divendres, 10 de març de 2017

LA GOTA D’AIGUA I LA VIDA.

He caigut del cel. Sóc simplement una gota d’aigua. No sóc cap llàgrima dels àngels. Ni el plor desesperat dels condemnats. Només una petita gota d’un plugim fred. Davallo damunt la terra. Durant el meu eteri camí a vegades puc glaçar-me. 

Aleshores sóc damunt la terra una simple boleta de blanc color. Un floc de neu, flonja i suau, temorosa de la terra que m’embruta. Poc a poc, em fonc i l’essència, el perfum de la meva naturalesa, traspua dins la mare terra.  

Recorro mil i un soterrats camins. Finalment ajuntada amb altres companyes retornem a ser una part de l’aigua del riu. 

Lentament el nostre cos flueix per la llera del riu. Els arbres, les plantes i les herbes ens saluden. Aprofiten el benentès per libar una part de nostre ésser. 

Una estona ens detenim plàcidament en un gorg. Després rabioses, volen recuperar una vida plena i alegre davallem furioses per la cascada.   

Com els humans, baixem unes vegades calmades, altres plenes de rauxa i follia. Fins que arribem a la fi del transcurs de la nostra vida terrenal. 

La ment domina a l’home
Els sons, plens de malastrugança
atemoreixen els pensaments. 

Malsons insomnes i pors
obnubilen les pobres idees
dels humans pecadors. 

Fluir com l’aigua de pluja
sentint la vida al voltant
alegres fins el darrer instant. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada