diumenge, 13 de maig de 2018

FINS LA MORT ESPERA



Qui espera es desespera”

Vull contradir el que diu la dita de que “qui espera es desespera,” perquè a vegades l’espera també pot ser dolça, sobretot tot quan esperes que arribi un ser estimat per dir-li l’últim adéu.

La Zenira, es una dona de 94 anys, que viu en un poblet petit de Romania. El més que ve farà quinze anys que va morir la seva filla, la Violet,  el tràngol més difícil que pot passar una mare. La Tina,  la seva néta va ser el seu consol, als seus divuit anys , era la viva imatge de la mare i a més vivia juntes a la mateixa casa. Els altres germans vivien en llocs força llunyans.  Ella i el seu germà petit, junt amb el pare van fer una pinya tots plegats i van tirar endavant  aconseguint vèncer la tristesa i el dolor, no els preocupava l’escassetat d’aliments, que treien de la petita terra que conreaven ni les penúries i la pobresa que això comportava.

Treballaven molt, tenien el suficient per viure sense gaires comoditats. Quan la Tina tres anys més tard va dir que volia marxar a un altre país per intentar viure més bé i aconseguir un futur millor, la dona ho va entendre, encara que amb tristesa, la va deixar partir. Et vindre a veure cada any i t’enviaré diners, la Zara em diu que allà on és ella,  si vull demà tindré feina. La dona amb el cor partit la va encoratjar perquè fes el que cregués millor, era jove i  havia de fer la seva vida, a més tindria la seva germana a prop.

Ja feia uns anys d’això, la dona mentre va poder va portar la casa, cuidava del gendre i el nét que mai es va casar. La seva alegria més gran va ser  fa tres anys, l’estiu que la Tina va passar un més al poble, va tornar per casar-se allà i  es van reunir altre volta tota la família, ella no podia gaire, ja havia complert els 90, però no es va voler perdre l’esdeveniment. Estava contenta fins que va marxar, que com cada  any que la néta la visitava, s’entristia molt quan marxava sempre pensava que era la última vegada que la veia.

La Tina, avui quan ha sortit de treballar, el seu pare l’ha telefonat que la iaia estava molt malament que segurament no passaria masses dies. Ella que esperava amb il·lusió arribar al setembre, per veure-la, quan li donaven les vacances, i poder la   abraçar , ella ja no  hi seria.  Va parlar amb el marit , aquest llavors  estava sense feina, l l’hi va dir que demanes les vacances ara. Després van  buscar bitllet d’avió, i el dissabte emprenien els dos rumb cap a Romania .

Cada dia el pare, que era qui la cuidava ,  veia  com la Zenira s’estava acabant, no menjava res, però resistia. El que ell no sabia era que el què la mantenia viva era l’esperança que arribaria la seva Tina i almenys podria estrènyer la seva ma  i ella donaria la última abraçada, només esperava això per morir-se, per anar-se a reunir amb la seva filla. Esperava dolçament la mort, però volia tornar a tenir la neta a prop, sabia que no li podria dir res, la seva debilitat li impedia dir cap paraula, però volia sentir la seva proximitat i la seva veu per poder anar-se’n tranquil·lament.

Fa poc que han arribat, la fina orella de la dona ja ha sentit que la seva nena era allà abans d’entrar   a veure-la ,  la seva pregaria havia estat escoltada. Sentia els passos que s’acostaven, com s’obria la porta, com ella si acostava li agafava la mà. Va obrir els ulls i li va fer un somriure. Llavors ella la va abraçar i la omplir de petons. Una llàgrima de felicitat lliscava per la galta de la dona moribunda.

Aquella nit la Tina es va  quedar a vetllar l’avia. Li parlava fluixet, la dona l’escoltava entre boires. Al cap d’unes hores, ja feia estona que el cor havia deixat de bategar però el seu cervell encara escoltava les dolces paraules de la seva petita que s’anaven allunyant mentre trobava que l’agafaven del braç, era la ma de la seva filla que l’havia anat a rebre.

10/04/2018/



2 comentaris:

  1. Quin relat tan tendra i és que malgrat sovint es solen complir, les dites, sempre hi ha excepcions...L'àvia va poder morir tranquil·la i en pau.
    Bon vespre, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, l'àvia va morir tranquil·la i aixó que sembla un relat ensucrat, amb algunes variants, es un cas que pot ser ven real.
      Una abraçada M. Roser

      Elimina