dissabte, 3 de març de 2012

EL MITJÓ CORREDOR

Font d'inspiració: Un mitjó.
La colla va sortir a acampar el cap de setmana. La sortida va ser programada pel divendres a la tarda, tot el dissabte i diumenge fins l’hora de dinar que ho fariem a dalt de la Mola.

El lloc d’estada era la balma dels Òbits a mig camí entre el Moncau i la Mola de Sant Llorens del Munt.

El Pere va elegir aquest punt com campament base i punt inicial de les caminades.

La Cristina, la Carme i la Neus en arribar posaren el seus equips arrenglerats al fons de la balma on la paret obrada les protegia del vent i el fresc rellent de la nit.

El Pere, el Joan i el Marc van preferir dipositar les motxilles en un petit marge més proper del lloc on encendrien el foc per cuinar i que pensaven mantenir encens tota la nit per escalfar un xic la gran cova.

El Pere, el Joan i la Carme més decidits i també més avesats a sortir a la muntanya van anar a buscar llenya pels voltants. La Cristina i el Marc van anar a la propera font Flàvia a omplir totes les cantimplores d’aigua fresca.

Quan van tornar la Neus havia recollit, les brosses, les llaunes i aquestes petites deixalles que sembla impossible que ningú pensi recollir per portar-se a casa i les ha posat en un racó. Critiquem les brosses al carrer de la ciutat però oblidem que la muntanya és un jardí ple de plantes, un passeig que condueix directament a la natura i del que també és necessari tenir cura.

Encesa la foguera i assentats al seu voltants sopaven tranquil•lament passant-se l’aigua i també fent entre mos i mos un glop del vi de la bota que portava el Pere. Entre rialles i bromes passaven una agradable velada parlant de mil coses.

La Neus s’aixeca per buscar un jersei a la motxilla i en arribar s’ajup per agafar-lo, de cop i volta, fa un bot impressionant, mai ningú podia pensar que pugues saltar tant, però més impressionant va ser el crit que sortir de la seva gola.

 AIIIIIII!!!- Un crit sorprenent, amb l’agudesa de la Callas, llarg i amb una cadència impressionat i repetitiva, vull dir que s’acabava amb una i prima i esfereïdora, a continuació s’alçava amb una a quasi impossible per la millor mezzosoprano del món.

Tots vam córrer per veure que li passava, no fos el cas que s’hagués fet mal i quan arribàrem al seu costat només van veure un mitjó que corria lleuger i s’esmunyia en un forat de la paret.

Les noies van quedar-se consolant a la Neus i els nois vam perseguir al ràpid mitjó que corria galeria amunt. Aquí va començar la nostra desgracia, alertats pels crits i el soroll que fèiem perseguint al maleït mitjó, els ratpenats que viuen en les fosques i múltiples galeries es van esvalotar i espantats van despenjar-se del sostre, encegats xocaven entre ells i damunt nostre. Sabeu que es sentir les ales batent en aquell espai tancat i fosc. Els cops que ens donaven, els seus xiscles aguts i el notar a la cara els seus cossos i la seva pell es donava una sensació desagradable. Vam posar-nos de quatre potes per fugir i sortit el més aviat possible fora de la negra galeria.

No ser dir que va ser millor o pitjor. Nosaltres fèiem un tap a la cova però quan vam sortir a la balma els ratpenats van escapar esfereïts i xisclant més fort al veure el resplendor de la foguera.

El quadre era dantesc, les noies cridant i tapant-se sota els sacs de dormir. Els nois saltant per treure els animalons de la cova. Els ratpenats perduts, espantats, fem volades sense rumb i l’olor a socarrim del foc.

Per fi els animalons van fugir i rere ells nosaltres. Només van tenir temps per mal agafar les motxilles i fugir. Fins i tot ens vam oblidar del sopar. Finalment a fora vam trobar aixopluc a l’aire lliure sota uns pins i alzines propers i damunt d’una catifa verda de fanals.

Dormir no vam dormir, nerviosos i amb fred. Les noies ploroses i tots noies i nois empipats a més no poder, així ens va trobar el nou dia. Sort que la joventut és un tresor d’incalculable valor. Després de recollir la resta del nostres atuells i esmorzar vam decidir continuar la nostra excursió canviant això sí el lloc.

En tornar a la Cristina li vam regalar un parell de mitjons nous i a la colla li vam posar el nom de “RATPENATS”

EN LA JOVENTUT, LES AVENTURES I ELS TRIPIJOCS FAM MADURAR I AL CAP DELS ANYS SÓN RECORDS INOBLIDABLES.

Escrit de Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 2 març 2012.

1 comentari:

  1. Aquestes sortides i aventures juvenils , fan reviure records perduts en la memòria, però no per aixó menys entranyables.

    ResponElimina