EL FULL DE PAPER EN BLANC.

L’Ego Sum Pauper, pels amics i coneguts l’Egus, mira un i altre cop el full blanc de paper que té davant seu i mussita per a si mateix:

¾    Un full blanc i no em diu res.- Gira i gira la pàgina per un costat i l’altre mentre dins el seu magí s’obre una interrogant.- Si escrigués alguna cosa sobre la vida, però quina novetat he de escriure amb l’amarga que és! I si fos de dones, Egus, et fiques en terreny perillós, et poden acusar de lasciu i també de babau! Escriure de l’Església, així amb majúscula, poc tema a dir que no sigui ja escrit! Ah! Podria parlar de l’església amb minúscula, però pobres, estan la majoria oblidades o caigudes. I si parles de política, no vade retro, això és com saltar de la paella a les brases, i no estaria res de nou, tothom ja en parla de malament. 

I el pobre Egus continua burxant dins el seu pensament sense donar-se compte que el Marcel el cambrer, sempre sol·lícit, ha anat servint-li cafè rere cafè.

¾    Punyetes! Què he fet?- El full continua blanc sense cap lletra, però distretament a dibuixat una papallona al marge dret, i no precisament una de petita. Ara no ho podré presentar, ho hauré d’escriure en un altre full. Bé, em servirà d’esborrany quan aconsegueixi plasmar alguna idea. De moment...

Abstret pren un altre cop cafè, i a la babalà, com buscant idees, aixeca la mà buscant el fil invisible de la imaginació. El gest el Marcel sempre amable, l’entén com que demana un altre cafè, i s’afanya a servir-lo. 

L’Egus, aparta la tassa del  cafè anterior i torna a posar el full damunt la taula després d’observar la formosa papallona dibuixada al marge.

¾    Egus!- Es renya a si mateix a veure si et poses a la feina. I torna al seu soliloqui intern.- Parlo de futbol? No això ja està molt rebregat, tothom em parla; d’esport, sinó parlo de tenis, no sé de que parlar.  

Involuntàriament com qui cerca una idea per connectar-se aixeca el dit i el Marcel, sempre en el seu discret racó, i sempre disposat al benefici del seu amo, que al fi i al cap es qui li paga; i a més a tenir sempre content al fidel client, qui de tant en tant li deixa una propina, lleuger com el vent tira de la maneta de la cafetera i un altre cafè travessa el bar i aterra a la taula de l’Egus. El novell escriptor sense donar-se compte pren la tassa per la nansa i xarrupa un glop de la calenta, negra i saborosa beguda. 

De sobte l’Egus aixeca esparverat les dues mans, tant espaordit és el seu gest que el Marcel compren que en aquesta ocasió no vol dos cafès i corre diligent a la taula. 

L’Egus, mira fixament el paper, la seva bellesa impol·luta marcada només per la papallona del marge, ara presenta una taca rodona i marronosa que per moment s’eixampla a l’esser xuclada pel paper. 

¾    Déu meu!- exclama el senyor Egus.

¾    Què passa alguna cosa greu?- pregunta el Marcel, tot servicial.

¾    Miri, miri, que dirà la meva dona quan porti el full tacat. Sempre en diu que sóc un poca traça i això d’escriure no és per mi.

¾    L’amo a l’escriptori té un taco de fulls com aquest. Li’n porto un...

¾    Ai! Quin favor em faràs. Però que li dic a la mestressa, Marcel. En retraurà no haver escrit ni una ratlla.

¾    Digui-li que pensant en la seva bellesa i els molts records conjunts de la seva vida comuna no ha tingut temps d’escriure perquè ella ocupava el seu pensament. Va! Faci-li alguna moixaina i la posarà contenta. Potser i tot...

¾    Calla Marcel, que ja no estem per aquestes coses. 

L’Egus alleujat per la idea paga l’alt preu dels nombrosos cafès que ha pres. 

Camina alegre cap a casa sense saber si l’alegria és per l’excusa que li ha ofert el Marcel o que els cafès han començat a fer efecte en el seu organisme. 

Miquel Pujol Mur