dimecres, 5 de desembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY. X.

RECORDS DEL PASSAT

 “Aquell dia, quan vaig tornar a la llibreria després de visitar l’antic palauet dels Aldaya, em vaig trobar un paquet a la bústia de correus que duia el mata-segells de París. Hi havia un llibre titulat L’àngel de la boira, novel·la d’un tal Boris Laurent. Vaig girar els fulls amb avidesa, sentint aquell perfum màgic de promesa que tenen els llibres nous, i vaig aturar els ulls a l’inici d’una frase, a l’atzar. Vaig saber de seguida qui l’havia escrit, i no em va sorprendre, quan vaig anar a la primera pàgina, trobar-hi, en el traç blau d’aquella ploma que tant havia adorat de nen, aquesta dedicatòria”. 

“Per el meu amic Daniel, que em va retornar la veu i la ploma. I per la Beatriu, que ens va retornar a tots la vida”.  
El Harry s’emociona al saber que el vell professor ha tornat a escriure. I que s’ha recordat de l’amistat que els va unir, enviant-li un volum de la seva novel·la. Se l’ha dedicat amb el pseudònim que utilitzava, quan vivia a París, per no ser identificat per la gent de l’ambaixada. En aquells temps evitava ser reconegut perquè la seva família no fos castigada per les forces policíaques del dictador de torn.  Va ser un aldarull massa important a la facultat per que el seu nom fos oblidat. Més valia que és pensessin que havia mort en el naufragi de la patera que el conduïa a Espanya. 

Quants anys han passat, una part important de la seva vida. No, una part de la seva vida no, la part més important de la seva vida, la joventut i amb ella totes aquelles il·lusions forjades durant els anys d’estudi i magisteri. 

Fugir a Espanya, va ser el primer port de salvació. El viatge, un calvari, travessant el desert fins a les costes de Tunísia. Després buscar algú que a canvi dels diners que havia recollit  el passes fins a la propera península.  

Abandonar de matinada la seva terra, abandonar Àfrica, com un malfactor quan havia estat un lluitador contra la injustícia, segurament per no tornar-hi mai més. Deixava al seu darrere tot el que representava la seva vida i davant tenia un incert futur. Obligat a crear-se un nou món, tornar a néixer.
 
Aquell matí va ser una vivència que no se li oblidarà per anys que visqui. La té gravada a foc dins els seus pensaments, malgrat que no va ser una experiència de foc, si no d’aigua. 

Feia fred a la platja, la patera els esperava fora entre uns esculls que les permetia estar amagades de la vigilància costera. La carrera desesperada per la platja, xipollejant l’aigua gelada i mullant-se fins el moll dels ossos. Aleshores saltar a dins l’embarcació i agafar-se amb força als bancs perquè la potència dels motors més d’una vegada havia fer saltar per la borda algun il·legal. 

Amb la mà s’aferrava al banc i amb la l’altre premia sobre el seu cos mullat les poques pertinències que havia pogut emportar-se. Una mica de diners i quatre fotografies eren el tresor que l’acompanyava en el seu exili. Tremolor, incertesa, fred i por. 

En arribar a terra espanyola els esperava un tràiler, amagats dintre el remolc entre les caixes de taronges i tapats amb unes mantes que van deixar-los emprengueren el viatge cap a França. 

A París va començar a captar, a implorar ajuda per malviure. El carrerons del mercat de les Puçes , els molls pudents del Sena , Montmartre i altres llocs amb afluència de turisme els va conèixer pam a pam, però no com a visitant sinó com un mendicant desemparat. 

Una nit, quan cercava un lloc per dormir va trobar-se amb un home, ja de certa edat, que cercava també un tros de cartró per passar la nit. Era blanc, francès i portava una barba canosa. El seu vestit mostrava tant pel seu tallat, indubtablement a mida, com per la qualitat de la roba que havia tingut temps millors, ara només uns parracs miserables que mal tapaven un cos poc nodrit. 

Un sentiment de companyonia els va unir només veure’s. Potser l’ésser dos paries amb educació, cosa que indubtablement notaven l’un a l’altre els va fer buscar un lloc comú on dormir.  

Una gran amistat va créixer entre ambdós. Van ser amics i companys. Les seves aparences eren inversemblants, l’un, alt, fort i negre; l’altre baix, prim i blanc però la llum de la intel·ligència brillava amb els seus ulls malgrat la pobre aparença de les seves robes. Junts van demanar almoina pels carrers.  

Un dia va saber que aquell homenet havia estat l’escriptor que va admirar a la seva infantesa quan llegia els relats en que descrivia la Ville Lumière , la revolució francesa i ... Un soci i un mal casament fa fer que ho perdés tot i es va enfonsar en el món de la beguda. Va ser com la caiguda per una escala, en que cada cop el cos rodola més ràpidament. Ara feia poc que havia aconseguit lliurar-se del dimoni de l’alcoholisme. 

Un matí van demanar una fruita en una botiga i la dona que els hi va donar va captar l’aire diferent d’aquells dos homes. Els va proposar que si l’ajudaven a la botiga, ella faria el mateix per ells.  

Quina dona, la Beatriu, alta, rossa, grossa, imponent amb el parlar propi de la seva Alsàcia. Vertaderament la seva aparença i el seu accent indicaven clarament la procedència germànica dels seus gens.   

Va ser una època alegre per la amistat i la bonhomia del grup, malgrat els dos homes eren marcats per les seves anteriors experiències. Però el caràcter de la Beatriu era com un torrent, emergent i riallera, mai perdia l’ humor i sempre estava disposada a anar endavant. Fins els records del passat era capaç de fer oblidar. Quina empenta havia dins el cos d’aquella dona. 

Llavors va assabentar-se que marxant a Anglaterra podria solucionar els seus problemes de papers i podria aconseguir una documentació legalitzada. També va donar-se compte d’un altre detall, la fonda amistat que havia unit als seus amics. La dona i l’home eren la paradoxa de la creació. Prim, delicat, de veu suau i educada per part del Jean. Plena, opulenta de corbes, la Beatriu, amb la veu forta, acostumada a proclamar l’excel·lència del seus productes. 

Ella admirava la seva claredat de pensament i la seva educació, ell la força i l’alegria que desprenia la seva persona. 

Van fer un bon sopar d’acomiadament malgrat la tristesa de la separació els envaí, però com deia la Beatriu: “Mai enrere sempre endavant”. 

El Harry guarda el llibre a la butxaca del seu abric. Veu a l’Alia i al petit Adam, que ja fa les primeres passes caminant per la vorera vers seu.
¾    El llegiré més tard- pensa. 

Mentre agafa el cos el seu fill, que riu, i l’enlaira per fer-li un petó a la galta.  

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 24 de març de 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada