divendres, 8 de juny de 2012

LA MERCÈ I LA SEVA GERMANETA LAIA

La parella ha sortit de bon matí del poble on han pernoctat. Carregats amb les motxilles prenen el camí mig esborrat per les bardisses i els matolls. El senderol és incert però porten força informació, tríptics i mapes, per arribar al vell poble abandonat. L’esperit d’aventura fa més interessant la sortida. Pugen primer per la vall de la riera. Caminen per la riba dreta fins un pontet de pedra, restes de l’antiga ruta de traginers. Aleshores una vegada travessat el pont el camí s’enfila per una baga prou costeruda que fent esses puja fins el poble.

L’Adrià va davant tot aficionat i absort amb la seva tasca de guia i la Mercè segueix però gaudint del paisatge. Els arbres, el torrent, l’aigua que davalla entremig de les pedres, tot és una poesia pels seus sentits. El color verd, el groc agostat de l’herba, el remor de l’aigua, fins i tot, el xop d’una granota sorpresa per la seva presència que es llença a un petit bassiol, tot això tan simple la fa trontollar.

Per un moment recorda i el record la fa envermellir les dures paraules de la seva germana Laia. Que parlant-ne fa un parell de dies li digué:
 Pobre Mercè! Això és greu germaneta . Estàs flipada per l’Adrià. Ves en compte.- per un moment es queda rumiant i continua- Escolta vaig curta de cales aquest cap de setmana, segur que en pots deixar 100 €. Tu vas a fora i no en necessitaràs gaire diners.
 Escolta tu!- li respongué la Mercè sorpresa per la carota de la germaneta- Que tinc les meves despeses. No creguis que m’ho pagen la sortida.
 Ui, Pobre Mercè!! Enamorada i garrepa. Saps què si et va tant malament li diré a la mamà. No sé què pensarà?
 Què li diràs què? Per mi pots demanar-li el diners que vulguis! Tant em fa.
 A sí. I si li dic que surts sola a la muntanya amb un noi.
 Seràs capaç!
 Mira sí. Així em faràs companyia. Una sense un € i l’altra castigada. Podrem jugar al parxís.
 Ets... no sé què dir! Calla. No et puc donar tants diners.
 Va!! Que sé que a la capseta en guardes un quants i mira no vull ser dolenta en conformo amb 50 €. Ja veus quina rebaixa. Ni El Corte Inglès.
 Anglès deus voler dir.
 Bé com soni. Me’ls donés o vaig al menjador on el pares miren el televisor. I ...
 No els tinc. Millor dit si te’ls dono no puc sortir amb l’Adrià. Et puc donar 25 però m’has de prometre que me’ls tornaràs.- Traient els diners pensarosament li dóna a la Laia que els pren i se’ls guarda a la butxaca ràpidament.
 Bé, ja veurem. Ets ronyosa però bona noia em pensava només treure’t 10 €. Que passis un bon cap de setmana a la muntanya i amb bona companyia. Pren precaucions. Ja saps el sol, la calor, la altra calor... Ui, jo no sé què.
 Calla!!- Quan la Mercè s’abraona rere la seva germana, aquesta fuig tancant ben fort la porta.

Des del menjador la mare pregunta:
 Què passa amb tot aquest soroll.
La Laia que contesta- L’aire.

La Mercè s’asseu al llit, es retorça les mans i mira amb ràbia el llit de la germana. Si hagués estat present segur s’hauria llençat a escanyar-la. Pren la capseta, reconta els diners i somriu, encara podrà sortir amb l’Adrià.

Aquest noi li fa sentir, allò tan escoltat i potser tan tonto, li fa sentir papallones a dins l’estomac.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 5 juny 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada