"És fàcil poder esborrar les
fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".
Per que esborrar fotografies em vaig
preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on
guardo totes les fotografies de la meva vida.
Vaig agafar-ne una i la vaig mirar:
era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni
on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam
passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals,
això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant
temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava
aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna
criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va
aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la
mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va
disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un
quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va
cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria
d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig
agrair memòria el teu record.
Vaig apartar-la i em vaig agafar una
de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit,
vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui.
La filla del veïns del pis de dalt. Eren
canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva
amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants
d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i
vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar
a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna
pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va
quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.
Ostres! Una altre i aquesta és
grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar
seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família,
un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força
gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan
faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però molt de
boca fina. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que
el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la
primera comunió.
Miro dins la caixa i em sorprenc de
la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar,
generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys
aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no
fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça
o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres.
Tanco la caixa del meu passat, però
pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus
records.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada