AL MIG DEL CINGLE

“Les mans i els braços plens d’esgarrinxades  i el cor encongit”

Que m’ha passat, és preguntava la Agnès,  mentre obria els ulls poc a poc i  es veia estirada allà sobre aquell matoll de punxes, els braços, les mans i les cames li coïen, plenes d’esgarrinxades. Tenia el cor encongit, com tota ella, el cap li feia mal i li donava voltes. Quan va albirar un xic la situació el cor encara se li va encongir més , al veure el precipici que s’obria sota seu. Llavors li va venir al cap la relliscada en aquell pa de gel, al passar pel clot del Torrent , i tombar-se  i baixar al buit... i ja no recorda res més.... Aquell esbarzer, havia deturat la seva caiguda, però estava suspesa a mitja cinglera, per la dreta una roca sobresortia, amb la qual s’hauria donat el cop al cap.

Va intentar sortir de l’esbarzer  i anar sota la roca on feia un petit replà arrecerat, és va arrossegar una mica, però les punxes li anaven obrint les carns, les va obviar i fent un gran esforç va  aconseguir sortir del matoll i arribar on la roca l l’herba semblava li haguessin fet un petit niu, però d’allà  no es podia moure, parets  verticals amunt i avall,  i al fons  el soroll de l’aigua del torrent repetia el seu càntic monòton.  Un pi torcat creixia en aquella cavitat, era com la seva àncora de salvació i al qual és  va agafar fortament i es va arraulir al costat.

Com sortiria d’allà, era impossible, a més la cama li començava a fer mal de valent. Va veure que el sol començava pondre’s rere les muntanyes , aviat es faria fosc. Qui la buscaria allà? Ningú sabia on havia anat.

Què estaria fent l’Albert? Recordava la forta disputa que havien tingut després  de dinar. Una discussió perquè? Per una cosa banal, com sempre, però jo no volia acceptar les seves raons, ni ell les meves. Hem arribat a dir-nos coses molt grosses. Ell ha pujat a dalt a l’habitació i jo he sortit a caminar una mica per relaxar-me i perquè em toqués l’aire. He anat una mica més lluny que de costum, perquè estava molt alterada, llavors he  topat amb la placa de gel. Em trobarà a faltar, quan arribi la nit i vegi que no sóc a casa, o pensarà que he anat a ca la mare, com vaig fer l’altre vegada. Déu meu, que faré aquí tota la nit, les temperatures al mes de gener baixen molt, demà estaré congelada, i ves a saber quan em trobaran . Que trist morir d’aquesta manera, i tot per una discussió poca solta.

Es va arraulir un xic més intentant arrambant-se al marge, sota la roca, per protegir.se una mica del fred que ja començava a notar-se , després de marxar el sol, intentant que el vell anorac que portava la embolcallés tota.  El cel s’anava enfosquint, de sobte... és va sentir un lladruc. El cor li va fer un bot...  és el Bruc, el gos del veí... i va començar a cridar,

¾    Bruc, Bruc, ... sóc aquí. Vés a demanar ajuda.

El gos estava aturat  i anava lladrant, si almenys pogués anar a buscar al Marc o a l’Albert i fer-los entendre que soc aquí. El gos continuava lladrant a ple pulmó, Llavors vaig sentir una veu que cridava, era el Marc

¾    Que hi ha algú per aquí a baix?

¾    Marc... Sóc l’Agnès. He caigut, soc al mig del cingle.

¾    Agnès, estàs, bé? On ests?

¾    A sota la roca arrecerada, em fa mal la cama.

¾    Tranquil·la, que vaig a buscar ajuda. No et moguis, el Bruc es queda aquí.

La noia plorava, però de contenta , sabia que seria difícil treure-la, però se’n sortiria. Tenia ganes de tornar a abraçar l’Albert i demanar-li  perdó i dir-li que mai més discutirien d’aquella manera, que les coses des de llavors es parlarien i es raonarien mútuament.

A mitja nit una ambulància traslladava L’Agnes cap a l’hospital, al seu costat l’Albert li agafava les mans, les hi besava, mentre  li jurava i perjurava que mai més discutirien, ni es separarien per rucades.

23/01/2018/