LA NENA DEL SEIENT DEL COSTAT

Aquell dia, un alegre jorn d’estiu, vaig decidir anar-me a la platja. Vaig preparar tot el necessari: l’estora, el banyador, les tovalloles i les sabatilles. Vaig agafar el cotxe i el primer que vaig veure és la maleïda llumeta de la gasolina. M’indicava que no arribaria a complir el meu desig si abans no em gastava alguns diners i posava combustible. No tenia cap més remei, per tant, vaig fer una visita a la benzinera. Vaig omplir el dipòsit i vaig anar a pagar. En retornar al cotxe vaig quedar sorprès. Caram! Què feia aquella nena asseguda al seient del copilot.

Una bonica criatura de cabells rinxolats i amb un vestidet de color blau. Devia tenir uns sis o set anys. Vaig entrar al cotxe i li digué:

¾     Et deus haver equivocat de cotxe.

En respongué amb una veu clara, decidida i gens avergonyida:

¾     Hola! Em dic Imma.

¾     Ah bé! I jo Pere. Però que fas asseguda en el meu cotxe.

¾     M’ha deixat la meva mare. M’ha dit, veus nena aquest senyor fa cara de simpàtic. Segurament estaràs força bé amb ell. Jo me’n vaig de viatge per treball i quan torni ja et buscaré. M’ha donat un petó molt fort i m’ha dit adéu amb la mà. S’ha marxat amb els seus amics.

¾     Però, però ...

¾     Va! Només seran uns dies, màxim una setmana. Què pensava fer avui.

Sincerament estava bocabadat per la tranquil·litat amb que parlava aquella criatura. Com si fos la cosa més natural del món anar-se amb un desconegut. Vaig engegar el cotxe disposat a portar-la a la comissaria. Veia que el meu dia de platja s’havia acabat abans de començar. Quan arrancava la dolça nena va dir-me:

¾     No se li ocorri portar-me a la policia. Per que aleshores em posaré a plorar i els diré que m’ha raptat. Almenys passarà una setmana al calabós i desprès haurà de declarar davant el jutge. Tu no saps el merder que això porta. Ningú entendrà la història de que la meva mare m’ha deixat a dins el teu vehicle i s’ha marxat. El fitxaran com a raptor de menors.

¾     Però això no pot ser. Tu no et pots quedar amb mi. Que pensarà la gent. I la meva xicota.

¾     Ah! Tens xicota. Deu ser maca i simpàtica. Ja me la presentaràs.

¾     On vius?

¾     En un pis, però ara no hi ha ningú. No ho has entès, la meva mare s’ha marxat a treballar.

¾     Però el teu pare.

¾     El meu pare, no ho sé. No el conec.

¾     Deus tenir família?

¾     No! Saps què, no facis tantes preguntes. No he esmorzat i tinc pipí. Porta’m a una cafeteria. I tu, pren-te una til·la, semblés nerviós.

Han passat  dotze anys. Vaig trencar amb la xicota. He pagat col·legis, metges, ortodòncies, colònies d’estiu, d’hivern, curset de natació i esquí. He estat un pare per ella. L’altra dia em va dir: Ha vingut la mamà a buscar-me. Me’n vaig. Menys mal que va ser prou amable per dir-me: Gràcies.

Miquel Pujol Mur