dilluns, 25 de gener de 2016

LA NOVA PROFESSORA.


La nova professora del col·legi, al començar el curs aquest any, ens ha volgut fer una avaluació. Podria perdre una mica el seu temps i rellegir en les notes, les actituds i les aptituds dels seus alumnes. Però no, ha intentat treure’ns el millor o el pitjor de dins nostre. Com sinó ho haguessin intentant els altres professors  que hem tingut en el transcurs dels anys. 

I per tema va donar-nos unes paraules que no vaig entendre per on lligaven: 100 grams de paraules i un raiget d’imaginació.  

Però bé com jo no he entenc gaire d’això dels pesos i mides de capacitat he decidit fer un sondeig entre els comerciants del poble. He anat a la botiga de queviures a veure l’Hortènsia, la botiguera de sempre, de tota la vida, “in saecula saecolurum” del nostre poble. En aquests moments estava pesant mig quilo de tomàquets per a la pesada de la Quima.  

La Quima, és una dona velleta sorda i xerraire, que no entén les respostes, però sempre contesta, sense saber gaire per on navega. En un moment de distracció de la Quima, al veure la velleta una mosca volant, he preguntat directament a l’Hortènsia.
¾    Què té 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació.
¾    Ai, el jovent! Cent grams, no se’n diu, noi, tota la vida han estat tres onces. Però, nen, a tu tan pres el pèl, a les botigues d’ultramarins no en venem de paraules. D’imaginació molta, mira aquests tomàquets demà no valdran res, per això li encolomo a la Quima. Demà no sabrà quan, ni on els ha comprat, i em comprarà de nous.  Ara si vols 100 grams de fideus, si que en tinc. 

Marxo espaordit quan veig, que amb les mans sucoses dels madurs tomàquets,  cerca el pot del fideus. 

Encara l’escolto cridar.
¾    Caram amb els xicots d’avui en dia només sabeu fer perdre el temps i el calaix s’ha d’omplir, si no malament. Ves al bar del Fidel a veure si t’escolten sense pagar!  

Camino carrer avall i entro al bar del Fidel. El Fidel és un taverner que sempre està enfadat. Bé, ningú ho sap ben bé, si està emprenyat o no, com és tan lleig. Malgrat tenir un bon patrimoni mai ha trobat cap dona que el volgués, i per tant continua conco. L’amor i els calés més d’un cop caminen junts, però a ell no li han ajudat gens. Pobres fills, si n’hagués tingut i haguessin heretat la seva cara. 

Està rentant uns gots i en fa una mirada que de principi ja vol dir: No m’emprenyis gaire. Però jo, malgrat sigui tendre de cor, tinc el meus moments de rauxa (quina forma de callar-me la descriptiva paraula d’una anatomia pròpia d’homes, també dels nens, més petits o grossos) i sense parar-me a pensar li endinyo la pregunta:
¾    Què em pot servir 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació. 

Mare meva! Quina mirada m’ha fotut! Si la seva visió fos de raigs X segurament hauria trobat el primer espermatozou de la meva procreació.  

Amb un:
¾    Desgraciat! Mala persona! Mal criat! Fill de ta mare! - Menys mal que ha respectat, malgrat tot, a la mare- Xitxarel·lo! Esgarriacries! En això gasta l’estat els impostos que ens roba del calaix!  Fill del mal nascut del teu pare!  
 
Bé tallo, per què no me’n puc recordar de les mil i una o més paraules amb que em va acomiadar. Quan sortia per la porta, fins i tot, un gruixut got de vidre va raure violentament als meus peus. Però aleshores el Fidel, espantat al veure el got trencat i els vidres als meus peus, va córrer i fent-me una moixaina a la galta amb la mà encara humida va demanar-me perdó. Fixeu-vos el seu trasbals que va convidar-me a mig vas de graciosa, que sempre endolceix els ensurt  
Posant-me a treballar seriosament, després de les dures experiències,  vaig aconseguir lligar un relat. Molta imaginació vaig necessitar per lligar les meves dues aventures. Finalment el vaig presentar i la professora entremig de llàgrimes de riure va donar-me com a premi un xupa-xups.
 
Sóc el millor! 

Miquel Pujol Mur,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada