ULLS DE DONA. IV.

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) 

Quan la Maria va sortir, el senyor Joan va aixecar-se, agafà el quadre en una revolada i el llençà a la llar de foc. L’anell també va reunir-se-li en les enceses brases. La pintura va crepitar per l’acció del foc. Primer unes llengües vermelles van llepar el quadre lentament, després les flames van devorar ràpidament la tela i el marc. El darrer tros visible de la tela mentre es retorçava i flamejava eren els bells ulls, però ara ja sense cap expressió. 

El senyor Joan mira les cendres i veu escampades boletes d’or. El pensament li vola, aferma els llavis i un sanglot li escapa del seu interior. Mira les boletes, restes perdudes de l’anell, i pensa:

¾     Ni siquiera els sentiments perduren més que l’or. 

Surt de l’habitació, demana el cotxe i marxa a fer quilometres i airejar les idees. Abans de marxar dóna ordres que netegin la llar de foc i cerquin un quadre de la seva mare per suplir el cremat. 

Ha passat un any.  La vida continua igual sense cap pena ni gloria. La casa funciona com sempre, potser millor que mai. La Maria, ara sense senyora que doni ordres, (la Raquel, els darrers temps tampoc hi tenia cura) es cuida de tot. 

La Maria havia vingut de donzella, quan era una noia jove, de la Isabel. Era filla de la majordoma de casa dels pares. Sempre ha estat una empleada model, tant amb la Isabel com últimament amb la Raquel. 

El senyor Joan una vegada més ha sortit amb el cotxe. Des de la mort de la Raquel en moltes ocasions necessita evadir-se de la casa i marxa a fer quilòmetre rere quilòmetre. Ha parat en un racó de la carretera i observa la caiguda de  la tarda. Li agrada observar el cel en aquella hora quan el sol s’amaga entre les muntanyes i els seus reflexes donen al paisatge una gran sensació de pau. Manté els ulls semi tancats, escolta el silenci que poc a poc envaeix l’indret. Poc a poc torna a veure aquells ulls que tan havia admirat. 

Però la imatge es deforma. La cara ja no és la de la Raquel, tampoc la de la Isabel. Una nova fisonomia es comença a mostrar. Aquells ulls que tan el van embogir, que tan va idolatrar, s’adona que pertanyen a una persona més propera.  

De cop veu aquella noia jove, que acompanyava a la Isabel. Una noia que sempre era al seu costat, tant per servir a la senyora com per atendre al senyor. Sempre servicial, sempre disposada i dòcil, sense reclamar mai res. 

Va acompanyar a la primera senyora fins el darrer moment sense negar-se a fer qualsevol treball per ingrat que fos. Després de la mort de la senyora, mai el va importunar amb la seva presència. Sempre fidel i disposada a treballar, va acceptar a la Raquel, sense protestar per la suplantació de la Isabel. 

Quan desesperat per la traïció de la seva muller li va demanar auxili, va exposar-se per trobar l’home per executar la venjança. Va encarregar-se de fer cuidar a la dona tetraplègica fins que va morir. Mai va sol·licitar cap compensació pel seu silenci. Sense protestar, sempre servicial i discreta l’atenia coneixen les seves costums.  

Aleshores el senyor Joan va adonar-se que els ulls que tant havia admirat en la Raquel, només eren un miratge de la mirada enamorada de la Maria. Va comprendre que acostumat com era a la seva presència constant no havia fet cas de la persona que sempre l’havia estimat i admirat no com a senyor sinó com a home. 

Agafant el cotxe va tornar enrere mentre el cel s’anava enfosquint. Van parlar els dos, cara a cara i sense vergonya sense amagar-se de cap qüestió. Setmanes després marxaven de viatge a llunyanes terres.  

Va ser una volta al món lenta, entretenint-se i parant quan els hi venia de gust. Quan van tornar ningú va reconèixer en aquella dona de ulls resplendents, mirada segura i que sabia manar, quan corresponia fer-ho, a l’antiga Maria.  

Tothom va acceptar-la i va felicitar al senyor Joan per la nova joia que havia trobat per ser feliç al seu costat.

Miquel Pujol Mur.