dimarts, 7 d’agost de 2012

EN FREDERIC ALBIOL 7a. part

De bon matí amb el cor content per la vesprada a casa de la Jenni, bé també amb el seus pares, no oblidem que han donat una sortida plaent a la meva arrossegada existència.

Com canvien les coses a la vida, un simple dia i passo de voler-me suïcidar a tenir tot el que pot desitjar un home; la Jenni esplendorosa femella per tota la vida, un pis i el recolzament dels sogres. Caram! potser havia de posar pares, a veure pares, pares polítics o sogres. No ho sé, perquè dirigir-me dient-los mama o papa polític o mare política i pare polític, sincerament ho trobo molt enrevessat i difícil de dir. Dir-li amistosament sogre a l’Oscar no queda gens malament, però dir-li sogra a l’Olivia, amb la mala fama que tenen les sogres no sé com s’ho prendria.

A més la protecció de la dona de l’amo del diari, per tant la feina assegurada, per fi em podré comprar el cotxe nou que m’agrada. Para, frenat Frederic, que això comença a ser el conte de la lletera i convé baixar dels núvols i ves a la feina. El caporal m’espera en el despatx per començar l’interrogatori.

Baixem a la sala i poc estona més tard un mosso entra portant al Joanet. Si el dia anterior quan el vaig agafar després de la corredissa el seu semblant era “xupat” i panteixant, ara havent passat una nit dins el calabós, no havia millorat gens. En aquest moments feia cara d’espant. Immediatament va mirar ansiosament el cigarret deixat per l’inspector damunt la taula.

 Una “chupadeta” por fa. No sap vusté lo malament que se passa a a baix. Hi ha cada un!!!
 Si com tu. Tots junts sou companys de feina. Si sabéssiu el que m’agradaria fos buit, segur que, fins i tot, treballaríeu.
 Treballar per què, senyor comandant? Si quan treballo en fan mal les mans i no puc agafar les eines. Fixis quin “callo” se’m va fer l’altre dia que vaig voler collar un vis. I tot per culpa de la mestressa que em dona cada crit. Què s’hi sóc un mal exemple pel fills, los “churumbeles” com diu. Però dintre de tot m’estima. Ahir em va portar un bocata per sopar.
 Bé, prou xerrameca, que tu, Joanet de paraules en tens masses. Anem al gra: Que feies ahir a la tarda a casa del Sr. Sigfrido.
 Sigfrido, què Sigfrido diu, mi general.
 Prou de bromes i de graus militars, vull dir el prestamista.
 AAhh! El chupasangre, mire vuecencia que és garrepa li pots portar la Verge i no et paga més de dos euros.

Això que era un escanyapobres ho sabia en pròpia carn més vaig callar per no emmerdar més la situació.

 Mire capità jo ahir a la tarda vaig afanar una carrabina de la guerra del 14. Una preciositat amb una baioneta llarga i punxeguda i anava a penyorar-la. Total cuatro reales para tirar palante amb les petits vicis. M’entiende, jo a vegades em faig un petit embrollo amb aixó del català i la mujer... i los niños. Ai no, la dona i els nens
 On la vas prendre.- pregunta el sergent ballant els dits damunt la taula. Li vaig notar que es posava de mala “uva”. Una veneta se li marcava al pols.
 Ja em parlarem d’això, mi teniente. Així ho arreglarem tot i em podrà deixar tornar a casa. Com en les pelis americanes. Fem un pacte i jo que no he fet res, surto de la garjola.
 Va parla, que va passar ahir a casa del Sr. Sigfrido.
 Pos que vaig entrar en la escopeta per davant i al veurem la minyona que no sé que feia de cara a la paret. Va formar un escandalo, chillaba i chillaba. Per mi, estava borratxa. Tenia una cara vermella com si...
 I aleshores...
 Pos na, vaig sentir un soroll gros i crits, i un ai com si matessin un gorrino i vaig dir-me Joanet avui no és el dia. I tirant el fusil em vaig posar a córrer fins que aquest cavaller se’m va llançar damunt i una mica més tard va vindre vostè mi general i em va enviar a la celda.

Vaig parlar amb el sergent explicant-li tot el què va dir-me la dona del pis. Va moure el cap poc convençut i va telefonar a l’hospital per saber si el Sigfrido s’havia mort. El metge va contestar que molta sang però poc mal i que era fora de perill. Un mosso ja li havia pres declaració. Va fer posar-se el mosso i va confirmar que havia dit que era un accident i no volia fer cap reclamació a ningú. El caporal va penjar i va quedar pensatiu amb un dit agafant-se el llavi tot pensatiu.

De sobte sona el timbre del telèfon i el caporal el despenja de mala gana més a l’escoltar la veu que parlava a l’altre cantó una mica més es posa firmes. Amb la mà m’indicà que sortís fora del despatx. Quan penja l’aparell em cridà i em digué.

 Aquí no ha passat res. Ordres superiors, escrigui el seu article però no anomeni a ningú. Generalitzi i sense noms.

Va fixar-se en la meva desencisada cara, els meus ulls es van apagar com enlluernats per un llum que els havia cegat. La meva boca mig badada. Havia de fer pena, tots els meus somnis arrossegant-se per terra. I compartint la meva pena va dir-me:

 Que creus que ets tu només. Si continuo, m’enviaran a fer guàrdia a dalt del Puigmal amb neu i gel. Quan hagis fet l’article torna que et faré cinc cèntims d’aquest- i va treure una carpeta d’un calaix de la taula.- Aquí ens podem lluir els dos.

Va ser el començament de la meva carrera que em va portar al guardó més alt de la carrera d’un periodista.

On hagi padrins i la Jenni, Jenni, i Jenni. Oh, com n’estic d’enamorat i quan penso amb...
Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada