divendres, 9 de febrer de 2018

HA CAIGUT EL PI

Ha caigut el pi. Te’n recordes, Raquel? Sí, aquell de casa la teva àvia. El pi, fort i alt, sota el qual ens confessaven les nostres infantils cuites. 

Sí, Raquel. Aquell, que des de petits, les seves branques servien d’aixopluc als nostres jocs. 

També recollia els nostres empipaments, te’n recordes? Ens barallàvem com a criatures per qualsevol cosa. Això érem! Sobretot quan pensàvem que l’altre havia descobert als grans les nostres entremaliadures.  

Recordes la teva àvia, ens escoltava i eixugava les teves llàgrimes. Les meves no, jo malgrat que petit sempre he estat un home. Els homes no ploren. 

Sí, Raquel! El del fons del patí, que va protegir amb la seva ombra les nostres incipients carícies, quan encara no coneixíem que era l’amor. 

Crec, en el record de la teva mirada no present, veure la guspira de l’enyorança. 

Sí, Raquel, aquell pi gegant entre els gegants. Fort i ferm, on una tarda enamorada vam gravar enmig d’un cor els nostres noms. 

No oblidaré mai les teves paraules: per sempre units. 

Al cap d’un parell de setmanes vas marxar a la gran ciutat pel treball del teu pare. Vas continuar els estudis a un nou institut.  

Aleshores quatre cartes mal girbades que van espaiar-se molt aviat, tant com llunyana era la distància que ens separava. 

Temps després vaig saber que t’havies casat, amb un noi de bona família.

La teva tia, a l’enterrament de la teva àvia, va vanagloriar-se davant de tothom. Però ho deia mirant-me fixament, com per reblar per sempre el clau del meu oblit. 

Raquel, s’ha trencat el pi, i saps per on: pel nostre gravat cor, separant el teu nom del meu. 

Raquel, jo vaig creure i crec les teves paraules: per sempre.- vas dir.  

Encara espero, albirant diàriament el camí per on has de tornar amb mi. 

I ploro, malgrat sigui un home. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada