divendres, 3 de març de 2017

EL TEMPS S’HA DETURAT A LA PLAÇA DE SANT JOAN.


La plaça de Sant Joan en aquestes hores d’a prop de migdia és força sorollosa. El transit del les camionetes que subministren els bars i les botigues és continu. Saben que els hi manca poc temps per a fer-ho i eviten els entreteniments inútils.  

El matí és solejat. Els bars aprofiten, malgrat fa fred, per posar tauletes i cadires al redós de la plaça. Hi ha persones que volen gaudir d’una estona de sol, malgrat hagin d’anar ben abrigades. Les converses són força animades, mentre es pren una lleugera mossegada, al voltant d’una tassa de cafè.  

Un nens juguen a pilota  o amb una baldufa. Corren i criden omplin amb les seves alegres veus la petita plaça. Els coloms en vol rasant cerquen aliment entre les fosques rajoles. 

De sobte, tot és silenci. La pilota dels nens queda suspesa en l’aire com si flotés. La baldufa detura el seu rodolar. Tot ha quedat immòbil i el silenci és total. El temps ha quedat en suspens. Només una campanada surt del vell cloquer com agafada enmig del traspàs del temps. 

Una cançoneta, ignota i perduda dins els racons de la plaça, comença a sonar, cantada per una veu fina com de criatura petita, i diu:  

La baldufa balla,
juga, juga, nena.
La baldufa vola,
a l’aire del migdia. 

El rellotge canta d’onze,
només una.
La baldufa és quieta.
Les busques també.
Només el rellotge de sol,
segueix el seu camí
sense parar. 

Passa el moment,
passa l’estona.
De cop i volta,
toca la campana.
D’una en una,
fins a deu que manquen.
La primera, fa estona
que ha clamat al cel.
 

La baldufa balla,
juga, juga, nena.
La baldufa vola,
a l’aire del migdia.
 

Ha passat l’instant imprecís del temps. La plaça torna a ser viva i la cançoneta només ressona imprecisa com una melodia enganxosa a les orelles d’algun dels presents.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada