SORTIDA A PERPINYÀ AMB EL BUS D'UN EURO

Al sud de França a tot el Departament dels Pirineus Orientals circula un bus en direcció Perpinyà que val un euro. El pots agafar allà on vulguis per aquest preu, només cal tenir en copte els horaris, ja que segons els llocs hi ha més busos i diferents horaris.

Ho havíem sentit dir i vam voler provar-ho. Amb la Roser i la Maria teníem ganes de fer una sortida diferent i ens vam embarcar en l’aventura. De fet vam anar amb el cotxe fins Amèlie les Bains , allà vam agafar el bus en direcció  Perpinyà, aquest ens va deixar a les afores,  a  l’estació del Centre del món, segons Dalí, i allà amb un altre bus ens va conduir al mig de la ciutat i tot pel mateix euro.

 

La primera cosa amb que ens van topar va ser amb el gran  théâtre de  l’Archipel, conjunt arquitectònic de 5 edificis independents, inaugurat a l’octubre de 2011 dels arquitectes Jean Nouvel i Brigitte Mettra. Es un edifici molt original , en destaca l’edifici circular de color vermell , entre el cubs del costat. Gran equipament cultural on si programen  grans obres de teatre, d’òpera, de dansa , o musica clàssica...

 

Continuem la nostra visita seguint la riba del riu Têt , riu que travessa la ciutat, ple de jardins a les voreres.  Aviat aguaitem  el Castillet ,  l’emblema de la ciutat, de final del s. XIV, al llarg dels anys ha servit de castell, de porta d’entrada a la ciutat i de presó .   Avui  entre els seus  murs acull el Museu català de les Arts i les Tradicions populars, també anomenat “La casa pairal”.

Continuem la passejada pel costat del riu, en aquest  dia clar i càlid de maig.  Con a França dinant  aviat, a dinar toquen, anirem al restaurant Roma, on recuperarem forces amb un bon àpat i un bon cafè i continuarem la nostra visita per la ciutat.

 

Des de la plaça del Castillet, travessem la famosa porta de Notre Dame, que separa el Castillet gran del petit i ens endinsem  al centre històric de la ciutat, carrers estrets , plens d’història i plens  de vida. Visitem la catedral de Saint  Jean, L’Hôtel de Ville, o ajuntament , on admirem la famosa escultura del mestre  Maillol, “Méditerranée”.  Passem per  la Lonja Gòtica o Loge du Mer . Ens perdem per carrers estrets,  plens de botigues i gent, entre boniques places amb escultures i aviat sens fa l’hora de tornar, abans fem una visita ràpida a les galeries Lafayette.

Ens queda per veure el castell dels reis de Mallorca, on no podem anar per manca de temps i que deixem per una propera visita.

 

Altre volta a la parada de busos, on un,  ens portarà a la parada del centre del Mon on enllaçarem amb l’altre que ens portarà fins Amèlie les Bains, allà  agafant el cotxe enfilarem ruta cap a Prats de Motllo, coll d’Ares i Ripoll fins arribar a Berga cap a les deu del vespre.

Un dia complet, una bona excursió amb un recorregut una mica diferent dels habituals . Estem cansades però ha valgut la pena.

12/05/2014/

 

ELS ULLS INEXPRESSIUS.

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, avui ha hagut d’anar al metge, una petita molèstia sense importància, ha trencat la seva rutina i ha arribat al bar més tard de l’hora de sempre. 

A l’obrir la porta ja ha intuït la seva presencia, des de fa uns dies, la dona és sempre assentada a la mateixa tauleta, dins de la mitja penombra i veient de front la porta i el finestral.

Mai diu cap paraula de més, sense ser descortès, saluda i demana un cafè que generalment no consumeix i al cap d’un parell d’hores s’alça, pren la roba que dugui, sigui una jaqueta o un suèter i marxa després de pagar religiosament la consumició. 

L’Egus, des del seu particular racó, l’ha observat detingudament sense caure tampoc en la grosseria d’una mirada fixa. Una dona d’uns quaranta anys ben vestida i arreglada, que si no fos per un lleuger rictus amarg dels seus llavis seria força simpàtica, i fins i tot, podria ser riallera.

Ahir ja encuriosit va demanar informació al Marcel, però aquest no va saber explicar-li res de nou, que no s’hagués adonat. Però va dir-li que ho preguntaria al Salvador, l’amo, qui si semblava la coneixia. 

Avui com els altres dies, ella ja era assentada i quieta com una esfinx, els seus clars ulls miraven, ara al finestral, ara a la porta d’entrada, com qui espera una presència desitjada i al mateix temps temuda. 

Els ulls eren inexpressius, cecs a les variacions de la llum. Vius només en la memòria del passat. Només la seva mirada és movia en la hieràtica cara. El seu cos assentat amb les mans damunt la falda, les cames mig plegades sota la cadira amb els peus creuats era ert i rígid, però el moviment dels ulls i un cert aleteig de les aletes nasals demostraven que com el lleopard o un altre felí, ella esperava atenta i preparada per un salt de joia o desencant. 

Davant seu en la tauleta un cafè, ja fred, justifica l’ocupació de la taula només l’ha aproximat als seus llavis sense beure’n una gota. 

El Marcel sempre vigilant ha temut que no fos prou bo i s’ha acostat a la dona per demanar-li si no era del seu gust i li servia un altre. Només un moviment de la mà i unes paraules dites en veu baixa:

¾    Està bé, no vull cap més,- i un – gràcies- agraït ha estat el final de la frase.

 

Per breus moments els seus ulls mostren una certa vivacitat i el lleu aleteig del nas s’altera un xic, però moments després torna a ser l’esfinx que observa i calla durant el pas dels segles. 

Un home obra la porta del carrer i se’l mira de dalt a baix, nota els seus cabells cendrosos, les arrugues del front i certs moviments inquiets de les mans. També aquella mirada de qui pensa en els errors comesos i el dubte, mentre busca la forma de fer oblidar, dels records dolents. 

La vida, els ha marcat a tots dos, però mentre ell la veu com era, amb els ulls de la il·lusió, potser com a taula de salvació de la solitud. Ella se’l mira i no dubte gens. Agafa l’abric, se’l posa al braç, el mira i només unes paraules breus de renúncia surten dels seus llavis.

¾    Perdoni m’he equivocat, vostè no és aquell home. Tot ha canviat i nosaltres també. 

Dreta, tesa, sense ni girar-se surt per la porta i creua el carrer fins a la boca del metro, on es submergeix. 

L’home s’asseu en el racó més amagat de l’establiment, demana una beguda i els seu semblant canvia.  

El Marcel aprofita quan l’home marxa per fer una confidència a l’Egus:

¾    Eren una parella que acostumaven a trobar-se i passar les tardes xerrant alegrement, segons el Salvador semblaven promesos, però de cop ell no va vindré més. Ella, el va espera dia rere dia fins que un dia va desaparèixer també, fins ara.  

Els anys i la vida marca a tots el humans per bo i per dolent. Retornar al passat és molt difícil si no s’accepten els canvis. 

Miquel Pujol Mur.

LA CARTA DE LA MARE.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, ha entrat com cada matí al Bar- Cafeteria La Tasca, i invariable com sempre s’ha assentat en aquella tauleta prop del finestral, on hi ha prou claror per llegir sense ser molestat ni ser guaitat per ningú. 

El Marcel, el cambrer, impertorbable li serveix el cafè i el deixa sol en els seus pensament i els diaris. Hi ha que dir que en el seu afany estalviador l’Egus, des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions feta pel govern central, ara sempre agafa un diari gratuït al carrer i aprofita el cafè per repassar i llegir el diari, que com tot bar que s’apreciï, tenen a la cafeteria. 

Després de repassar-los, i haver fet els mots encreuats, els deixa damunt la cadira del seu costat i mirant amb recel per assegurar-se que ningú el mira treu un sobre de dins la jaqueta. El posa amb molta cura damunt la taula, com si fos part d’una cerimònia litúrgica. De dins l’esgrogueït sobre extrau un full de paper, escrit amb una bonica lletra de traç anglès i amb tinta violeta esmorteïda pel pas dels anys.  

Girant-se un xic més cap a la claror del dia que travessa el vidre del finestral llegeix, un cop més i amb completa abstracció, el full de paper que ha llegit i rellegit múltiples vegades i mai se’n ha cansat de fer-ho. El full diu així:  

v  Un dia Egus, fill meu, el meu cos surarà dins l’aire con els ànecs floten en l’aigua de l’estany. 

v  Aquell dia serà quan els records de ma vida es girin i repassin el camí del meu cor. 

v  Aleshores un aire, una brisa suau acaronarà lentament la meva cara, baixarà fins el pit i poc a poc davallarà, com qui no vol, pel meu cos fins arribar als peus, que acostumats a caminar, emprendran el darrer passeig, poc a poc i en silenci, com quan no es vol despertar a un nen petit. Primer un pas i un altre després, i mentre faci el llarg camí faré un exhaustiu repàs de consciència de la meva vida i els seus fets, sempre, fill meu, amb el somriure als llavis. 

v  Quan tot això succeeixi serè al país dels records.  

Com escrivia la mare, pensa, i sense voler una petita mullena dels ulls, ni tan sols una llàgrima, l’avisen que l’emoció li corre per dins el cos i altera el seu esperit. Amb el mocador s’eixuga els ulls i amb molt de compte, plegant el full per les senyals dels marcats plecs amb por de trencar-lo el guarda dins el sobre. 

Per què ho he agafat avui, la meva dona quasi ignora la presència d’aquests pensaments escrits per la mare. Tem que no es cregui que després de tan temps, pràcticament més d’una dècada, encara conservi la carta i encara s’humitegin els seus ulls al llegir-la.  

Potser el detonant ha estat el gris dia i els aparadors de les botigues plenes de flors com avís del proper jorn de Difunts. Ha obert la calaixera i com un lladre ha pres la carta i l’ha posat discretament a l’interior de la jaqueta. 

Demana, cosa extraordinària que trenca els seus costums, una copa d’anís que beu lentament, mentre no sap per quina raó els seus llavis mussiten un Pare Nostre.    

Miquel Pujol Mur.

PER LA LLIBERTAT D’UN POBLE.

“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”  Salvador Espriu.

El Víctor va quedar tot sorprès quan al anar a treure el cotxe del garatge va trobar-se de cop amb una gran pancarta que deia ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE AL SERVEI D’AQUEST POBLE, acabada de pintar.

Ja hi som, altre vegada emmerdats en política. No entenc com poden ser tant de la ceba. Ells no són d’aquí. Nosaltres som de Granada. Que hi tenim a veure amb els problemes i les lluites de la gent d’aquí. Va marxar cap al treball  rondinejant.

A l’hora de sopar ja van tornar-hi a ser enganxats. Va sortir el tema de la pancarta, la política, la lluita pels drets del país, per la independència. Un dels nois respon

¾   Demà és l’onze de setembre  i fem una manifestació al poble per defensar els nostres drets i cal anar-hi amb pancarta.

¾   Què us hi va a vosaltres? Els drets de qui?

¾   Papa, que nosaltres som d’aquí. –respon l’altre- Ens hem criat aquí,  som catalans, encara que ens diguem Pérez i defensem els drets i la llibertat del nostre poble.

¾   Com voleu ser independents si teniu cosins a Andalusia

¾   Hi això que hi vol dir. Nosaltres defensem els nostre drets, la nostra terra, el nostre poble.

¾   Voleu viure en un país estranger de la vostra família

¾   Si estem millor i podem  ser  nosaltres mateixos.  Doncs perquè  no?

La discussió va durar encara tot el sopar. Al final cada un va quedar amb la seva. No convencerien al pare amb les seves idees. La mare amb prou feines ficava cullerada sinó era per dir,

¾   Deixa als teus fills, que ells saben el que cal fer

¾   Bah! .... sempre els defenses.

Els dos xicots es van aixecar aviat de la taula i vam sortir. Teníem d’anar a enllestir els últims preparatius per la festa de l’endemà.

 El pare encara remugava, es negava a acceptar les idees dels seus fills, encara que en el fons els admirava. Estava orgullós que defensessin els ideals de la terra que els havia acollit i on havien crescut, però no ho volia mostrar. També sabia que si arribava  el cas de les votacions , optaria per votar el doble Si.

05/05/2014/

 

L’ESTACIÓ DE MANRESA.

Records de fa forces anys. 

L’estació de Manresa per viatjar en tren en direcció a Lleida ó fer el recorregut a la inversa està situada vora el riu Cardener. S’ha de baixar del carrer del Born i travessant el pont sobre la corrent d’aigua hi arribes promptament. 

És una estació important ja que hi ha vàries vies pel pas del trens en ambdues direccions. També surten els trens en direcció a Barcelona.  

Donada la importància de la capital de la comarca del Bages hi ha molls de carrega i descarrega de mercaderies de tota mena. Els camions i els furgons s’apressen a transportar els diferents embalums als seus destinataris. Alguna vegada, poques això si, ve un que altre carro tirat per un matxo a buscar eines o productes del camp. 

Davant de la sortida de passatgers hi ha la parada dels taxis amb els conductors preparats per portar al client on sigui convenient.

L’edifici ha tingut temps millors, més la pàtina dels anys ha embrutat la seva façana i li caldria una bona neteja. 

El mateix passa amb el seu interior. Les parets ens demostren que els humans no som els més respectuosos amb les propietats alienes: pintades a les parets, escrits amb paraules malsonants, marques fetes amb ganivet a les fustes del bancs i tota la resta de senyals inequívoques  del vandalisme de la nostre societat. 

Si això ho trobem a la sala d’espera més val que no parlem de les altres dependències, per exemple els asseus. En aquests llocs es podria aprendre l’antiga i la nova cultura escatològica i sexual. 

El tren està disposat a sortir cap la seva destinació. La màquina ja està proveïda d’aigua; els maquinistes han carregat els forns de carbó;  i una espessa i negra fumera surt de la xemeneia mentre el vapor s’escapa xiulant de la caldera. Els dipòsits de sorra han deixat caure part de la seva carrega per facilitar l’arrancada del comboi. 

Els passatgers ja han pujat als vagons tret d’algun que s’acomiada de la família, millor dit, de la promesa ja què a Lleida hi ha una caserna militar important  i són molts els soldats que pugen i baixen sovint. 

El cap d’estació surt de la seva garita, aixeca la banderola i xiula la sortida del tren. 

Amb una forta vibració es comencen a moure les rodes de la màquina, mentre grinyolen sobre l’acer de les vies, gràcies a la sorra s’inicia el moviment del tren. Fum i vapor envolta la locomotora però, poc a poc, agafa velocitat i marxa pel rails amb direcció a la propera estació.  

Malgrat els nostres trens tenen grans deficiències en molts aspectes amb el pas del anys amb millorat, però sempre queda na mica de nostàlgia ver el record d’uns temps d’infantesa. 

Miquel Pujol Mur.

PEDRES LLENÇADES AL LLAC.

El nen petit tira la pedra a l’estany i aquesta fent un breu cercle s’enfonsa suaument sense ni tan sols esquitxar. 

El noi tira una pedra llisa a l’aigua quieta de l’estany i veu com bota un i altre cop, fins a tres, damunt la fina superfície fins enfonsar-se amb un breu esquitx. 

El jove fa lliscar la pedra per la nítida i quieta aigua fins que lluny es engolida amb un cloc sorprenen i una esquitxada considerable. 

L’home mostra al seu fill la forma de llençar la pedra i observa que malgrat les instruccions donades aquesta té un petit recorregut sobre l’aigua.  

El vell llença la pedra i aquesta sense botar fa un glup sorollós i fort, a l’amagar-se dins el blau element aixecant un curt sortidor.  

L’home vell s’asseu i pensa en les diferents etapes de la seva vida. Mira a una riba i a l’altra oposada veient que les escenes es repeteixen un i mil cops. Sempre hi ha nens, nois, joves, pares i com ell mateix hi ha vells.  

Tornar a fer marxa enrere en el temps és impossible ja què tots som fills d’una època i aquesta inexorablement transcorre sempre endavant.  

La nostra vida ocupa un espai terrenal ínfim fins que fineix i potser permet el naixement d’un esser que aprofita la part immaterial del nostre cos.  

L’home s’aixeca i rumiant marxa a casa seva per regirar aquelles fotografies envellides i que han perdut el color per recordar els diferents moments segurament oblidats que formen part de la seva vida i essència de la realitat.  

Tempestes en el transcurs dels anys s’han succeït  com portades pel fort vent del nord i han agitat les aigües de la passió. Instant de pau quan la suau aura acarona el líquid element també han estat viscuts. Però en resum tot això forma la vida i naturalesa humana. 

Miquel Pujol Mur.

HE VIST UN OVNI

Descripció d’un ovni.  Objecte volador no identificat. Això  és el que jo vaig veure.

Un dia d’aquests a la tarda que havia anat a caminar, tornant cap a casa, quan es començava a fer fosc, passava per entre uns camps i vaig veure un ovni, bé un estrany objecte volador no identificat.

 

Per sobre del meu cap a uns vint metres, volava aquest  objecte estrany, primer em vaig pensar que era un avió de joguina d’aquests teledirigits, vaig patir per si es dirigia contra el meu cap, però no,  va començar a enlairar-se, i donar volts per sobre meu. Ningú es veia pel entorn, ni enlloc, només camps i jo sola allà, em vaig espantar una mica. Serà un ovni? –vaig pensar- Portava llumetes de colors, vermelles i verdes, a davant i al darrera  i era força gran, no tant com una avioneta, però deu ni do. Vaig veure que no tenia ales, era com quadrat. Estava entre espantada i encuriosida, mirant aquell estrany objecte que volava i feia un estrany soroll.

 Ja veia com es deturava i començaven a sortir de dintre seu éssers estranys de color verd que venien cap a mi i m’adduïen i se’m emportaven a un altre planeta. La  meva imaginació no tenia límit , podia més la curiositat que la por. Però no es va deturar, només és va enlairar i va anar seguint amunt , amunt, amagant-se darrera la muntanya de Queralt i així el vaig perdre de vista.

A casa van dir-me que havia vist visions, es reien de mi, però jo estava segura que l’havia vist i durant uns dies vaig optar per no parlar-ne amb ningú, encara que dintre meu  no podia deixar de preguntar-me que era aquell estrany objecte.

Uns dies més tard que hi havia la meva filla i el meu gendre a casa,  ho vaig tornar a comentar de nou, la meva filla em va dir que segurament havia vist un “drone” que es un objecte volador teledirigit per ordinador o gps. Que no massa lluny d’allà hi ha un lloc que en fabriquen i que podrien estar fent proves.

Avui he vist un reportatge de drones al diari amb algunes fotos i en n’he vist una   que realment  s’assemblava molt amb el que  vaig veure. Aquí s’acaba la meva il·lusió d’haver vist un ovni. Ara sé que el que realment vaig veure va ser un “drone”

06/05/2014