Ni
un bri d’aire ni un cant d’ocell.
Les
parets em protegeixen, del tot i del res.
Ni
un mínim espai em permet moure’m.
Ni
llum ni sol, tot buit i sense enyor.
Clucs
els ulls no veuen.
No
bateja gens el meu cor.
Les
meves oïdes no senten gens.
L’ànima
lluita desesperada per escapar.
Fuig
per la petita escletxa de l’infinit.
Descanso
per sempre més.
La
vida ha escapat fa temps.
Per
què cridar, si el món humà ja va fugir.
S’escolten
les palades de terra damunt el taüt.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada