dilluns, 5 de març de 2012

Amor?

AMOR?
-De què serveix que tornem a parlar?
- Perquè encara tinc moltes coses a dir-te...!
- Després de cinc anys de viure junts, ara em vens amb l’excusa de que tens moltes coses a dir-me!
- Tens raó d’estar enfadada, sols quan tens la certesa del que estàs a punt de perdre, prens consciencia del valor que té.
- Des de que ens varem conèixer, jo sempre he estat la teva amada, i tu al meu amat, així ha estat durant el temps que ens ha permès viure com dos essers compromesos amb l’amor ple i fecund, un amor que ens ha fet lliures, forts, que ens ha obert camins que ni imaginaven, camins fet a la nostra mesura, que ens a permet a cada instant trobar l’estel del nord en la nostra nit fosca. Un amor que omplia les absències, els dubtes; un amor que allunyava les nits fredes, les nits en que la por mossega l’ànima. Un amor que ens ha fet acceptar les hombres, enterrar les pors, reprendre el vol.
- Les teves paraules fereixen el meu cor com punyals que es claven.
- Digua’m estimada: quan he gosat trencar la màgia del nostre amor? Jo no puc viure amb aquest punyal clavat en el més fons del meu cor: em traurà l’alè i la vida!.
- Hai estimat! I tu m’ho demanes? Ara si que la meva tristesa travessa límits que desconeixia. Si no saps de què parlo, ha estat tot una farsa? Fruit de la meva fantasia, del meu desig desmesurat de cercar l’amor?
-Vaig caure en un llit d’espines creient que era un llit de pètals d’amor! Tanta era la meva follia per trobar l’amor que cercava, que no vaig saber distingir entre l’amor i la farsa?
- Estimada, si hagués nascut raig de llum, d’aquesta llum que a tu t’envolta, Deu meu, m’hauria estat donat de no triar el meu rumb, el meu destí hauria estat un punt de llum que tot ho il•lumina i tot ho sap.
- Però he estat creat home; un home que ensopega, carregat de misèries, de pors, de nits fosques i fredes. No se quan t’he fallat, si així ha estat i ni tant sols m’he adonat sols el puc demanar:
“Estimada no em deixis, no et rendeixis, encara estem a temps de començar de nou, que la vida és això: continuar el viatge, perseguir els somnis, desenterrar el temps, destapar el cel...”
Encara que el fred ens cremi, encara que la por ens mossegui i que el sol s’amagui; encara que el vent calli, encara ens queda foc a l’ànima, perquè la vida es nostra i nostre és el desig, per lo que m’has estimat i perquè jo t’estimo.
____________________________

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada