EN FREDERIC ALBIOL. Epíleg.

Carta final des de la Polinèsia

Menyspreat ex-caporal i ex-amic Jaume:

Malgrat han passat forces anys de la relació que va fer que les nostres carreres pugessin amunt com ascendeix un coet a la estratosfera t’he de dir que sempre he estat un seguidor del què feies en el teu món. Darrerament he llegit en la premsa, tu ja saps que jo actualment sóc fora del país, que et van a nomenar conseller d’Interior.

És un càrrec pel què crec que tens totes les gràcies per fer un bon treball: tens mà dreta, saps callar quan convé, saps agrair la mà que et dona l’empenta per pujar i tens el recolzament de la premsa. Ja sabem tots dos on ve aquest recolzament que ens va protegir quan iniciàvem el nostre curriculum vitae. “El tapat i callat cas d’en Sigfrido”. Què bé ens va anar la darrera trucada. Tens recordes de les pàgines del diari que vaig omplir lloant la nostra professionalitat, teva i meva, sense dir res de nou. Tu i jo, jo i tu, vam ser un complerts llepa culs però ens va anar bé.

Et felicito de tot cor. Més mai sóc disposat a perdonar-te la bretolada que em vas fer en la Jenni. Ja ho sé, jo estava ficat en un atzucac, i no sabia fer marxa enrere de tan obcecat que era amb les moixaines de la Samantha, la porto-riquenya. Però que tu, el meu amic de l’anima, et fiquessis a posar zitzània en el meu matrimoni, amb la Jenni i els meus dos fills, va fer que et veies petit-petit com una puça emprenyadora.

Més vull ser veraç, els anys fan anorrear els sentiments i ara a distància de temps i de quilometres m’ho miro molt fredament. Desitjo que la facis feliç i siguis un bon pare, com sé que ho ets pels meus fills. Però primer va ser meva, fote’t!

Bé, com no tot va ser exclamar-me te’n donaré quatre detalls sobre la meva trista vida. Com saps vaig guanyar el Pulitzer com a periodista, precisament amb aquell article que no deia res. Quines coses té la vida, oi! I també sóc un escriptor de prestigi, he publicat dotze best-sellers. Qué bé em sona aquesta paraula anglesa! I la de calés que cobro de drets d’autor. Visc a Bora-Bora en una senzilla plantació, rodejat de palmeres i de jovenetes natives. Com en les pel•lícules. No sé que més li podia donar Déu a l’Adam bé ja ho sé companyia femenina, ja en tinc, però després del merder que va organitzar mira que fer-nos treballar a tots. Vingui Déu hi ho vegi! Quin càstig més dur!

No creguis que tinc diners, tants com entren surten i mai porto cap miserable moneda a sobre. Tinc administradors que en deuen estafar tant com poden però sempre puc escriure un altre llibre i endavant. Si estic molt apurat, molt apurat, massa apurat, envio un fax al pare Oscar, si al teu sogre i m’ajuda, és nota que li vaig caure bé. Vol dir això que no pensis demanar-me cap pensió pels nanos. Tu rai! Que podràs ficar les mans al Tesoro Público.

Ara res més, escriure coses passades i reals m’ha fet posar neguitós, me’n vaig a una sessió de massatge i després a la platja a mirar les ones que fan escuma en arribar a la blanca sorra. Més tard una de les meves odalisques em donarà de menjar vigilant no em cremi, un bon vi francès i després la migdiada que aquesta nit tenim un sarau amb uns americans carregats de dolars.

Ai si sabessis quan cansada és la vida d’un escriptor de prestigi com sóc jo i miressis la meva cara al matí, quan ha acabat la farra em tindries llàstima. Faig unes ulleres! Sort que després de dormir fins al migdia i els massatges diaris sóc altre cop un home nou.

Com cansa l’esclavitud de la fama. Hi ha cops que tornaria per fer un bon pa en tomàquet, unes costelletes a la brasa i un traguet d’un porró de vi fresquet. Més me’n penedeixo tot seguit, aquí també hi ha moltes coses bones per viure i guaitar.

Au revoir! Petons de part meva a la Jenni, ja sé que no li donaràs. Records als meus fills, que també tinc dubtes els hi donis. I tu rep una empenta del teu ex-amic,

Frederic.

Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011

EN FREDERIC ALBIOL 7a. part

De bon matí amb el cor content per la vesprada a casa de la Jenni, bé també amb el seus pares, no oblidem que han donat una sortida plaent a la meva arrossegada existència.

Com canvien les coses a la vida, un simple dia i passo de voler-me suïcidar a tenir tot el que pot desitjar un home; la Jenni esplendorosa femella per tota la vida, un pis i el recolzament dels sogres. Caram! potser havia de posar pares, a veure pares, pares polítics o sogres. No ho sé, perquè dirigir-me dient-los mama o papa polític o mare política i pare polític, sincerament ho trobo molt enrevessat i difícil de dir. Dir-li amistosament sogre a l’Oscar no queda gens malament, però dir-li sogra a l’Olivia, amb la mala fama que tenen les sogres no sé com s’ho prendria.

A més la protecció de la dona de l’amo del diari, per tant la feina assegurada, per fi em podré comprar el cotxe nou que m’agrada. Para, frenat Frederic, que això comença a ser el conte de la lletera i convé baixar dels núvols i ves a la feina. El caporal m’espera en el despatx per començar l’interrogatori.

Baixem a la sala i poc estona més tard un mosso entra portant al Joanet. Si el dia anterior quan el vaig agafar després de la corredissa el seu semblant era “xupat” i panteixant, ara havent passat una nit dins el calabós, no havia millorat gens. En aquest moments feia cara d’espant. Immediatament va mirar ansiosament el cigarret deixat per l’inspector damunt la taula.

 Una “chupadeta” por fa. No sap vusté lo malament que se passa a a baix. Hi ha cada un!!!
 Si com tu. Tots junts sou companys de feina. Si sabéssiu el que m’agradaria fos buit, segur que, fins i tot, treballaríeu.
 Treballar per què, senyor comandant? Si quan treballo en fan mal les mans i no puc agafar les eines. Fixis quin “callo” se’m va fer l’altre dia que vaig voler collar un vis. I tot per culpa de la mestressa que em dona cada crit. Què s’hi sóc un mal exemple pel fills, los “churumbeles” com diu. Però dintre de tot m’estima. Ahir em va portar un bocata per sopar.
 Bé, prou xerrameca, que tu, Joanet de paraules en tens masses. Anem al gra: Que feies ahir a la tarda a casa del Sr. Sigfrido.
 Sigfrido, què Sigfrido diu, mi general.
 Prou de bromes i de graus militars, vull dir el prestamista.
 AAhh! El chupasangre, mire vuecencia que és garrepa li pots portar la Verge i no et paga més de dos euros.

Això que era un escanyapobres ho sabia en pròpia carn més vaig callar per no emmerdar més la situació.

 Mire capità jo ahir a la tarda vaig afanar una carrabina de la guerra del 14. Una preciositat amb una baioneta llarga i punxeguda i anava a penyorar-la. Total cuatro reales para tirar palante amb les petits vicis. M’entiende, jo a vegades em faig un petit embrollo amb aixó del català i la mujer... i los niños. Ai no, la dona i els nens
 On la vas prendre.- pregunta el sergent ballant els dits damunt la taula. Li vaig notar que es posava de mala “uva”. Una veneta se li marcava al pols.
 Ja em parlarem d’això, mi teniente. Així ho arreglarem tot i em podrà deixar tornar a casa. Com en les pelis americanes. Fem un pacte i jo que no he fet res, surto de la garjola.
 Va parla, que va passar ahir a casa del Sr. Sigfrido.
 Pos que vaig entrar en la escopeta per davant i al veurem la minyona que no sé que feia de cara a la paret. Va formar un escandalo, chillaba i chillaba. Per mi, estava borratxa. Tenia una cara vermella com si...
 I aleshores...
 Pos na, vaig sentir un soroll gros i crits, i un ai com si matessin un gorrino i vaig dir-me Joanet avui no és el dia. I tirant el fusil em vaig posar a córrer fins que aquest cavaller se’m va llançar damunt i una mica més tard va vindre vostè mi general i em va enviar a la celda.

Vaig parlar amb el sergent explicant-li tot el què va dir-me la dona del pis. Va moure el cap poc convençut i va telefonar a l’hospital per saber si el Sigfrido s’havia mort. El metge va contestar que molta sang però poc mal i que era fora de perill. Un mosso ja li havia pres declaració. Va fer posar-se el mosso i va confirmar que havia dit que era un accident i no volia fer cap reclamació a ningú. El caporal va penjar i va quedar pensatiu amb un dit agafant-se el llavi tot pensatiu.

De sobte sona el timbre del telèfon i el caporal el despenja de mala gana més a l’escoltar la veu que parlava a l’altre cantó una mica més es posa firmes. Amb la mà m’indicà que sortís fora del despatx. Quan penja l’aparell em cridà i em digué.

 Aquí no ha passat res. Ordres superiors, escrigui el seu article però no anomeni a ningú. Generalitzi i sense noms.

Va fixar-se en la meva desencisada cara, els meus ulls es van apagar com enlluernats per un llum que els havia cegat. La meva boca mig badada. Havia de fer pena, tots els meus somnis arrossegant-se per terra. I compartint la meva pena va dir-me:

 Que creus que ets tu només. Si continuo, m’enviaran a fer guàrdia a dalt del Puigmal amb neu i gel. Quan hagis fet l’article torna que et faré cinc cèntims d’aquest- i va treure una carpeta d’un calaix de la taula.- Aquí ens podem lluir els dos.

Va ser el començament de la meva carrera que em va portar al guardó més alt de la carrera d’un periodista.

On hagi padrins i la Jenni, Jenni, i Jenni. Oh, com n’estic d’enamorat i quan penso amb...
Miquel Pujol Mur
Berga, 14 novembre 2011

EN FREDERIC ALBIOL 6a. part

Surto al carrer esvarat a l’oir el plor. Pel seu so noto que pertany a una dona jove. En la vorera giro el cap en direcció al plor i em trobo amb la Jennifer, la meva Jenni, plorant i rere seu, enterc com un Guardia Civil, el seu pare que em mira amb els ulls a punt de sortir-li de les òrbites. És tal la seva ràbia que les venetes dels globus oculars eren vermelles i semblaven les d’un llop a punt de saltar damunt la seva presa.

De cop em sento petit, ridícul, com una espècie de pitufet blau davant del pitufo mestre. La dona del pis m’ha deixat planxat i escolat, menyspreat en la meva masculinitat, com un nen indefens davant de la malícia i el poder dels poderosos. Ara la Jenni plorant i el seu pare que em diu:

 A la meva filla no hi ha cap malparit pixatinters que la faci plorar.- Crida mirant-me, i dirigint-se a la Jenni- Va nena, no ploris, ja tu deia que aquest xitxarel•lo no val la pena, no té ni mitja hòstia. Si quan veu una dona ja li cauen els pantalons a terra.

I fa un moviment amb el puny com si em volgués posar en practica les seves paraules. Faig un bot enrere esparverat per l’amenaça i per la mida del seu puny. Si quan entrava en el bar em feia respecte, ara emprenyat i amenaçador davant meu em deixa glaçat. Ep! En el bar no era dalt d’un pedestal, simplement era dret, és un pam més alt que jo.

 Però, però, què passa ara?- Pregunto neguitós

Intento al mateix temps apaigavar els plors de la Jenni i no enfurismar més al seu pare que té la cara vermella d’ira. I com tot bon lluitador poso a la nineta del meus ulls, dolça Jenni, entremig dels dos, com si fos l’àrbitre d’un combat de boxa.

Bruscament l’Oscar, el pare, aparta a la seva filla i posant el seu braç per sota la meva aixella m’empresona fermament al seu cos. Amb l’altre braç prem també a la Jenni i pràcticament ens arrossega cap el bar mentre amb veu baixa remuga.

 Ara ho posarem en clar tot això malgrat hagi de repartir mastegots a tots dos!

Poc després arrastrats a la força pel empipat pare entrem en el bar. Ens asseu en unes cadires davant d’una taula i dirigint-se a tres clients desvagats que juguem al dòmino els interpel•la amb les següents paraules

 Nois, foteu al camp haig d’arreglar un assumpte de família i no vull curiosos. Apa marxeu, avui convida la casa. Fora!- Aleshores es gira cap el taulell on hi ha la seva muller i li parla així- Raquel, tu també marxa no sigui que et fumis enmig i ho facis més difícil amb les teves manyagueries i tendreses. No vinguis amb el pobre nena, que ja és prou grandeta. Plorar una mica no li farà cap mal.

La dona no diu res es treu el davantal, agafa la bossa i marxa sense dir res però mirant a la filla com dient-li amb les mans baixes: No el facis enrabiar. Caram això si que es un home! penso per a mi. Aquí no remuga ningú sense el seu permís. El gegantesc Oscar s’asseu a l’altre cantó de taula i creuant els braços ens mira fixament, desgraciadament quan em mira a mi la seva cara s’enfosqueix una mica o a mi m’ho sembla. Pot ser és la llum. No ho sé.

 Bé joves ja comenceu a ser grandets tots dos i és hora de deixar enrere l’època de les criaturades. Tu deixa de fer el tonto rere les dones, és eixerit però sembles un borinot rere la reina i les flors. Aquestes flors tenen moltes espines i molts ulls que les vigilen. I tu nena deixa de fer la figaflor, ara si, ara no. A veure Frederic, et dius Frederic no, t’agrada ma filla.
 Siii!- contesto una mica en veu baixa.
 Tu Jennifer, t’agrada el Frederic.
 Si, però com només em mira i no acaba de dir res. Fa uns ulls de bou mig mort i ni piula. No voldràs pare que em declari jo!
 Home, veureu a mi la Jenni em porta ximple però com no tinc la vida decidida. Ja ho sap, la feina, l’escriure, una casa, no puc ficar-me en despeses.
 Bé- Amb la mà em fa callar- No hi ha problema. Nosaltres, la Raquel i jo us ajudem. Hi ha el pis buit de l’àvia, el pintarem i posarem uns mobles, pocs però uns mobles els tindreu i no vull ser un purità, us casareu pel Jutjat i ...

El meu rostre ha transparentat un cert alleujament i un mig somriure involuntàriament i el sogre se n’adona i mirant-me aixecat el dit severament i parla.

 Ep pollastre, no ho creguis tan fàcil. Us ajudaré, però tot comptabilitzat.- Amb el nusos dels dits dóna un cop sobre la taula- A mi el pare de la Raquel, meva dona, ens va ajudar, més no ens va regalar res li vaig tornar tot. La Jenni continuarà treballant aquí i tu quan acabis la feina també i els festius i les vacances. I no podràs fer el llondro, aquí a pencar fins que ho torneu tot i podeu viure sense la nostra ajuda. D’acord?

I tots dos van acotar els caps i els van moure afirmativament. Aleshores el sogre va aixecar-se de la cadira, ens va mirar i va dir:

 Torno en mitja hora. Parleu i quan vingui vull que esteu ben segurs per tirar endavant.

Ho vaig veure clar, no era tan mal home, una xic dur, però la Jenni és tan bonica i té, bé no vull dir el que té però és molt i bo. Poc vam parlar aquesta mitja hora però em sembla que s’havia obert el jardí de l’Edèn. Quan va tornar el seu pare només vam ratificar el que havíem parlat.

Poc després pujàvem a casa seva i em van convidar a sopar. Vaig marxar després de sopar amb el cor content, ple d’il•lusions i amb l’embriaguesa dels petons d’acomiadament de la Jenni.

En el carrer una mica més calmat vaig veure el cadenat que m’he posat per sempre però el meu interior traspuava una felicitat innocent.

Dos pensaments abans d’adormir-me en la pensió. La Jenni i un de més prosaic demà al matí he d’assistir a l’ interrogatori del Joanet. I m’adormo i com una simfonia venen a meu pensament un munt de ciutats que vull conèixer com Viena, Salzburg, Munich, Praga i Milà. La meva idea es veure la ruta de Mozart i ara en companyia. La cara de la Jenni se m’apareix en somnis somrient dolçament.

Miquel Pujol Mur
Berga, 13 setembre 2011

EN FREDERIC ALBIOL 5a. part

He seguit a la dona escales amunt i encisat pel perfum que emana del seu cos entro a la casa, sense dir ni un mot, com un gosset que segueix al seu amo cercant el premi, i quin premi! Continuo rere seu fins entrar a una enorme sala amb una gran xemeneia en un lateral on uns troncs ficticis que s’envermelleixen i imiten les brases d’un foc real i donen vida a l’espaiosa habitació reflectint-se en el sostre. .

A més l’espai de la llar de foc és rodejada d’un sofà i tres butaques entapissats de pell marró i una grossa i gruixuda catifa als peus. Hi ha també una mampara i plantes que semblant donar-li una certa intimitat. En mig una tauleta de centre de cedre amb diaris, revistes i un llibre amb els fulls oberts damunt la taula.

Un altre espai més ample té un parell de sofàs, butaques encoixinades i fins i tot un triclini. Envolta la sala una balconada que encercla la façana i que té vistes a un parc proper. La llum exterior és matisada per unes cortines que cobreixen els panys de paret i per les persianes mig baixades que deixen entrar la claror però no la llum del sol.

No hi ha en la sala cap cosa que sigui de nyigui-nyogui, tot és de bona qualitat fins els quadres semblen autèntics. Una de les parets és la imitació d’un mur romànic amb tot d’arcuacions i lesenes. La dona en veure la meva cara de sorpresa diu.

 Una de les extravagants afeccions del meu marit. Cercar pedres rares entre les runes. S’hi veies el garatge! Sembla una pedrera. Acabi d’entrar i sentis que vull parlar amb vostè.

Els meus pensaments rodolen dins el meu cap, déu n'hi do, amb tants successos encara penso, a veure: la Jenni, dolça Jenni; el seu sorrut pare, llançar-me al cotxe, el crit, el pobre lladregot, l’usurer ferit, potser mort, i ara aquesta dona que jo em pensava que era una...i que no lliga (marit i vivenda) amb dita professió. Ara, que com segueixi balancejant suament la cama nua entremig de la obertura de la bata, no sé quin rau-rau interior m’està agafant.

Faig un somriure amistós, no s’ha deixar de fer el gara-gara en una situació com aquesta. Segurament treure més confessions amb una rialla i anar parlant xino-xano, sense presa que amb crits i males cares. Manual del periodista per obtenir bones confidències i fer bons articles: prudència i un xic de sornegueria. Quantes coses s’han de fer per obtenir el Pulitzer de periodisme! I per altres coses també! Com continuí bellugant la cama i no es fixi com se li obre l’escot aviat no sabre de que parlar. Resignació Frederic!!! La dona veient-me encara dret finalment parla i em diu una mica molesta:

 Sentis d’una vegada i no miri tant que sembla que no ha vist mai fulles verdes. Vostè és jove però ja deu saber de què va la vida. Ni que fos un pollet acabat de sortir de l’ou.

Obeint les seves indicacions em sento en un sofà davant seu i com se m’enfonsà el maleït. La dona altre cop parla:

 Però on va tant lluny. Apa, va vingui aquí al meu costat. Què no me’l menjaré! Hem de parlar no cridar per què se n’assabenti tothom!

Finalment m’assento al seu costat agafant-me al braç del sofà no fos donat que a causa de la poca consistència del coixins queies damunt seu.

 Com està el Sigfrido?
 El Sigfrido i aquest qui és?
 No sigui tanoca. Ai, els homes tant intel•ligents i els hi costa de lligar les coses.
 Home, senyora, que jo de lligar en sé una estona llarga.
 Calli, calli, ja estem en les de sempre.- I amb cara de mestra que vol il•luminar la ignorància de l’alumne parla arrossegant un xic les paraules- Si home, sí, qui va ser, l’usurer. Ja el coneix vostè prou. Miri, com veig que navega i jo vull enllestir-ho tot de pressa li faré cinc cèntims sota secret de confessió. Bé, ja sé que no és un capellà però apel•lo al seu honor d’home de bé.

En aquell moment em vaig inflar com un globus.

 Miri jove. - Ja està ara m’ho confessarà tot i jo...Abans de poder finalitzar el meu pensament la muller continua- Ah, i si no guarda el secret ja em n’ocuparé que no pugui gallejar gaire. La seva amigueta del bar, si la que li serveix els tallats i se’l mira en cara tendra, se’n tindrà que buscar un altre pollastre perquè vostè no servirà més que per encovar.

Callo i poso cara de bon noi. Ella no se’n dona compte però quasi faig un sospir quan anomena a la Jenni. Serietat, Frederic que aquesta va de valent.

 Bé digui’m seré una tomba i sense el seu permís no diré res.
 Així m’agraden els homes discrets i fiables. Miri jo estava jugant amb el Sigfrido com moltes tardes. Jo estic molt sola, el meu marit viatja molt, és arqueòleg, d’amor a les pedres sí que en té però més valdria es fixés amb mi. Hi ha vegades que em vestiria d’absis a veure si em mira i em passa una mica la mà per sobre. Només pedres i totxos i una és de carn i ossos! Ostres!
 Bé continuí - m’atreveixo a dir acovardit, si acovardit, per les seves anteriors amenaces.
 Ai sí. Com li deia el Sigfrido i jo un dia a la tarda cada setmana juguem però decentment, res de fornicar, faltaria més! Només fer volar la imaginació, davant de tot el joc, algun canvi de roba, alguna disfressa, unes petites nueses i molts gemecs.
 Gemecs, vol dir falsos gemecs.- Comento estupefacte.
 Si home, si, per escandalitzar la minyona, l’Assumpta. Vostè no sap l’esverament que agafa. Comença prenent gots de licor i acaba morrejant l’ampolla. I com es frega mentre mira pel forat i fa baixar a tota la confraria celestial mentre es persigna.
 I com ho saben?
 La càmera de televisió que grava el que passa a la cuina i el menjador, Quan veiem que està “groggy”, assentada i amb els braços creuats damunt la taula pleguem i el Sigfrido m’acompanya al carrer. Crec que és una mica de revenja per no casar-se amb ell i preferir un que es deia Celdoni.
 I avui...
 Veurà fèiem un joc en que jo era damunt d’un tamboret i amenaçava al Sigfrido amb un punyal mentre em volia prendre una lligacama. Quan de cop i volta ha hagut un gros terrabastall i tot de crits de l’Assumpta. Un tir resonà en la cuina i ha trencat precisament la càmera per on veiem el que passava. El Sigfrido ha volgut veure que succeïa, sempre té por de què li robin, i a l’intentar arribar a la porta ha ensopegat amb el tamboret i m’ha fet caure amb tant la mala fortuna que l’he caigut damunt i l’he clavat el punyal.
 Aleshores...
 He mirat i he vist que vivia però no podia estar-me en la casa i entre mig de l’aldarull m’he amagat en una altra cambra i fent-me passar per doctora he fugit quan ha entrat la policia. Ja ho sap, què pensaria la gent i la mala imatge que em donaria. Jo que sóc una bona i reconeguda esposa...
 I ara per què m’ha cridat.
 He vist que parlava amistosament amb el caporal i com és jove i una força enamoradís he pensat que l’atrauria fàcilment i que m’ajudaria a explicar la situació sense follons. Vingui demà amb el caporal i faré la declaració oportuna. Aquí a casa discretament. Ai, també informin-me de la salut del Sigfrido.
 Però senyora, sóc periodista, no tem que publiqui la notícia.
 Amic meu, és què li haig d’explicar tot! El seu escrit passarà abans per les meves mans. No sap que el meu home és el principal accionista de ‘El Correu Mundial”. I el senyor Figuerola, el seu director general, és un amic meu de joventut. Vostè m’ajuda, escriurà el seu article i segurament tindrà una bona recompensa.

En sortir sento un gemec millor dit un plor que ve del carrer...

Miquel Pujol Mur
Berga, 22 agost 2011

EN FREDERIC ALBIOL 4a Part.

Tant el caporal com jo ens girem esparverats, veig de reüll com el company ha posat la mà al costat de la cintura on porta enfundada l’arma. Malparit lloro, quin ensurt ens ha donat amb la seva veu i el seu aleteig. Quina frustració que m’agafa al veure l’ocellot i jo que “in ment” havia somniat amb un enfrontament cara a cara amb un vampir. Segurament veig masses sèries modernes en el televisor, com no m’arriben els diners ni per anar al cine amb una mossa. Amb un sospir penso en la Jenni.

Ja recuperats examinem el cadàver de l’home. En girar-lo damunt del terra de mosaic blau per veure millor la ferida sentim una ranera que ens diu que resta un xic de vida en el cos exànime. És com un miratge en la solitud del desert que hi ha entre la vida i la mort. El caporal crida al subordinat més proper i li mana.

 Avisa ràpid a urgències, aquest home no és mort. Qui us ha dit que no era viu. Ràpid!
 La doctora quan ha marxat.
 Quina doctora era...
 No ho sabem, com sempre n’hi ha de noves. Quan hem entrat ja sortia i ens ha dit que era “caput”
 Però no ha atès a la minyona.
 No ha dit que marxava i ha sortit corrent.

