Són les sis de
la tarda. La plaça poc a poc va quedant buida. Els alumnes del col·legi
Pedagogium han anat desfilant cap a casa seva. Les mares i els pares, que han
anat a recollir els més petits, han marxat agafant-los de la mà. En els carrers
Martínez de la Rosa i Ramon i Cajal encara s’escolten les veus de la mainada
alegra i revoltosa.
Del bar de la
cantonada nord surt una musiqueta lànguida i lenta, que apaivaga una mica la
sobtada sensació de buidor de la plaça.
Davant de l’establiment,
una vegada travessat el carrer, encara el sol escalfa suaument la tarda. En
aquest lloc hi ha diferents taules amb para-sols. Tres dones ocupen taules
separades i bastant distanciades. Una és una noia jove d’uns divuit anys.
Vesteix uns shorts blaus, esportives estiuenques i una brusa blanca. Espera un
xic inquieta, mira el rellotge contínuament i mou repetidament la rossa
(tenyida) cabellera. Fa goig, és bonica amb la bellesa de la pre-adolescència.
La bellesa natural de l’animal humà en l’època de la joventut.
A l’altra taula
hi ha una dona d’aproximadament uns trenta-cinc o quaranta anys. Ben vestida,
cabell curt de color caoba i un aire una mica absent. Millor dit, una persona
absorta en amargs pensaments. Però també mira contínuament a una cantó i
l’altra. Sobretot a la porta del pàrquing de sota la plaça.
Totes dues esperen
neguitoses.
La tercera dona,
ja bastant més gran, sembla també esperar. Però la seva actitud és més
tranquil·la. Llegeix un llibre. La seva cara és bonica, va ben arreglada, porta
mitja cabellera i mostra una expressió de serenor en la seva fisonomia.
En aquestes un
noi entra per una cantonada. També és jove i àgil. Corre lleuger com un gínjol.
Porta a la mà, millor dit, intenta amagar a la seva esquena una flor. Una rosa
vermella com la sang.
S’acosta a la
taula de la mossa i acotant el cap li fa un petó als llavis. Tot seguit li posa
la rosa a la mà. Ben bé, sembla, com si la flor fos un robí que ressaltés
damunt la brusa blanca.
S’asseu al
costat. Li toca la ruboritzada cara i, sense importar-li la presència de les
altres dues dones, la torna a petonejar. L’agafa per la barbeta i repetidament
deposita petons als oferts llavis, a les galtes, i fins i tot, sota les orelles.
La noia enjogassada respon sense cap timidesa. Les mans del noi acaronen el
femení cos. Ella, una mica gata maula correspon a les carícies del noi. Dels
llavis de tots dos sonen, com en una lluita per veure qui en sap de més
engrescadores, les paraules: amor, t’estimo, com et puc estimar tant, no sé que
faria sense tu, tota la vida, quant m’agrades, no puc viure pensant en tu, etc,
etc. Un frenesí apassionat de frases, d’òsculs omplen la taula i els seus
voltants com un perfum embriagador en espargir la seva aroma.
La dona en la
quarantena els mira i somriu escèpticament. Pensa interiorment, però els seus
llavis murmuren: - desgraciats, quatre dies, que pensen que això durarà per
sempre, em fan fàstic, tants petons i petons. Ai! Després surten de més joves.
També de més jovenets. Osti! L’Andreu què triga! Ha dit que recollia els papers
a l’advocat, els firmava i me’ls portava. Ja tarda el malparit a dur-me els
papers del divorci. Mira que marxar amb la Cristina. Per què? Què li va trobar?
Què era més jove?Jo em sabia més. Potser en sabia massa! Però em vaig venjar!
Amb el Roger ens ho passaven pipa! Ara no recordo, si el Roger va ser abans o
després d’assabentar-me de la Cristina i l’Andreu. Ai! Els homes quatre
paraules i perden l’oremus. Sembla ben bé que allò sigui com una brúixola assenyalant
el nord. Ai! Això dels homes i les dones. Coses de joventut. Noi! Li hauré de
telefonar!
I remena dins
d’una d’aquestes bosses on les dones amaguen mitja casa.
La dona gran,
deixa el llibre damunt la taula al costat del got i, mira amb cara commoguda a
la parella. Ai, Senyor! Que tendres! Que joves! Que bonic és l’amor! Si són com
dos colomets! Potser és passen una mica! Quina vergonya, m’hagués fet! Aquí,
enmig del carrer! Quasi em poso jo tan vermella com la rosa! Quina escalfor a
la cara! De veritat, malgrat tot es passen, que n’és de maco!
Mira jo, tants anys
de casats i ara llegint un llibre. Total, una flor el dia de Sant Jordi, que
sembla ben bé, per quedar bé davant de tothom. Quatre petons amicals al dia, al
llevar-se i a l’anar a dormir i res més. Ara, el Joan al centre a jugar a
domino amb els amics. Jo a llegir històries en aquesta plaça, davant de casa,
mentre espero que vingui a sopar.
Mai plou al gust
de tothom. La passió és refreda amb els anys, però sempre pot deixar un gust
agredolç i perfumat a la vida.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada