divendres, 3 d’agost de 2012

EN FREDERIC ALBIOL 4a Part.

Tant el caporal com jo ens girem esparverats, veig de reüll com el company ha posat la mà al costat de la cintura on porta enfundada l’arma. Malparit lloro, quin ensurt ens ha donat amb la seva veu i el seu aleteig. Quina frustració que m’agafa al veure l’ocellot i jo que “in ment” havia somniat amb un enfrontament cara a cara amb un vampir. Segurament veig masses sèries modernes en el televisor, com no m’arriben els diners ni per anar al cine amb una mossa. Amb un sospir penso en la Jenni.

Ja recuperats examinem el cadàver de l’home. En girar-lo damunt del terra de mosaic blau per veure millor la ferida sentim una ranera que ens diu que resta un xic de vida en el cos exànime. És com un miratge en la solitud del desert que hi ha entre la vida i la mort. El caporal crida al subordinat més proper i li mana.

 Avisa ràpid a urgències, aquest home no és mort. Qui us ha dit que no era viu. Ràpid!
 La doctora quan ha marxat.
 Quina doctora era...
 No ho sabem, com sempre n’hi ha de noves. Quan hem entrat ja sortia i ens ha dit que era “caput”
 Però no ha atès a la minyona.
 No ha dit que marxava i ha sortit corrent.

En això arriben els de l’ambulància, miren l’home i diuen:

 Quasi està a punt d’encomanar-se davant del Senyor. Però encara té possibilitats de sobreviure- i surten corrents amb el cos en la llitera.

Ja posats així sembla que entre el policia i jo, el succés, fa que creixí un vincle d’amistat, i remiren altra vegada en l’habitació. Veig una caixeta de llauna. Li dono mitja volta a la tapa, s’obre i veig quatre paperets plegats amb molts plecs. N’obro un i llegeixo la paraula: orgasme, no ho entenc i desplegant un altre veig escrita la paraula: penediment. Ens miren mútuament amb el caporal i separo els plecs d’un altre paper i sorpresos llegim: escalf. Ara ens fem un mig somriure còmplice i finalment obro el darrer paperet que diu: libido. Observem també un joc de cartes del tarot caigut al costat de la taula.

Una carta, només una carta, és separada de les altres mostrant el seu dibuix. La figura de la mort empunyant la dalla amb que tallar el prim fil de la vida.

Altre cop el caporal i jo ens guaitem i aquesta vegada ens encongim d’espatlles. El policia m’empeny amablement convidant-me a abandonar l’habitació i em diu:

 Sembla que ho em vist tot. Ara cridaré a la científica per què ho escorcolli, busqui empremtes digitals i demés. Anem a interrogar a la minyona.

Entrem en la cuina i mirem a la dona que amb la mà s’aguanta una gasa mullada en iode protegint el lloc on ha rebut el cop. Un bon nyanyo va creixem per moments en el seu cap.

 Digui’m Assumpta, crec que se’n diu així, no.

La espantada dona gira els ulls de l’un a l’altre i mou el cap afirmativament.

 Bé, només unes preguntes i podrà descansar. Doni’m informació del que sap ha passat.

La dona no para de mirar-me i m’assenyala amb la mà lliure i tímidament diu.

 Aquest senyor el conec...

El caporal em mira i jo ràpidament li faig cinc cèntims sobre les meves pobres i miserables estades a la casa. Assabentat mira fixament a la minyona.

 Tot resolt, Ara digui’m que ha passat aquesta tarda.
 Res el senyor ha rebut la visita de cada dimecres i s’han tancat al despatx com fan sempre.
 Ah!!! Una visita habitual. I sap que passava.
 Senyor policia jo sóc una persona molt discreta i certes coses les puc comentar ni d’escoltar-les.

El caporal dona una plantofada al terra i la dona espantada sembla despertar de la seva letargia.

 Veurà jo no ho he de dir però a vegades feien xivarri i gemegaven contínuament. Com: Ah! Ah! Ah! Oh! Oh! Més! Més! Aah! Aaah! Aaag! Ja! Ja! I aleshores reien i bufàven una estona. Pot pensar el que passava entre una dona així i un home bastant grandet. Però que vol, a mi no em pagava per veure ni escoltar. I després, només faltava el lloro que repetia els esgarips de la parella. Ui! Quina calor m’agafa.
 I vostè, Assumpta que feia mentrestant.
 Home, jo em prenia una copeta o potser dues i recordava al meu Celdoni que al cel sigui, si n’hi ha! Ep! Que nosaltres també ens ho passàvem bé sense tants contes ni amagatalls.
 I no s’ho mirava per enlloc?
 Senyor policia, Jo sóc virtuosa.
 Virtuosa, diu. Si veig la cuina plena d’ampolles buides.

La dona s’enrojola i contesta aixecant la mà al cel.

 Ai, senyor! El que em de sofrir les pobres dones treballadores.- I assenyala un quadre a la paret del despatx. El moc i rere hi ha un forat des on es veu tota la habitació.- Segons qui venia el senyor em feia vigilar pel forat. Un parell de cops també vaig observar al seu company. Venia enfurismat.
 I mirava al seu senyor i la dona? No ho havia mirat mai...
 Senyor inspector, - aquesta minyona, ho vaig veure clar li feia la pilota descaradament- una tampoc és una santa. Però després resava un parenostre.
 I de l’home que ha entrat que em pot dir.
 Mare de Déu, quin ensurt m’ha donat i jo que era tan tranquil•la aquí a la cuina quan apareix l’homenot amb la escopeta. Quin crit he fet en veure’l amb aquella baioneta a la punta del canó. I em mirava fixament. Pobre de jo!
 Bé, Assumpta deixeu-m’ho per avui. Demà la vindran a buscar per complimentar i signar la seva declaració.

En sortir el caporal em digué:

 Demà també el vull veure a la caserna. M’ha de explicar vostè varies coses. Parlaré amb el seu diari per dir-li que té l’exclusiva i que m’ajuda però demà sigui sincer. Adéu.

Bé, almenys quedaré heroicament davant del cap i no em podran acomiadar. En aquestes escolto un xiulet, giro el cap i veig una dona, d’aquelles que fan girar la cara al passar, en un portal. M’acosto encuriosit i em fa signes de què pugui rere seu.

Mentre pujo m’adono que va molt lleugera de roba sota l’escotada bata. Vull pensar en la Jenni. Potser una aventura, s’haurà fixat en la meva bona planta. Perquè això sí, se’m veu força bé. Però és gira i en veure-li la cara tots els pensaments se’n van a orris.

Penso, no puc pensar, totes les idees són... I si després d’un crim hagués un altre... Penso no! I quins malucs davant meu. Ho mossegaria! Pensar, com pensar... Demà pensaré...


Miquel Pujol Mur
Berga, 29 juliol 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada