UN DILLUNS

S’acabava d’aixecar del llit, encara estava mig endormiscat. Va fer uns estiraments per treure’s la peresa de sobre i espavilar-se una mica. Per la finestra entrava ja el sol, alt, que il·luminava el paisatge rocós que s’obre darrera la casa rural que té a la muntanya i on ha anat  a passar el cap de setmana.

Mentre es prepara l’esmorzar engega un casset, on aviat la veu de la Trinca es deixa sentir...

Califa,  si que ens ha tocat la rifa.
Califa... ets el rei de l’enganyifa .
Califa ....tu si que ho tens ven muntat 
No siguis tan txeic califa, no siguis tan xeic califa
Que pots sortir-ne escaldat.

 Jo també fora un califa, si disposés d’ un bon harem. Pensa, mentre es prepara l’ esmorzar;  ous ferrats , cansalada i pa amb tomàquet, mentre el cafè ja puja en la cafetera. Des que es va separar està acostumat a fer-se l’esmorzar i altres coses, li va costar una mica, però ara se’n surt prou bé. Abans la Lourdes li feia tot, mai havia pensat en separar-se, li anava molt bé, era ambiciós i tenia la  vida molt ben muntada, però no sé com, va assabentar-se de lo de la  Raquel i ja hi van ser. No va servir de res que ell li prometés que tallaria amb l’altra, que a qui ell estimava de veritat era només era ella... Res, paraules, l’havia enganyat  i no li ho perdonava això. Va agafar les meves coses i aquell mateix dia el va fer fora de casa.

Així que de cop es va trobar  altre vegada solter i vivint amb un pis petit de mala mort. Amb la Raquel les coses tampoc van funcionar massa i aviat ho van deixar. Sort va tenir  d’aquesta casseta al poble de muntanya dels seus pares, es l’herència que li van deixar. Abans no  hi venia mai, però ara, hi puja tot sovint, és el seu refugi; s’ha aficionat a la caça i molts caps de setmana i fa estada, junt amb el Dog, es fan companyia mútua. Avui te festa, s’ha agafat aquest dilluns per descansar una mica del tràfec de la ciutat i li ha anat bé fer una bona dormida.

En aquell moment arriba el Mateu amb males notícies, han ferit al Dog, el gos de caça i hauríem d’anar-lo a buscar , - va dir el xicot de la casa veïna-

¾   Ja tinc el baiard a punt , l’han ferit a dalt la serra.

Es beu el cafè d’un glop i marxem els dos homes amb el tot terreny cap dalt la muntanya a buscar el gos. Han de baixar el gos ferit fins a la carretera i d’allà al veterinari al poble veí.

 La ferida és molt aparatosa, però no greu, encara que té una pota trencada. Després de curar-lo  li van enguixar la cama i a la tarda ja van tornar a casa. El gos es recuperarà aviat amb els cuidats del Mateu, que és qui s’encarrega del gos durant la setmana quan ell treballa.

Al vespre baixa amb el cotxe cap a ciutat , cansat de córrer tot el sant dia, abatut, allà ningú l’espera. Pensa en   el pis fred i sol. Troba a faltar la companyia, el caliu d’algú que  l’esperi, però des que es va separar no té sort amb les dones. Abans tenia les que volia, però s’han capgirat les coses. Sembla que algú  hagi boicotejat la meva vida.  –pensa-  Semblo un innominat  del qual  les dones fugen quan m’hi acosto.

01/12/2013