LA NIT DE SANT JOAN. II

Només arribar va contemplar amb ulls esbatanats un espectacle horrorós que el va atemorir profundament. Adonant-se ràpidament de les seves dubtes les filles de Satanàs van començar a ballar i saltar ben a prop per intimidar-lo. El malcarat bruixot tocava un gros tabal de so aterrador.  Dalt de les pedres d’un presumpte altar s’endevinaven les banyes del senyor de la nit. O tal vegades les ombres ballant al ritme de les flames enceses ho semblaven. 

Malgrat tot el temor que inspirava l’escena, els crits de les males dones que cantaven mentre voltaven al seu entorn, el mossèn va dominar la seva por.  Ficant-se la mà a la butxaca de la sotana va treure d’entre els seus plecs una ampolleta de l’aigua beneïda. Arrancant-se la creu del pit i posant-la davant seu com escut sagrat va caminar vers la noia despullada. En una mà la creu com a símbol de la fe, amb l’altre va ruixar a les demoníaques criatures.

Quin esgarips, quines malediccions van brollar de les goles enfurismades de les bruixes al notar l’aigua que les feria i que al mateix temps contrafeia els seus bruts i malignes cossos. Les nafres els hi creixien  ràpidament i aviat mostraven els seus ossos mentre es recargolaven a terra maleint al sacerdot. El bruixot va esmunyir-se ràpidament veient a les seves mestres patir el càstig celestial. 

Mossèn Robert va caminar damunt les flames que van mossegar-li els turmells com si volguessin castigar la seva gosadia. Va arribar fins a la noia mig desmaiada, va treure-li les cordes i les cadenes que la mantenien presa damunt la tosca ara de pedra.  Amb part de la seva sotana va cobrir el nus cos i sense fer cas del dolor al passar les brases van sortir fora del vell patí. 

Desgraciadament la història no acaba així. Mossèn Robert era jove. El cos gràcil de la noia i tal vegada el suplici de les cremades dels seus peus van fer que la luxúria debilites la força de la seva voluntat i l’ incités el seu cos al pecat . Sota un arbre del pujol va fer-la seva. No va haver cap resistència per part de la Raquel, que va entregar-se encisada al valent home que l’havia salvat del pitjor dels destins. 

Però el que tot ho veu, a pesar d’estimar per damunt de tot al capellà que havia posat en perill la seva existència per salvar a la mossa, fent fugir a les bruixes no podia deixar sense càstig al pecador. En un cop de justícia divina va cegar per sempre no a l’home, sinó el seu ministre. 

Arribades notícies al bisbe del fet i de la valenta acció de mossèn Robert, però també de la seva caiguda en la temptació, va castigar-lo a perdre la categoria de servidor de Déu, retirant-lo a un monestir com a frare a fer penitència.  

Més els camins del Totpoderós són insondables. Una guspira d’amor va brollar d’una juvenil ànima. La Raquel no podia oblidar al valent cavaller que va salvar-la de la ignomínia. Tampoc de la seva total aquiescència a l’acte sexual. Després de parlar amb els seus pares va pujar al monestir i veient al frare resant i plorant en un racó del claustre va posar les seves mans entre les d’ell que les va reconèixer-les immediatament. Va ajudar a l’home a aixecar-se i junts van marxar cap a la masoveria. 

Van ser una gran parella que mai van deixar-se. Tingueren quatre fills. Van ser devots sempre i els assenyats consells del Robert malgrat la seva ceguesa van fer de la masia la més important de la contrada. 

Si un dia visiteu les restes del castell, veure només quatre pedres dretes. A prop en un pla alt hi ha tres troncs revells, ressecs, grisos i corcats que mostren el lloc on les bruixes van caure i foren enterrades. 

El bruixot va fugir esperitat posant la màxima distancia del lloc. Arrossegava el gros tabal fins que al creuar la llera d’un riu l’instrument es va omplir d’aigua i tots dos s’ofegaren.  

Males llengües, i a més molt porugues, comenten que a la nit de sant Joan, des del fons del gorg gran, s’escolta ressonar un tam-tam que fa esgarrifar a la bona gent que transita pel lloc. 

Miquel Pujol Mur.