
Al vespre al canviar-se per anar a dormir sempre deixava el rellotge amb molta cura al costat del despertador electrònic. Això vol dir que no era el més important per aixecar-se i anar a treballar. Però en despertar-se sempre seguia les dues accions, donar corda al rellotge i mirar per la finestra.
Aquell matí l’estúpid i modern despertador no va sonar. Ràpidament i certament esverat tot just posar els peus a terra, vestir-se i a córrer cap l’estació. L’esmorzar ja el faria més tard potser aprofitant una estona a mig matí. Va entaforar de mala manera el rellotge a la butxaca i va marxar per agafar el tren.
En arribar a l’estació va adonar-se que el tren era parat a l’andana i no trigaria a arrancar. Va córrer desesperat agitant els braços per cridar l’atenció del cap d’estació i saltant per damunt la barrera va prendre tot just la manilla de la porta i va poder entrar al vagó.
S’asseu a la butaca del tren i nota que el seu cor batega per fi pausadament. Respira satisfet ja què malgrat la carrera, els nervis i potser l’esforç al que no està acostumat tot funciona perfectament. Per comprovar-ho respira acompassadament, després accentua la força de la respiració i treu amb força l’aire. Hi ha d’oxigenar-se interiorment pensa. L’home és una mica hipocondríac i es posa el dit polze damunt la vena del canell i compte. Arruga el front, alguna cosa no va bé i torna a repetir la mateixa presa del pols. Cinquanta murmureja i mou el cap negativament. Empal•lideix un xic. Respira fondo; es toca el front; no hi ha febre; respira l’alè en la mà oberta i olora la seva respiració. No no hi ha cap símptoma.
Torna a posar els dits en el canell i torna per enèsima vegada i compta. Quaranta-cinc. Ostres això, va a menys. Torna a posar la mà damunt el front- Febre, no en tinc. I torna prendre’s el pols.
Tres persones properes se’l mirant fixament. Un d’ells s’aixeca i va a buscar el revisor. Ni sigui què...
De sobte l’home s’alça, fica la mà a la butxaca i treu el rellotge. Obre la tapa i mira la busca dels segons que es mou lentament quasi al ritme del seu cor. Dóna corda al rellotge, el posa en hora, somriu beatíficament i s’asseu.
UN CANVI EN LES PETITES COSTUMS HI HA VEGADES QUE TÉ UN GRAN VALOR A LA VIDA.
Miquel Pujol Mur.
Berga 17 març 2012
El rellotge de butxaca. Quins records... El meu pare en tenia un de semblant!
ResponEliminaPer cert, les frases finals que acostumes a posar al relats, també em recorden el que, anys enrere, era habitual al final de les històries d'alguns llibres: la "moraleja".
Si, en serveix de reflexió per tancar la narració
Elimina