divendres, 16 de febrer de 2018

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR I

Sembla que plourà, penso mentre rere el finestral observo els núvols foscos que cada cop s’apropen més a la casa. A curta distància veig com la cortina grisenca de l’aigua va mullant els voltants. Per experiència sé que en pocs segons la pluja mullarà el jardí de davant de la masia.
 

La casa de turisme rural és força bona i molt recomanada per les publicacions especialitzades, però això ja ho sabia. Fa molt anys vaig estar-hi uns quants dies, quan la meva ment era plena d’il·lusions i per què no també la meva vida. Anys desprès vaig tornar, però la història ja era completament canviada. 

Recordo el primer cop amb la Núria, érem acabats de casar i vam venir a passar la nit de noces. Va ser un regal del Lluís, el meu sogre, el pare de la Núria. De sempre, les paraules sogre, sogra m’han sonat malament a l’oïda. Sabia que les nostres economies eren molt justes després de pagar l’entrada del pis, i gentilment va regalar-nos una estada d’una setmana en aquest bell indret del Pirineu.  

Els hostalers van ser molt amables en la seva rebuda. Ja els havia previngut el Lluís del motiu de la nostra estada i molt prudents van facilitar-nos l’habitació amb la màxima diligencia i discreció. No ignoraven que una parella jove el que més desitja, després d’un dia de tant trasbals i de nervis com el de la boda, és recollir-se tranquil·lament i gaudir de la soledat de dos.  

Un petit refrigeri en una taula, el viatge havia estat llarg, una copa i després quatre moixaines, i gaudir del matrimoni. Després d’un dia tan mogut, tampoc anava a ser la primera vegada, més valia reconfortar el nostre esperit i enardir el nostre cos. Ara, que no ens havíem d’amagar de ningú i podíem fer-ho tranquil·lament, no era necessari córrer, sinó aconseguir el plaer més gran. Va ser la setmana viscuda que sempre serà present en la meva memòria. 

Aquell dia la pluja queia intermitent damunt la teulada, avui bat amb força sobre les teules i el seu remor esmorteït m’arriba a les orelles.  

Per què cada vegada em fa més mal recordar el seu amor? Per què mentir, la nostra passió va esclatar bulliciosa i alegre. Dormíem pensant en el nostre joc futur. Ens separàvem feliços perquè aviat ens retrobaríem. La nit i el dia eren plens de felicitat i amor. Però el que jo ignorava és que no era solament l’amor matrimonial el que la mantenia viva i divertida, sinó que aviat en va necessitar més. Altres homes van fruir del seu cos i la seva passió.  

Fins que un dia un company de treball em va dir:
¾     Veus aquella dona tan maca, té un reguitzell d’amants i el seu marit no ho sap.

Encuriosit vaig girar la cara per mirar-la millor i el meu rostre va quedar trasmudat. La dona que m’assenyalava era la Núria. Vaig recolzar-me en una paret i el meu company va dir-me.
¾     Et passa alguna cosa? 

Continuarà ...
 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada