dimecres, 7 de setembre de 2011

L'ANIVERSARI

Som en el menjador i sala d’estar d’una casa de camp, és una habitació ben arreglada amb mobles bons, el sofà amb una flassada a sobre per l’ús diari de treball. Hi ha una llibreria amb llibres de diverses matèries, també de poesia; i a la tauleta de centre, hi ha diaris esportius.

Quadres a les parets pintats per unes persones aficionades, però amb gust, hi ha un estil més jove i un altre de molt realista. Una gran llar de foc ocupa tot un pany de paret i en mig de la xemeneia, un escut amb una mitra i dos bàculs creuats que ens demostra que antigament la casa havia estat la residència d’un bisbe. Per una finestra es veu un prat verd i per la carretera un cotxe que marxa en direcció a la vila que es divisa al fons, i també dependències d’una granja, animals i einam del camp. Per una escala puja una dona sobre la cinquantena, ben plantada, forta, vestida amb robes de bona qualitat però aptes per treballar en el camp si fos necessari, va conversant amb ella mateixa i murmura.

 Ja s’haurà adonat en Martí, del dia que és avui, només faltaria que se n’hagués oblidat. Seria per matar-lo. És la tarda i no m’ha dit res. Serà capaç? Ai!- diu estranyada a veure un sobre posat ben bé enmig de l’aparador- Què és aquesta carta?

Agafa el sobre damunt de l’aparador i l’obre, treu un paper de dins i el comença a llegir amb veu alta.

 Estimada Laura, no m’he oblidat del dia del nostre aniversari de noces, però com que sempre em retreus que des del servei militar no t’he escrit cap carta, aquest any te n’he volgut escriure una; no creguis, que no m’ha costat i molt, quasi no sabia com escriure. Laura, sempre des que et vaig conèixer has estat el meu amor, te’n recordes quan de joveneta ja et perseguia pel patí de l’escola. I et tibava les trenes? Sempre has estat en els meus pensaments i aquests trenta anys han passat amb molta feina per poder pujar els fills i que fessin estudis; els millors que podien fer i que nosaltres podíem pagar; però tu sempre has estat present amb mi. Ara he anat a buscar un petit detallet; aquelles arracades que sé que tant t’agraden i que vull donar-te amb una abraçada i un petó molt fort. El teu Martí.

Van desfilant davant de la Laura, els anys passats des d’aquell viatge a Roma on van portar el ram. La nit, passada dintre d’un tren que quasi no sabien on anava, per les presses, per culpa de l’avaria del vehicle que els portava a l estació, per raó de l’accident que van tenir amb aquell ase d’en Ton de can Meravella, que no sabia portar la camioneta d’una tona i es va entravessar a la carretera. Tots aquest anys, i el seguit de una vida dedicada a tots el seus. Però a continuació se la sent que torna a parlar a mitja veu.

 Aquest meu home podria ser una mica més apassionat, està bé la carta, però ara que estem sols, també es podria recordar una mica, bé jo diria que molt, de la nostra passió. Caram! Només es recorda de la feina, tots el homes són iguals; treballar, treballar i treballar ! com si no hi hagués res més. No es recorda, en canvi jo no ho oblidaré mai; a l’entrar a la quadra el refús que va fer el matxo que tornava de llaurar i recollia el meu pare. L’animal devia d’adonar-se de la nostra presència. Sort en vam tenir així ens vam poder vestir i sortir per l’altra porta. El pare no se’n va adonar ; però la mare em va parlar a la cuina de tot allò que podia haver passat, que sempre seria una boja, a veure si aquest xicot només vol aprofitar-se de tu; si no té on caure mort, que nosaltres almenys tenim el mas, i que amb molta feina encara podíem viure. Quina percepció que tenen les mares, jo a la Marta també una vegada li vaig haver de fer un sermó semblant; als nois no; que ja se espavilaran. Bé ara pensem en el Martí, i en mi, a veure com el puc fer tornar a ser el home que era, que fa temps que l’enyoro; tantes promeses i després dels primers rampells ve la rutina i els fills i, d’allò es perd la major part. Haig de recobrar-lo, que es mira massa les jovenetes. Ara un sopar lleuger, que massa tip no va bé, una copeta de cava, poca que si no després…, mitja llum que no se’ns

vegin les marques del temps, una musiqueta lleugera, no això del barrim-barram del joves d’ara, però abans un bany, massatge i perfum, aquell que em va comprar quan vam anar de viatge per a celebrar els vint-i-cinc anys de casats; amb aquella flaire que no seria capaç de portar pel carrer, el meu home sembla que olori un havano d’aquells tan grossos, ara que per fi l’he fet deixar de fumar.

Surt per una porta que dona al pis de dalt.


Berga, 24 octubre 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada