dimecres, 8 d’agost de 2012

EN FREDERIC ALBIOL. Epíleg.

Carta final des de la Polinèsia

Menyspreat ex-caporal i ex-amic Jaume:

Malgrat han passat forces anys de la relació que va fer que les nostres carreres pugessin amunt com ascendeix un coet a la estratosfera t’he de dir que sempre he estat un seguidor del què feies en el teu món. Darrerament he llegit en la premsa, tu ja saps que jo actualment sóc fora del país, que et van a nomenar conseller d’Interior.

És un càrrec pel què crec que tens totes les gràcies per fer un bon treball: tens mà dreta, saps callar quan convé, saps agrair la mà que et dona l’empenta per pujar i tens el recolzament de la premsa. Ja sabem tots dos on ve aquest recolzament que ens va protegir quan iniciàvem el nostre curriculum vitae. “El tapat i callat cas d’en Sigfrido”. Què bé ens va anar la darrera trucada. Tens recordes de les pàgines del diari que vaig omplir lloant la nostra professionalitat, teva i meva, sense dir res de nou. Tu i jo, jo i tu, vam ser un complerts llepa culs però ens va anar bé.

Et felicito de tot cor. Més mai sóc disposat a perdonar-te la bretolada que em vas fer en la Jenni. Ja ho sé, jo estava ficat en un atzucac, i no sabia fer marxa enrere de tan obcecat que era amb les moixaines de la Samantha, la porto-riquenya. Però que tu, el meu amic de l’anima, et fiquessis a posar zitzània en el meu matrimoni, amb la Jenni i els meus dos fills, va fer que et veies petit-petit com una puça emprenyadora.

Més vull ser veraç, els anys fan anorrear els sentiments i ara a distància de temps i de quilometres m’ho miro molt fredament. Desitjo que la facis feliç i siguis un bon pare, com sé que ho ets pels meus fills. Però primer va ser meva, fote’t!

Bé, com no tot va ser exclamar-me te’n donaré quatre detalls sobre la meva trista vida. Com saps vaig guanyar el Pulitzer com a periodista, precisament amb aquell article que no deia res. Quines coses té la vida, oi! I també sóc un escriptor de prestigi, he publicat dotze best-sellers. Qué bé em sona aquesta paraula anglesa! I la de calés que cobro de drets d’autor. Visc a Bora-Bora en una senzilla plantació, rodejat de palmeres i de jovenetes natives. Com en les pel•lícules. No sé que més li podia donar Déu a l’Adam bé ja ho sé companyia femenina, ja en tinc, però després del merder que va organitzar mira que fer-nos treballar a tots. Vingui Déu hi ho vegi! Quin càstig més dur!

No creguis que tinc diners, tants com entren surten i mai porto cap miserable moneda a sobre. Tinc administradors que en deuen estafar tant com poden però sempre puc escriure un altre llibre i endavant. Si estic molt apurat, molt apurat, massa apurat, envio un fax al pare Oscar, si al teu sogre i m’ajuda, és nota que li vaig caure bé. Vol dir això que no pensis demanar-me cap pensió pels nanos. Tu rai! Que podràs ficar les mans al Tesoro Público.

Ara res més, escriure coses passades i reals m’ha fet posar neguitós, me’n vaig a una sessió de massatge i després a la platja a mirar les ones que fan escuma en arribar a la blanca sorra. Més tard una de les meves odalisques em donarà de menjar vigilant no em cremi, un bon vi francès i després la migdiada que aquesta nit tenim un sarau amb uns americans carregats de dolars.

Ai si sabessis quan cansada és la vida d’un escriptor de prestigi com sóc jo i miressis la meva cara al matí, quan ha acabat la farra em tindries llàstima. Faig unes ulleres! Sort que després de dormir fins al migdia i els massatges diaris sóc altre cop un home nou.

Com cansa l’esclavitud de la fama. Hi ha cops que tornaria per fer un bon pa en tomàquet, unes costelletes a la brasa i un traguet d’un porró de vi fresquet. Més me’n penedeixo tot seguit, aquí també hi ha moltes coses bones per viure i guaitar.

Au revoir! Petons de part meva a la Jenni, ja sé que no li donaràs. Records als meus fills, que també tinc dubtes els hi donis. I tu rep una empenta del teu ex-amic,

Frederic.

Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada