diumenge, 12 de març de 2017

UN MATÍ AL BANC



Aquell matí, ven aviat, la Serafina va al banc a cobrar  la mísera pensió de jubilada, ja des  d’unes dècades enrere. Està nerviosa amb tot l’enrenou que han muntat els bancs d’uns mesos ençà. Al entrar va directe cap el xicot ben plantat , assegut darrera una taula. Li diu  que vol treure diners.

     ¾    Senyora, ha d’anar al caixer. Ja li acompanyo. Li ensenyaré i una altre vegada que torni ja ho podrà fer vostè sola.
      ¾    Ja m’ho van ensenyar el més passat i l’altre, però ja no me’n recordo.

El xicot carregat de paciència , li agafa la llibreta, l’acompanya al caixer i li explica de nou que ha de fer, les tecles que ha de tocar: llavors  diu que marqui la contrasenya,

      ¾    Ja ho pot fer vostè mateix. És ... 1,2,3,4,5.
     ¾    Això és secret senyora. No la de dir a ningú. Va teclegi-la, veure que fàcil, només ha de marcar aquests números que m’ha dit.
    ¾    Jove, que la meva vista no dona més de si. Tot això fa moltes pampallugues i no veig els números bé. Sis plau ho pot fer.

Després d’insistir encara una mica més el  noi li fa tots els passos que cal . Quan surten els diners, els hi entrega, com també la llibreta. La dona els comte, per això si que si que te bona vista; els guarda ven plegats a una bossa que duu a la cintura, sota el jersei i la jaqueta, llavors diu,

     ¾    Moltes gràcies jove. No sé que hauria fet sense vostè. 

L’home força un somriure , mentre veu marxar a aquella dona gran, que voreja els noranta anys,  que camina lentament acompanyant-se d’un bastó. Pensa en aquest munt de gent grans que cada començament de més té  davant seu, i que ha de ajudar a fer totes les gestions.  Haurà d’explicar-los i ajudar-los a fer totes les passes, i el mes següent, altre vegada   ho hauran oblidat tot i sant tornem-hi. Està fart d’aquest treball  i si pogués  el canviaria, però no es pot queixar,  ha de nedar i guardar la roba, encara sort de conservar la feina...  de moment, però,  fins quan?  Pensa en tots els companys seus de treball que fa uns mesos treballaven plegats  i ara són a engruixir les llistes de l’atur.

Anna G. 20/02/2017/

2 comentaris:

  1. No sé pas de que es queixa el noi, arribarà un dia que l'hauran d'ajudar a ell, a més, molts voldrien tenir una feina com aquesta...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó M. Roser, quan se's jove no es pensa que un dia també ell necessitarà ajuda i ara té encara una bona feina.
      Petonets

      Elimina