-Una petita cullera
prop d’un plat i d’una tassa,
al costat també hi troben,
uns croissants de xocolata.
-D’un líquid, negre calent
poc a poc s’omple la tassa,
mentre un olor, fort, potent,
impregna tota l’estança.
-Una mà, fina arrugada,
Prem la petita cullera
I ben curulla de sucre,
al calent líquid aboca.
-Amb moviment harmoniós,
la cullereta va en dansa,
com en sagrat ritual,
als déus brindant el beuratge.
-La cullera al plat de nou,
La ma va aixecant la tassa,
Mentre assaboreix l’aroma,
Quan va acostant-se a la cara.
-Ja paladegen els llavis,
un glop del cremós cafè,
les sensacions que desperten,
tot ho inunden de plaer.
-És tard... l’olor sura a l’aire,
damunt la taula ha quedat,
la tassa buida i el plat
I la cullera platejada.
10/03/2017/
Que bona l'olor del cafè...Jo m'hi he de conformar! Com es deia abans "sucar pa amb l'olor"...
ResponEliminaM'agrada que de tant en tant, t'animis a fer poemes! Segur que la cullereta, remenarà molts més cafès.
Bon vespre Anna.
Petonets, Anna.
Te'ns raó M. Roser, l'olor del cafè és molt bona, i si se'n pot veure una miqueta millor i sinó cal conformar-nos amb l'aroma.
EliminaEl tema del poema era la cullera, però jo la vaig voler acompanyar amb el cafè.
Una abraçada.