
Avui a la classe han parlat de comprar i vendre i el Manel ha pensat que
seria l’ocasió per passar una estona amb la Marina, empenyent la seva natural
curiositat. Quan en sortir de l’Institut s’han trobat, el xicot li ha dit:
¾
Saps
què, Marina tinc una cosa per vendre’t que no te la vendrà ningú.
¾
Ja
em vols enredar. Va, què és?
¾
Ui!
Sí que corres. Primer hem d’anar a un lloc i després t’ho explicaré.
¾
Em
vols enganyar, que et conec. Totes les companyes tenen por de les teves bromes.
¾
Que
no em tens confiança? Li hauré de vendre a la Núria.
¾
Ag!
A la Núria, quina fava! Va ensenya-m’ho.
¾
Però
no diguis res fins que arribis al lloc.
¾
Ai!
Tu m’enganyes.
El Manel porta a la Marina fins dalt
del campanar. Ja arribats al darrer pis, allà on toquen les campanes, li mostra
el cel.
¾
Mira,
ja ho tens aquí.
¾
El
què?- pregunta mosca la noia.
¾
Que
no ho veus?
¾
Sí,
un tros de cel.
¾
Doncs,
això! Mira el cel blau i un núvol blanc emmarcats per dos arbres, com si fossin
els costats d’un quadre. A més ...
¾
A
més, què? Ximplet.
¾
Això
de davant teu és un quadre vivent, ara el cel és blau i el núvol blanc. Demà,
el cel pot estar fosc i el núvol gris, i a punt de ploure. Un altre dia hi
haurà dos núvols i el cel serà encara més clar. A la nit, el cel es torna negre
i la lluna il·lumina el núvol com si fos un fanalet de fira. I ...
¾
Prou!
Ja m’ho pensava que m’enganyaries. Sempre t’aprofites de la meva bona fe.
¾
Jo,
un aprofitat!! Si ...
Aleshores, la conversació queda
tallada pel brunzir de les campanes. La Marina espantada s’agafa al Manel i
aquest somriu content. Per fi té la Marina entre els seus braços.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada