dilluns, 17 de desembre del 2012

UN NADAL


 Avui es 31 de desembre del 1965. Jo tinc tretze anys i moltes ganes de ser feliç. Però fa poc que el meu mon s’ha regirat.

  Aquest any per Nadal encara he fet cagar el tió juntament amb els meus cosins que son mes petits, el Jordi té tres anys i caldria veure’l: tremola tot ell només d’acostar-se al tió, jo que soc la mes gran l’ajudo a picar el tió i dissimulo i faig veure que jo ja passo una mica de tot,que ho faig per fer bulto  però la veritat es que jo també estic emocionada.  El meu regal va ser una capseta allargada de color blau molt ben embolicada, em vaig sentir una mica decebuda perquè per la forma de la capsa intuïa que era un ventall, i perquè el volia jo un ventall? I al mig de l’hivern !! .Però vaig decidir que la millor manera de saber-ho era obrir el paquet. A dins la capsa hi havia un pergamí enrotllat que hi deia “ Per la Mireia, que ja s’ha fet gran i responsable ( ei! m’arribava un reconeixement, ja era hora ), val per un  tocadiscs” . Un tocadiscs! Un tocadiscs! Ostres podré escoltar els meus músics preferits. Estava tant contenta, els meus pares em reconeixien els esforços per ser millor i créixer i el premi era el millor que podia tenir. Com fardaré amb les meves amigues! no n’hi ha cap que en tingui de tocadiscs, organitzarem festes i potser hi podrem convidar algun noi  i a lo millor vindrà el Carles ( es tan maco). A la tarda com cada any anem a veure els Pastorets i jo m’he posat a la falda el Jordi , somric per mi mateixa de veure  com tremola de por quant surt el dimoni. I recordava la por que jo havia passat..

    El Nadal de sempre: tranquil i agradable, confortable, traient el millor de nosaltres, unes festes en que ens trobem tots.

 Però va arribar el dia 26 i la pau es va acabar.  Resulta que el capellà del poble va dir que aquest any volia muntar un grup de voluntaris joves perquè l’ajudessin a les tasques que feia amb Càrites.

A mi m’hauria agradat dir que no però em va fer vergonya perquè el capellà pensaria malament de mi. El papà em va dir que havia fet bé perquè cal estar bé amb l’església i que un matí passa de pressa i tampoc podia ser res dolent. En fi que em va semblar prou ben argumentat i me’n hi vaig anar. El capellà ens va dir que no ens mudéssim i ens poséssim alguna cosa còmoda perquè hauríem de treballar ( uf!). Em vaig posar els texans nous i el “niki” blau cel, al cabell m’hi vaig posar el torbant blanc amb topos blaus, em vaig mirar al mirall i vaig pensar que estava guapa “ que caram, anar còmode no està renyit amb estar guapo”.

Quan varem arribar a la sagristia de l’església estava tot ple de paquets i embalums. El capellà ens va explicar que eren per repartir al col·lectiu de persones que havien arribat de fora, persones pobres, que treballaven molt i guanyaven molt poc fins al punt de no poder mantenir-se. Persones que es mantenien en la invisibilitat perquè la nostra societat tancada i egoista no volia reconèixer el fet identitàri de la seva cultura. En resum que no vaig entendre ni mu del que deia, però no vaig gosar dir res.

Varem carregar molts paquets  a la furgoneta del capellà, hi varem pujar i ens varem dirigir a la muntanya de Sant Josep. La gent del poble en deia la “mau mau” i sense saber ben bé el que volien dir em sonava a una cosa poc respectable, potser carent de dignitat.

Era una barriada feta d’autèntiques barraques, no hi havia asfalt enlloc, de fet no hi havia carrers. Estava ple d’andalusos , en una barraca hi havia una dona fregant a terra i un home assegut al portal de la casa escridassant-la i dient-li que era una bruta i una gandula i ella li deia que era ell el brut i el gandul ( vaig pensar que la raó la devia tenir ella).  La majoria de les cases eren fetes de totxos ( sense arrebossar ni res) i les taulades d’uralita. Eren molt petites i  a cada tres o quatre barraques es veien uns quartos petits que es veu que eren els vàters i que eren comunitaris per varies famílies ( eeccss !!).

Vist per sobre em vaig recordar d’un llibre que vaig llegir a la biblioteca que parlava de diferents ètnies i es veien les barraques que tenien per vivenda, i que s’assemblaven a això que jo estava veient. Perquè deuen viure així aquesta gent? El papà diu que es la manca de cultura, que ells son així que prefereixen gastar-se el que guanyen amb vi i “ jamon serrano” que en tenir una vivenda en condicions. Diu que el seu lema es “ hoy comemos y mañana veremos”. Ara que es veu que ells diuen que nosaltres som uns agarrats, total perquè volem estalviar cèntims, a veure si no es mes lògic el que fem nosaltres. ( el papà té dialèctiques d’aquest tipus cada dos per tres).

Quant varem arribar a una placeta el capellà ens va repartir en tres grups de tres persones i cada grup ens varem dirigir a una d’aquelles cases. Jo anava amb el capellà i un nen de la meva classe de música. Varem entrar a una casa on hi havia tres nens petits abrigadets jugaven amb un tren que s’havien fet ells amb unes llaunes de sardina s’ho passaven bé i no sé perquè vaig pensar amb el meu tocadiscos i em vaig sentir una mica malament. Érem en una sala petita, a la dreta de la porta hi havia una cuina de gas butà i al costat una pica i un marbre ( que no era marbre, diria que era ciment) per posar-hi els plats, sota de la pica unes postades on hi havia els plats, olles,etc. Al fons de la sala hi havia una taula amb un tapet d’aquests d’hule que serveixen per tovalles, la taula estava parada , es veia que devien acabar d’esmorzar, i em va cridar l’atenció veure al damunt de la taula un llibre que era el que fèiem servir al nostre cole. A banda i banda de l’habitació hi havia unes cortines, i de darrera de les cortines va sortir una noia jove que va somriure i va dir “buenos dias mossèn” i em va somriure i jo em vaig quedar de pedra perquè aquesta noia era la Carmen la meva companya de col·legi , la que es mes llesta que jo i m’ajuda a acabar els deures quan jo no me’n surto. La Carmen es castellana i parlem molt i ho fem en castellà i català però mai m’hauria pensat que vivia a la mau mau i molt menys que necessitaven ajuda.  La Carmen va dir que els seus pares eren a missa i que ella s’havia quedat a cuidar els seus germanets. Varem sortir al carrer i em va preguntar si estava sorpresa i li vaig dir que sí que jo  em pensava que ..........i ella va seguir la meva frase..... et pensaves que tothom viu en una casa de dues plantes, ben pintada i amb mobles bons, que lo normal es tenir una minyona i una senyora que ve a rentar la bogada un cop per setmana, que tothom menja carn cada dia .....doncs ja veus que no.
 

-      Perquè no m’ho havies dit?

-      Perquè no ho hauries entès, però ara que ho veus que penses? 

-      No ho sé . Però seguirem essent amigues veritat? I la Carme es va posar a riure i li brillaven els ulls

-      Oh hi tant! No se’m trauràs de sobre així com així, i jo també em vaig posar a riure.

El mossèn ens va explicar que el fet d’anar a veure aquest barri ens ha de fer adonar-nos de la diversitat de cultures i de formes de viure i que si obrim la nostra ment podrem valorar-los tal com es mereixen , i caminarem cap a la nostra emancipació personal i del propi pensament.

Va acabar demanant voluntaris per ajudar-lo en pròximes campanyes i jo em vaig oferir.

 Ens varem acomiadar i ens va desitjar un feliç any nou. I desitjo que ho sigui, per a mi i per la Carme i per totes les Carmes del mon....

 

 
 
 

                 

1 comentari:

  1. Quina experiència que va viure la Mireia als seus tretze anys; que va fer que descobrís un món diferent del seu, el de la Carmen; la va impactar i la va fer crèixer com a persona.

    ResponElimina