum negre perquè l’escenari esdevingués encara més fosc, més opac. Per fi, el màxim de l’espectacle, la caixa de fer desaparèixer les persones. De sobte, torna a encendre’s el focus i il•lumina una estructura negra, alta i carregada de pedres refulgents que brillen i resplendeixen amb la forta il•luminació. El mag no hi és; no, quan els ulls s’acomoden a la llum se’l veu a un costat de la caixa, però la seva capa negre el cobreix i sembla que no hi sigui, fins que amb un moviment ràpid de mans i braços s’aixeca la capa i el carmesí del folre el fa aparèixer com per encanteri.

Mostra la caixa per dins, sense parlar, obrint les diferents portes i compartiments, tots folrats de seda blava i amb un gest demana a una persona del públic per poder continuar el número. Assenyala a la dona asseguda en una de les cadires davanteres, i amb un aire imperiós la convida per què acudeixi on és ell La dona s’aixeca i amb el seus moviments nerviosos s’acosta al mag. És la dona de la parella abans comentada, el marit la vol retenir però ella és més ràpida i se li esmuny sense que la pugui agafar.

El mag l’agafa de la mà i la introdueix dins la caixa, tanca totes les portes i després volta de cadenes tot l’aparell. Agafa una espasa, fa un gest com si tingués un ensurt amb les afilades fulles, i travessa, un cop darrere l’altre, la caixa amb les diverses espases. El marit està neguitós, no entén això de tantes armes clavades on és la seva dona. Se sent una explosió i una flama vermella brilla dalt del túmul i es tornen a apagar les llums i tot és altra vegada a les fosques, tot negre. Se sent un terrabastall, com si alguna cosa és trenqués i caigués fent-se miques.

Es fa la claredat al cap d’una estona i només hi ha restes trencades de la caixa enmig de l’escenari, no hi ha cap persona, ni la dona ni tampoc el mag. Tothom estâ esparverat, més que ningú l’home que no veu a la seva dona enlloc. El director del circ fa obrir els llums de les altres dues pistes i fent el carrusel final treuen el públic del circ, com si la funció hagués acabat. Poc després arriba la policia i els mossos d’esquadra que juntament amb personal del propi circ remouen a poc a poc les restes, entremig de les quals surt un sobre. El caporal l’agafa i en veure un nom li dóna a l’home:

 Esta dirigit a vostè. Crec que el seu nom és Xavier, no?

Ell agafa la carta l’obre i comença a llegir-la.

Apreciat Xavier,
No t’estranyi el que avui ha passat, saps tan bé com jo, que em trobava presonera dins la nostra relació. Prou tard he comprés les nostres diferències de caràcter, ets una gran persona, més jo sóc més aventurera, més inquieta i em trobava sense realitzar-me.
L’altra dia en sortir de la feina vaig entrar a prendre un tallat abans de continuar fins a casa, i vés per on em vaig trobar amb l’Stefano el gran mag, l’Esteve per entendre’ns, i la seva mirada i el tacte casual de les seves mans fredes, però que em van transmetre una forta escalfor per tot el meu cos, em va captivar. I quan vaig oir la seva veu que amb suau accent francès em va dir: “ma petite chou”, què no sé que vol dir, em vaig encendre. Sóc la seva esclava, he decidit marxar amb ell, vull trencar amb tot i començar una nova vida.
No crec que tampoc et faci gaire mal, més que res perquè l’altra dia vaig veure aquell somrís als teus llavis, que feia temps que no veia. Sí, però era quan parlaves amb l’Anna, sí, la teva excompanya de col•legi, la separada del tercer.
Amb ella reprendràs millor que amb mi la teva vida,
Marta

El Xavier torna la carta al caporal, abaixa el cap pesarós, més no triga a canviar el caire del seu rostre, recordant les últimes paraules de la missiva.

 Farà suara la denúncia- li pregunta el caporal.
 Primer buscaré un advocat i demà segurament vindrem a la caserna.

Quan puja el carrer en direcció a casa seva, sent una veu infantil que diu:

 Àvia, aquest senyor no era el què...?
 Calla nena- diu l’àvia tibant-la de la mà.

La màgia de la vida,
la il•lusió de l’amor.
La màgia de l’amor,
la il•lusió de la vida.
La màgia de viure,
la il•lusió d’estimar.

La vida és màgia,
l’amor és il•lusió.
La màgia és l’amor
i la il•lusió és la vida
La màgia és vida
I la il•lusió és l’amor.


Berga, 3 de febrer de 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada