dimecres, 12 de setembre de 2012

LA CABRA REBEL

Era una masia en mig del bosc, allunyada d’aquell petit poblet on pertanyia, en el Prepirineu. A la casa hi havia tota classe animals: porcs, conills, ànecs, gallines i cabres, per la seva subsistència. Les cabres eren la seva principal font de recursos.

La nostra cabra forma part del ramat que hi ha a la masia. Són unes cinquanta cabres tancades dins d’un corral, crien els seus cabridets i munyen la llet sobrera per fer formatges i mató. Aquesta masia ara s’ha especialitzat en aquests productes artesans, fets de forma natural, que cada dia tenen més adeptes als mercats. També per augmentar un xic els ingressos econòmics dels pagesos d’aquestes contrades. Tornem a la nostra cabra; aquesta cabra és una rebel, que no està d’acord amb aquesta nova forma de vida. Recorda que pocs anys enrere, ella i les seves companyes ( llavors eren unes quinze cabres) trescaven lliures per prats i boscos, serrats i muntanyes, menjant herba fresca i bevent en basses i rierols. Ella corria darrera la seva mare i jugava amb els altres cabridells joves. Al capvespre sempre tornaven al mas, encara que a l’estiu a vegades és quedaven algunes nits a dormir a fora, al ras, contemplant els estels, o ajagudes sobre l’herba del prat.

Ara, però, tancades tot el sant dia en aquella cort humida i amb tantes cabres juntes. Si que no els faltava mai menjar ni aigua abundant però ella enyorava la llibertat, a més, matí i vespre aquella màquina atabaladora de munyir sacsejava les seves entranyes, i cada dia el mateix, sempre igual...
- Estic farta d’aquesta vida, a més ara que torno a estar prenyada no vull que el meu fill neixi en aquesta esclavitud.

Pensa i torna a pensar com o pot fer per escapar-se, però el corral està tancat i barrat amb forrellat. Per sobre la tanca tampoc es pot saltar perquè hi han filats de punxes. Cada dia rumia que rumiaràs.
Aquest diumenge se li presenta la ocasió. Els masovers han marxat tots mudats amb el cotxe gran, es queda només aquell mosso babau, una mica totxo.
- He de mirar com l’enredo- anava pensant...
Quan a la tarda el xicot entra a posar-les-hi menjar, la cabra li dona un cop de banya al cabàs del pinso i el fa caure tot al terra, totes les cabres s’aboquen sobre el pinso escampat.
- Cabres maleïdes –crida el xicot- ara hauré d’anar a buscar un altre cabàs de pinso.
Surt tan empipat i atabalat que deixa la porta ajustada, sense passar la balda. La cabra aprofita l’ocasió, obre la porta i surt, tornant-la a deixar ajustada , perquè no es noti la seva fugida. S’enfila rostolls amunt tenint cura de no ser vista pel mosso babau, i s’allunya de la casa tant com pot:
-Que bé tornar a ser lliure de nou- de cop sent una forta sotragada ja què ha topat amb un d’aquells fils maleïts que li barra el pas. Gira cap a una altra banda.
La muntanya és ampla, ja trobaré un lloc on no hi ha fils - pensa la cabra, mentre camina bosc endins. S’acostava la nit i decideix buscar un lloc arrecerat del fred per descansar, troba una petita balma entre unes roques que li va a la mida. S’estira , descansa i s’adorm tranquil•lament mirant el cel estrellat.
-Que bé que he dormit! Quina pau! Quin descans! – pensa quan es desperta l’endemà. Nota una buidor a l’estómac, que la fa decidir anar a buscar menjar; pastura altre cop per aquells marges, com solia fer-ho abans. Busca aigua i li costa molt de trobar-ne .
-Abans aquí hi havia una font , ara està tot molt sec- per fi troba un petit bassal molt tèrbol i beu d’allà. Malgrat els inconvenients la cabra és feliç, és lliure, salta i bota com feia temps que no ho feia. El petit cabrit és mou a la seva panxa contagiat de la seva alegria.

De sobte sent uns lladrucs estranys, però prou coneguts, són del gos pastor de la casa, El cor de la cabra s’encongeix, ja han descobert la seva fugida i l’estant buscant. Intenta amagar-se en algun lloc, encara que sap prou bé que l’olfacte del gos la descobrirà allà on sigui. Busca un lloc escarpat de difícil accés, però el gos arriba fins a ella. Primer només són lladrucs molt forts, després ja passa a mossegades a les cames fins que la fa sortir. En arribar al pla l’espera el pagès que li dona unes quantes fuetades i la fa caminar de nou cap el mas, on arriba amb el cap moix.

Pobre cabra rebel! que poc ha durat la teva felicitat. Però ella no és dona per vençuda i sap que quan pugui tornarà a intentar escapar-se. Una vegada i un altre, les que facin falta i creu que algun cop la cosa li sortirà bé, i tornarà a viure en llibertat.

–setembre de 2007-

2 comentaris:

  1. Anna Aquest text és una bonica metàfora de la nostra història...Sempre que em intentat sortir del pleta, ens han perseguit i fuetejat... Però ho tornem a intentar sempre que trobem una petita escletxa i segur que algun dia ho aconseguirem...
    Petonets de llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola M. Roser, doncs no ho havia pensat això, però tens raó; el desig de ser lliure per sobre de tot, igual que el nostre poble. Esperem que la nostra història tingui un final millor.
      Petons amb anhels de llibertat.

      Elimina