LA PORTA TANCADA.

L’home sort del cotxe i poc a poc s’arriba fins a la tanca de la cerca de fusta  que separa la carretera de l’espai retolat com capella. La tanca s’obre fàcilment i caminant pel petit passeig, de terra afermada amb travesses, veu primerament un petit campanar que situat a l’esquerra del camí fa guàrdia com avís de la presència de la moderna capella. 

Aquest edifici amagat rere els arbres omple una gran part de l’espai només deixant pas a un petit camí que condueix primerament a un mirador de vertiginosa panoràmica i després es perd davallant per la muntanya. 

Deixant de banda la capella seguí el caminoi fins el mirador contemplant l’arbreda que a cada costat del senderol omple els racons de la muntanya i  impedeix que el sol de la tarda caigui inclement sobre l’herba. Petites mostres del pas humà són visibles a terra com si tenir cura del país fos una part impossible de respectar pels essers humans.

Des del mirador es veu una serralada de muntanyes a davant, una l’altre al nostre costat de la vall i les que situades a darrere tanquen el circ muntanyós. A sota una gran aglomeració de cases que omplen com casetes de pessebre, però més modernes, el fons de la vall.  

L’home retrocedeix i busca altre cop la capella com si fos possible trobar a dintre un redós de pau. Els humans, fins i tot els no creients (sempre resta alguna dubte dins nostre) creuen que l’interior tranquil i seré de una església asserena l’esperit. Potser la paraula església no és la més apropiada però si sembla indicar un lloc de silenci, un lloc per recollir-se en sí mateix i pensar, netejar el cervell de vaguetats, de pensaments negatius i retrobar-nos a nosaltres mateixos. La nostra força interior, o a males els seus retalls, fem el possible per ajuntar-la i refer una part de nosaltres mateixos. 

Però l’home empeny una i altre cop, unes vegades endavant i quan la dubte creix, enrere per si la porta obrís a la inversa. Res impossible, ni endavant no enrere la porta resta tancada. Si hagués estat necessari un petit bri d’esperança, malgrat fos com el cap d’una petita agulla, la salvació fora tancada com altres moltes portes. 

Moltes esglésies són tancades actualment, alguna obre especialment en festes locals i en la majoria no hi ha ningú amb temps per escoltar al desesperat. Aleshores l’església de portes tancades representen pot ser la gran pèrdua de la fe o que els fets religiosos han quedat anorreats pel nou món tant ple de desesperança.   

Una altre possibilitat és que el missatge de Jesús ha estat mal administrat i burocràticament tergiversat. 

Miquel Pujol Mur.

TOTS SOM HUMANS

Tots som humans,  i per aquesta condició ens equivoquem una infinitat de vegades o bé ens passen coses inversemblants en el moment més impensat.

Tampoc és tant estrany que l’alcaldessa de Madrid es fiqués de peus a la galleda, durant aquell discurs tan llarg, quan volia convèncer al COI defensant amb dents i urpes la candidatura de Madrid 2020 per als Jocs Olímpics. Però quin desastre... quan  va acabar ofegant-se  en un simple “relaxing cup of café con leche in plaza Mayor”.

Quantes vegades hem vist els polítics dins l’hemicicle pesant figues? Com que els parlaments són més llargs i més pesats que un dia sense pa, en un moment donat els ve la son i no hi poden fer més, el cap els cau pel cantó que més pesa.

Pitjor encara quan una frase maleïda s’escapa de la boca impulsivament, sobretot si és de les que no tenen perdó de Déu, com aquella que es va fer tan famosa després de l’anunci de la retallada de les prestacions per desocupació: “Que se jod...”

I quan vas pel carrer i fas una traspassada? Allò de caus o no caus  i... a vegades... et fums de lloros! Després ve la típica pregunta. T’has fet mal? Però tu respons de pressa i  instintivament... No, no, gràcies, mentre per dintre penses: Ostres no sé com aixecar-me de terra! Ara, cada vegada és més normal de patir una relliscada, sobretot en zones que hi passen gossos amb els seus amos que... alguns s’haurien de considerar més  animals que les seves mascotes, pel fet de ser uns porcs!

Gairebé a tots ens han succeït coses, o bé hem etzibat algun taco en un lloc que no tocava, en fi... per aquest motiu no ens hem d’estranyar que els altres també pateixin lapsus, encara que siguin personatges vinguts de l’Orient.

A ells també se’ls en pot colar alguna, i més si han de llegir el que ara demanen els nens en les seves cartes, que no s’assembla de res al que demanaven uns anys enrere. Per tant, no ens  hem de posar les mans al cap per sentir el Rei ros recitant tot aquell reguitzell de noms tan estrambòtics. És normal que a l’arribar a l’Ipod i a l’Ipad, acabés deixant anar: “i no sé que cony més sé”. Qui sap si també s’havia oblidat les ulleres al seu país!

A més els nens, que bé prou que són molt espavilats... saben perfectament que, actualment, han de regalar petons i estimar molt a la família i a tothom qui els envolta, però també saben que no poden dir paraulotes sinó, l’any que ve, els Reis els portaran carbó en comptes de joguines!

Siguem realistes i pensem en aquella frase que diu: “Equivocar-se és de savis”!

gener de 2014

LLEGENDA DE LA DONCELLA DE TRAGÓ.

Llegenda és una paraula que m’agrada pel seu lligam entre tradicions, fantasia, somnis i realitats de la imaginació popular. Repassant escrits he trobat una que ha cridat la meva atenció perquè no fa gaire temps he visitat les dues poblacions: Una prop de Peramola vam visitar l’església de Santa Llúcia de Tragó i l’altre visita més propera a la Guàrdia d’Ares de les Valls d’Aguilar i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. No m’he resistit gens a donar-vos-la a conèixer. 

“La donzella de Tragó” de Rosa Fernàndez Julià. 

Diuen que fa segles, al capdamunt de la serra de Prada, hi havia un poble anomenat Tragó del qual avui en dia només resten unes poques pedres escampades enmig del bosc. 

El poble va haver de ser abandonat pels seus habitants degut a una mala herba, "la fenollada", que havia estat portada pels ramats de la Guàrdia d'Ares i que havia infestat els conreus.  

Els habitants emigraren fins al pla d'Oliana i edificaren un poble nou al qual donaren el mateix nom que l'antic i abandonat Tragó.

I conten que un dia per la festa major del poble, el noi de Cal Murcio de la Guàrdia d'Ares va ballar tota la nit amb una formosa noia forastera que segons ella, era de Tragó.  

Quant el xicot galant l'acompanyava cap a casa, la noia es convertir de sobte en una enorme i monstruosa "pantigana" (un gros i voraç insecte ortòpter) que va arrossegar al xicot per terra qui sap quanta estona per turmentar-lo i amb veu molt menys afectuosa que l'emprada durant tota la nit li digué que tot això ho feia per venjança cap al seu poble Tragó, pel mal que els hi havien fet la gent de la Guardia , portant-los la plaga al seu poble i obligant-los a tindre que marxar. 

Cercant la paraula PANTIGANA en el diccionari Alcover- Moll surt la següent explicació:

|| 1.   Llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm. de llargària (Barc., Segarra, Ll., Urgell, Pallars, Ribagorça); cast. langostón.
|| 2. Baldufa (Torres de Segre, ap. Aguiló Dicc. s. v. pentigana).
|| 3. fig. Home mancat de gràcia, d'habilitat (Segarra, Urgell).
Etim.: incerta. Per la seva forma, aquest mot es pot relacionar amb els vocables dialectals nord-italians pontigana i pantigana, que signifiquen ‘rata’ i que, segons F. Schürr (Zschr. R. Ph. xlvii, 511-512), vénen del llatí *ponticana, derivat de pontĭcus (cf. els pontici mures de Plini); però pel significat, és difícil establir relació entre el mot català i els italians indicats. 

Una llegenda més de la nostre estimada terra, però suposo que l’insecte hauria de ser gegantí. Fia’t de les aparences i pots rebre un ensurt com per no tornar mai a ballar-la. 

Miquel Pujol Mur.

LES JOGUINES.

Finalment la gran baluerna de la tómbola nadalenca és acabada. Primer, va ser la gegantina lona i les seves grans encavallades, més tard, els prestatges i els mostradors. En el darrer moment les nines, el cotxes i demés joguines van ser desembalades i col·locades en el seus respectius llocs. Ara, ja tot finalitzat, el director del col·legi l’inaugura obrin el pati a la gran fira dels Reis d’Orient, per oferir a bon preu joguines per les festes a tota la població. 

Ha hagut més d’una discussió amb els comerciants del petit poble, però com quasi tots són ex-alumnes prefereixen que els diners s’inverteixen en obres de caritat, dins la mateixa localitat, que veure’s obligats a furgar dins la pròpia butxaca. A més, hi ha que pensar que les joguines són, la majoria de les ocasions, una nosa invendible en les botigues durant tota la resta de  l’any. Altres, pensen que per veure marxar els veïns anar a comprar-ne a la capital, més val no invertir diners. 

Un arlequí de vius colors i cascavells d’alegre dringar és ubicat en una de les postades més altes, observa a la gent i fa un repàs exhaustiu de tots i cadascun dels possibles compradors que s’apropa a mirar. 

L’arlequí és un personatge bastant crític i mordaç. Mira, sent, veu i pensa, no com els tres monos de la història que miren, veuen i callen, ell, a més a més, pensa i les seves critiques són força iròniques. 

Primer pensament: Aquestes noies no tenen cap idea de com s’ha de muntar una bona exposició, a mi m’haurien d’haver posat enmig de totes aquestes andròmines. No n’aprendran mai!  

Des de el seu lloc privilegiat li agrada guaitar aquella expressió innocent de la mainada petita que creu de veritat en la il·lusió del Reis. Pensen amb fe cega que aquell és el magatzem de Ses Majestats i és d’on sortiran aquell regals que somnien. Només manca escriure una breu carta. demanant-lo i a la nit de l’Epifania es produirà el miracle, i aquell objecte desitjat serà depositat a casa seva, sigui en el balcó, la llar de foc o el cobert. 

Maleïda vella, mira que dir que mai compraria un arlequí amb cascavells a una nena. Si sabés com m’agraden les nenes, no diria això. Potser, més val així, perquè la néta fa cara d’avorrida, segurament amb una iaia així... Pobre criatura! Amb allò tan alegre que sonen els meus picarols. Ai, senyor! Aquesta donota de pagès només deu sentir el soroll dels esquellots! 

Ui! Perill! Una àvia garrepa! Mira com busca les ulleres dins la bossa. Ostres! He dit bossa, però, més aviat sembla el sac del blat, de grossa que és. Mira, mira, per fi les ha trobat. Si són antediluvianes! Iaia, per favor, modernitzis una mica semblen les anar a batre. Uf! Com arrufa el nas, és nota que el preu no li agrada. Mira la nena com la tiba i assenyala amb el ditet la nina gran. Home! Fixat, fins i tot, la iaia somriu! Visca nena t’has guanyat la nina! Què no farà la tendresa d’un infant. 

Caram! Què n’és d’eixerida aquesta jove? Pse! L’home tampoc està malament, però, no té la brillantor de la mirada de l’esposa. Uf! Porten el nen en un cotxe d’aquest que té les rodes més grosses que el de carreres d’aquí sota. Però, com vol comprar aquest ós marró gegantí per un bebè tan petit, si els posen junts al bressol se li ofegarà el crio. Ai, Déu meu! Aquestes mares joves, però com deu estar de tendra tan joveneta i tan rodoneta. Ai, Senyor! Per què m’has castigat fent-me arlequí de joguina.  

Això és una merda! Sempre esperant qui et vulgui portar a casa. Estic cansat d’escoltar: “Té un somriure massa irònic”. “Les mans són molt grosses”. “Els ulls són molt picarescos”. “Faran massa soroll els picarols, despertaran al nen”. Manoi! Jo sóc com sóc i qui no li sembli bé que és foti! 

Ostres! Ostres! Que n’està de ferma la nena! Bé, tampoc et passis, amb això de la nena. Almenys té divuit anys i el paio aquest que l’acompanya quaranta o més. Clàssic, una noia primerenca que comença a treballar i el sàtrapa del cap que se n’aprofita. Òndia! Quin ninot més maco i gros que han comprat. Ei, mossa! Per què no has pensat amb mi? Tu no saps, el que em satisfà emmotllar-me entre els braços de una joveneta de sines tan generoses com les teves. Més, no s’ho cregueu aquests flirts, acaben com el rosari de l’aurora: quatre plors; els pares m’han dit; la dona m’ha amenaçat; els meus pobres fills; et donaré uns diners i una carta de recomanació, ben bé no sé que vol recomanar; potser... Després ve allò d’una depressió i el ninot al contenidor. Mal destí t’espera amic! 

L’aparador es va buidant fins que arriba la nit de Reis que no deixa putxinel·li amb cap ni peus. Els pocs que queden amb de reflexionar sobre la seva sort. Seran recollits i entregats a hospitals i algun viatjarà a terres llunyanes. 

L’arlequí pensà: Aquesta gent malgrat la crisi encara viu molt feliç. Segurament, ara anirem a parar a alguna llar on serem apreciats de veritat, sense tantes dubtes, i acollits per mans que ens estimaran. Ara que si queies en mans de una càlida joveneta ja li explicaria jo uns quants versos del bon amor. Ai, senyor geni i figura fins la sepultura! 

Miquel Pujol Mur.

NIT MÀGICA, NIT D'IL·LUSIÓ

Aquell vespre era especial, els carrers plens de gent de gom a gom, la majoria infants amb unes carones entre esporuguides i il·lusionades. Era la  gran nit de la il·lusió, era la nit  de Reis .

Els més petits en braços dels pares, altres fent puntetes per veure a ses Majestats, altres intentant recollir els caramels que aquest tiraven. El Biel una mica atemorit i molt encuriosit mirava als reals personatges. Va sentir un calfred, quan aquell rei de llarga barba blanca el va acaronar al passar pel seu costat.

Aquell vespre li costava dormir per les emocions rebudes i per l’espera dels regals que li deixarien els Reis al balcó. De cop aquell personatge va entrar a seva cambra  va agafar el nen en braços i se’l va endur i el va deixar suaument a la carrossa del Rei Blanc.

¾   Seràs el meu company  aquesta nit.  M’ajudaràs  a repartir regals.

El nen no cabia en si de felicitat, ser el company de tan excelsa majestat. La carrossa va començar a córrer, anant de presa d’un lloc a l’altre. Passaven per pobles, viles i ciutats. Els patges s’enfilaven  per finestres i balcons amb grans paquets i regals. Ell i el rei blanc els dirigien. Es molt divertit això. –el nen pensava-  Ara van més lentament, tarden més en arribar a un altre poble, es van allunyant  cap a Orient. El nen de cop sent enyorament.

¾   Vull tornar a casa.
¾   Som molt lluny ara, hauràs d’esperar uns quants dies.

¾   Vull tornar a casa meva, ara...

El nen agitat va començar a cridar, removent-se allà a la falda del rei blanc. Llavors es va despertar al seu llit prement fort el  coixí. És va sentir alleujat. Com que ja començava a clarejar es va aixecar d’una revolada i va córrer cap al balcó, que era ple e regals . Llavors va anar a cridar els pares que encara dormien.

¾   Que ja han passat els Reis. Va aixequeu-vos, que hem d’obrir els regals. Va de pressa.

El malson restava oblidat. La il·lusió continuava.

04/01/2014

 

EL FILL DE DÉU VA NÈIXER A GRESOLET. II

Un del pastors esglaiat, apartant els ulls de les profunditats de l’infern entrevistes dalt de l’enforcada muntanya, mira a les baixes i gèlides terres de Gresolet i veu una llum, al principi, només una fina i clara escletxa que llambrega com un indici de pau davant de la vermella i esfereïdora muntanya ígnia. Primer, només la llum, tot seguit, escolta un plor harmoniós i l’aura lluminosa puja, des dels plans gebrats de Gresolet, pel negre cel com l’anunci d’un nou ordre. Un càntic entonat per les bellíssimes veus dels àngels brolla en la nit com signe d’esperança i finalment la llum,  ja segura i ferma arriba vers la rústega morada de pastors, cridant-los per què baixin a veure el prodigi. 

Al dimoni, a les bruixes i als bruixots mentre donen voltes en la seva infrahumana festa tampoc els ha passat desapercebuda la llum, que ara és una franja ampla, que il·lumina el cel fins arribar a donar claror a la lluna. Aquesta rodona dama de la nit reflexa la llum terrenal que davalla enmig de la incendiada muntanya. 

En un instant, al rebre la llum reflectida per Selene, el foc minva el seu poder, els diables, les bruixes i la resta de l’infernal companyia, cauen primerament de genolls, després com avergonyits de la seva nuesa i maldat corren, tapant-se la cara, a confondre’s entremig de les roques per amagar la seva carnal i malèvola presència i al mateix temps encabir-se fins a integrar-se formant part de la mateixa terra. 

Finalment la bola ígnia del cim de la muntanya en rebre la freda llum provinent de l’èter esclata, amb un gran rebombori de trons banyats de les obscenitats exclamades per les veus demoníaques, desintegrant-se definitivament i portant-se tots els éssers malignes a les fondàries d’Orc, el regne d’Hades.  

Els pastors, una vegada la muntanya ha tancat el seu cercle infernal desperten amb veus alegres a la família i junts baixen a la vall gresolenca per conèixer al nou nascut, fill d’un home gran i una jove verge, que reposa en una simple cova i que dorm en un bressol rodejat d’una tènue claror. El fred ambient hivernal és amorosit per l’alè d’una mula i un bou. Fins i tot, el Perot, guarit miraculosament rere la davallada i la destrucció del món infernal, com si fos un signe de bon auguri, ha baixat i se’l pot veure agenollat, amb una crossa sota el braç, al costat del nen que li somriu. 

Si comparéssiu actualment el Pedraforca, us adonaríeu que des d’aquest fet va engrandir-se encara més la seva enforcadura. La muntanya, a hores d’ara, ha refet els seus boscos però, conserva la tartera erma com a cementiri, i viu record de l’escarment de bruixes i bruixots. 

Si voleu admirar una recreació del foc, pugeu a veure-ho en un punt alt, jo ho he vist des de Cantonigrós, a la posta del sol, llavors el visareu amagant-se entremig dels dos pollegons, potser com a remembrança d’aquella nit alliberadora de l’angoixa humana.  

Miquel Pujol Mur

EL FILL DE DÉU VA NÈIXER A GRESOLET. I

Aquesta història neix amagada en la profunditat dels segles, molt abans de que els humans comencessin a comptar els anys d’un en un.

La terra era dominada per poderosos senyors que al front de nombroses hostes assolaven i menaven les valls fent-se propietaris de collites i ramats. També els hi pertanyia la vida i la mort dels éssers humans que tractats com esclaus els servien. 

En les muntanyes per damunt dels cingles tenebrosos regnaven en la foscor de la nit i del cel una caterva de bruixes, bruixots i mals esperits, tots ells servidors de Lucífer, senyor de l’infern i les tenebres.

Els pastors són asseguts davant de la foguera dalt dels cingles de Palomera. Recollir tot el ramat sota la protecció de la roca ha estat un treball molt dur, més finalment, ho han aconseguit i ara les ovelles dormen al redós de la muntanya.

En les cabanes alliten les dones i la quitxalla, mig amuntegats els uns i els altres, per donar-se calor malgrat siguin abrigats de pells d’animals per així protegir-se del fred hivernal. Els homes, una vegada la darrera dona s’ha marxat a dormir guaiten, amb por, el cim de la propera muntanya del Pedraforca.

Nit del 24 de desembre, solstici d’hivern, i una mala recordança del succeït el 24 de juny, durant la del solstici d’estiu. Sis mesos, són passats, però tothom recorda amb temor el desastre que va esdevenir. Aquella funesta nit els humans van perdre; a mans del senyor de les tenebres, encarnat amb el bruixot del lloc de Saldes, un dels més importants de l’Avern; una munió considerable d’ovelles. Unes robades per ser devorades incruentament per les mateixes bruixes i els seus malèfics companys, altres sacrificades en algun aquelarre sagnant i moltes més despenyades timbes avall.

A més, al Perot, el vell majoral, que defensava el ramat amb el gaiato alçat, les meretrius de l’infern fotent-se dels seus crits i les seves imprecacions per allunyar-les, van ferir-lo en una cama i ara roman postrat en una màrfega pudenta amb els ulls esbatanats per l’espant i l’esquena guerxa. Fa pocs dies una fetillera va passar pel poblat i els hi va dir que no podia fer res per guarir-lo. Va dir simplement: “No hi ha possibilitat de curar-lo amb cap pegat, ni cap conjur, ni tampoc hi ha cap herba remeiera capaç de sanar les seves ferides físiques ni les del seu esperit”. “És un cas perdut i val més implorar als déus i confiar que ells amb el seu gran poder el curin o acabin per sempre amb el seu dolor”. Més ells, els pastors de Palomera que van ésser criats des d’infants sota les seves ordres i la seva protecció no poden decidir-se a fer una cosa ni l’altra.

El Perot, era l’home savi, aquell que quan eren uns simples bordegassos els ensenyà a manar els ramats i els hi va mostrar les pastures més adients a cada estació de l’any: unes, dalt la serra d’Ensija; altres, rere el Portet; i més llunyanes encara, les de les canals de Catllarí, sota mateix dels rasos de Peguera. No poden abandonar-lo a la seva sort i malgrat la seva inutilitat, tots pensen que és un cas de consciència mantenir-lo viu amb ells.

Els pastors fan guàrdia embolcallats amb pells i mantenint un petit foc de brasa, arraulits al seu voltant, per no cridar l’atenció dels éssers diabòlics. Han preparat els seus bordons i les seves fones, a més, tenen forces pedres a mà en previsió de l’atac de les harpies, sicàries de l’home de cor negre, màxim representant del mal. Malgrat tot, són acovardits, quan parlen les seves veus se’ls escanyen en la gola. Veuen neguitosos com els focs van successivament encenent-se a múltiples punts de l’enforcadura. Poc després la muntanya llueix tota encesa, les flamerades s’alcen cel amunt i llavors convertides en guspires ardents cauen a terra damunt dels arbres provocant el seu incendi. En un instant, les flames provinents de la falda de la muntanya s’uneixen a les del cim. És un espectacle aterrador que encongeix els ànims dels pastors de cor més valent, tot el Pedraforca, cremant com una pira vertical de rogenques brases.

La mitjanit s’apropa, des de dalt de Palomera els homes espaordits vetllen sense deixar de mirar el dantesc espectacle. Tots temen per la seva integritat: la seva pròpia, la de la família i la del ramat, verdadera font de menjar i subsistència.

Entremig de les flames voleien, com aligots de mala astrugància, les formes negres i retorçades de les bruixes que estimen al bruixot en un ferotge aiguabarreig de cossos maleits que enroscant-se i refregant-se s’entreguen a les mil i una apetències sexuals del senyor demoníac, per continuar entremig d’udols esfereïdors a satisfer-se les unes a les altres.

A cada instant s’acosta el zenit de la nit i totes finalment complagudes carnalment són a punt per la darrera senyal de submissió, vers el seu amo i senyor infernal.

Continuarà...

 

Miquel Pujol Mur.