divendres, 24 de març de 2017

FER NETEJA.

El Manel obre la porta de la planta baixa. Ha estat absent molt temps entre l’hospital i després la residència. Ha pujat els quatre graons fins a l’entrada molt lentament. Això el fa recordar la seva edat. Ha  passat del vuitanta i la darrera malaltia ha castigat en extrem la força del seu cos.   

S’ha posat a escoltar el silenci. Un silenci prenyat de paraules no dites, altres tal vegada mal dites i potser mai oblidades. Han passat tants anys. Actualment tots aquest records pesen damunt les seves espatlles. No, la sensació d’aclaparament és pel pes mal portat d’una vida que s’acaba. Observa rere la reixa de la finestra que dona al carrer la vida de la gent que flueix amunt i avall.  

Ja no. Ara tot ha passat- pensa el Manel- han transcorregut  massa anys per penedir-me de res. Totes les malifetes, totes les desesperances, tant per part dels uns com dels altres han arribat a la data de caducitat. Totes les coses que he ambicionat d’aquest món i no he aconseguit, com les obtingudes però mai buscades reposen per sempre dins el bagul de l’existència. Poc després l’home frissa de tant mirar el moviment, el neguit de les persones que s’afanyen quan passen per la vorera. Moltes no saben ni que volen de la vida tret de malgastar un instant: pensa compassiu. S’asseu davant la taula del menjador i d’un caixó del trinxant treu una caixa de fusta molt polida i envernissada d’un color marró clar. Gravat en lletres fosques una paraula enmig de la tapa: Fotografies.  

Fer neteja general li han recomanat. Observa la  caixa i recorda que fa molts anys que la va guardar i mai més va tocar-la. Des de la mort de l’Angelica ningú ha posat ni tret cap de les moltes fotos. Seran obsoletes totes elles, com endarrerits són els moment quan van ser fetes. 

Lentament va mirant-les. Al principi fa dos piles: una per guardar i altres per llençar. D’alguna ocasió viscuda ningú ha de fer gatzara. Finalment cansat va posant-les una damunt d’altre sense ordre ni concert. Han passat forces hores i està balb per la immobilitat. Va a la cuina i menja un petit mos per reanimar el cos i per últim s’asseu i torna a mirar el carrer. Hi ha menys gent i sembla que tinguin menys pressa, Uns passegen la mainada, altres simplement el gos. 

S’aixeca, en les mans recull les fotografies i sense ordre les fica altre cop a la caixa. Quan tot s’acabi, altres mans, les recolliran i tal vegada les miraran. Massa anys i massa records per un home vell. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada