diumenge, 24 de juny de 2012

EL MÒBIL I L’ESPORT

L’Andreu camina pausadament pel carrer. Mira detingudament els aparadors de les botigues amb curiositat tot cercant un regal; per quedar bé, però al mateix temps econòmic de preu; és per la cunyada. De sobte sona un mòbil. I l’home comença a buscar per les butxaques mentre és fa tota mena de preguntes en un diàleg interior:

 En quina butxaca és? A la dreta, no!! Serà a l’esquerra? Potser a l’americana? Ja sí, ja és meu! Ondia, he arribat tard, ja ha penjat! Qui pot ser? Ui, un telèfon que comença amb nou i ú! De Madrid. Truco o no truco? Pot ser alguna cosa important, però quina? A veure pensem parents a Madrid, cap ni un. Declaració de renda, no, encara no ha complert el temps! La del any passat, no, ja vaig pagar! L’Estat que em vol demanar cales, tampoc, si sóc un miserable, quasi una puceta en l’ordre econòmic. Amb la quantitat de diners que es fonen per art de màgia. Apa, d'aquests que manen ni hi ha cadascun! Alguns fiquen les mans a la caixa, no les mans soles, no, i el braços fins el colzes. I no una mà, les dues fent cabasset.
No voldran reclamar-me els 5€ que vaig trobar a la fira, No, prou de pressa que hi vaig posar el peu damunt. Quan vaig ajupir-me, vaig vigilar que no em mires ningú. No serà això de les pel•lícules que des dels satèl•lits ens guaiten i controlen.
En fi sigui el què Déu vulgui, trucaré. Para’t i si et fiquen a la garjola amb els lladres i els vampirs. No, els vampirs són d’un altre film, vull dir violadors. Ai, ai, ja em veig corrent, mig despullat, amb una colla de facinerosos emmascarats, rere meu.
Vade retro! Quina suor! Tinc la front xopa! I el mocador? Caram! l’he perdut al treure el mòbil. Va de covards no hi ha res escrit. Això m’ho deia la mare.
Truco, si senyor truco i treure el pit com els valents. Prem i escolta:
Pii, pii, pii- no contesta i deixà anar un fort sospir d’alleujament.

Torna a les seves cabòries i decideix interiorment:

 Em vaig a casa perquè estic molt cansat. Em posaré còmode, em seure davant el televisor, ara que ja he acabat tot aquest enrenou. ---Mira el rellotge i es diu- Ja han finalitzat els mals àugurs del telenotícies i veure una sèrie d’aquestes que maten a tothom.
Ostres, encara notícies. Bé, d’esport. Caram!! El president del futbol, content per ser reelegit, ha pujat la prima dels jugadors un 20%. Clar- i es dóna un cop de palmell a la front- per això em telefonaven per rebaixar-me el sou per pagar al jugadors.
Ja m’ho deia el pare, que en aquest país el més important és l’esport.

Sense un duro, empenyorats fins a les celles, però esportistes al màxim. Els romans malgrat tot ho feien pitjor entretenien al poble foten lleons i esclaus al circ.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 19 juny 2012.

1 comentari: