REFLEXIONS D’UNA CIRERA.

On va aquest boig amb aquesta sulfatadora! Uf! Quin fàstic em fa aquesta metzina! Després em diran que és bona per la meva salut. Però si encara se m’ha posat més la carn de color groc. Fins que em posi vermella falten dies. 

Si continua aquesta pluja i aquest fred tal vegada em posaré negre i aleshores es planyeran. 

Caram que bé! El darrers dies de sol m’ha fet sortir els colors. Llueixo vermella, brillant i molsuda. Estic per ser menjada. Quina por que em fa caure dintre d’una boca i ser mossegada. Però malgrat tot manquen dies. 

Però que fa aquest animal! Ha lligat el tronc de l’arbre, el meu pare, amb un estri, com un braç de ferro, que surt d’una màquina. Quina forma de sacsejar-nos! Finalment acompanyada de les companyes i moltes fulles he caigut de la branca. 

Ves per on, això de banyar-nos és força agradable. El darrer líquid (he escoltat diuen que és per conservar) no m’ha satisfet. Ni que fos una noia a qui maquillen la cara. 

M’encaixen amb altres companyes i ens munten en un gros camió. Visca! Faré turisme. 

Ostres! Després del viatge no ens deixen ni descansar. Caram! Quin idioma més estrany parlen aquesta gent. No hi entenc res. Sembla alemany, per que les paraules són molt llargues i guturals. 

Ha passat el que em pensava he anat a parar a una boca. Sí, una boca alemanya. 

Ara sí que sóc internacional. 

Ai! Glop! No hi ha més història. Bon profit! 

Miquel Pujol Mur.