En això arriben els de l’ambulància, miren l’home i diuen:

 Quasi està a punt d’encomanar-se davant del Senyor. Però encara té possibilitats de sobreviure- i surten corrents amb el cos en la llitera.

Ja posats així sembla que entre el policia i jo, el succés, fa que creixí un vincle d’amistat, i remiren altra vegada en l’habitació. Veig una caixeta de llauna. Li dono mitja volta a la tapa, s’obre i veig quatre paperets plegats amb molts plecs. N’obro un i llegeixo la paraula: orgasme, no ho entenc i desplegant un altre veig escrita la paraula: penediment. Ens miren mútuament amb el caporal i separo els plecs d’un altre paper i sorpresos llegim: escalf. Ara ens fem un mig somriure còmplice i finalment obro el darrer paperet que diu: libido. Observem també un joc de cartes del tarot caigut al costat de la taula.

Una carta, només una carta, és separada de les altres mostrant el seu dibuix. La figura de la mort empunyant la dalla amb que tallar el prim fil de la vida.

Altre cop el caporal i jo ens guaitem i aquesta vegada ens encongim d’espatlles. El policia m’empeny amablement convidant-me a abandonar l’habitació i em diu:

 Sembla que ho em vist tot. Ara cridaré a la científica per què ho escorcolli, busqui empremtes digitals i demés. Anem a interrogar a la minyona.

Entrem en la cuina i mirem a la dona que amb la mà s’aguanta una gasa mullada en iode protegint el lloc on ha rebut el cop. Un bon nyanyo va creixem per moments en el seu cap.

 Digui’m Assumpta, crec que se’n diu així, no.

La espantada dona gira els ulls de l’un a l’altre i mou el cap afirmativament.

 Bé, només unes preguntes i podrà descansar. Doni’m informació del que sap ha passat.

La dona no para de mirar-me i m’assenyala amb la mà lliure i tímidament diu.

 Aquest senyor el conec...

El caporal em mira i jo ràpidament li faig cinc cèntims sobre les meves pobres i miserables estades a la casa. Assabentat mira fixament a la minyona.

 Tot resolt, Ara digui’m que ha passat aquesta tarda.
 Res el senyor ha rebut la visita de cada dimecres i s’han tancat al despatx com fan sempre.
 Ah!!! Una visita habitual. I sap que passava.
 Senyor policia jo sóc una persona molt discreta i certes coses les puc comentar ni d’escoltar-les.

El caporal dona una plantofada al terra i la dona espantada sembla despertar de la seva letargia.

 Veurà jo no ho he de dir però a vegades feien xivarri i gemegaven contínuament. Com: Ah! Ah! Ah! Oh! Oh! Més! Més! Aah! Aaah! Aaag! Ja! Ja! I aleshores reien i bufàven una estona. Pot pensar el que passava entre una dona així i un home bastant grandet. Però que vol, a mi no em pagava per veure ni escoltar. I després, només faltava el lloro que repetia els esgarips de la parella. Ui! Quina calor m’agafa.
 I vostè, Assumpta que feia mentrestant.
 Home, jo em prenia una copeta o potser dues i recordava al meu Celdoni que al cel sigui, si n’hi ha! Ep! Que nosaltres també ens ho passàvem bé sense tants contes ni amagatalls.
 I no s’ho mirava per enlloc?
 Senyor policia, Jo sóc virtuosa.
 Virtuosa, diu. Si veig la cuina plena d’ampolles buides.

La dona s’enrojola i contesta aixecant la mà al cel.

 Ai, senyor! El que em de sofrir les pobres dones treballadores.- I assenyala un quadre a la paret del despatx. El moc i rere hi ha un forat des on es veu tota la habitació.- Segons qui venia el senyor em feia vigilar pel forat. Un parell de cops també vaig observar al seu company. Venia enfurismat.
 I mirava al seu senyor i la dona? No ho havia mirat mai...
 Senyor inspector, - aquesta minyona, ho vaig veure clar li feia la pilota descaradament- una tampoc és una santa. Però després resava un parenostre.
 I de l’home que ha entrat que em pot dir.
 Mare de Déu, quin ensurt m’ha donat i jo que era tan tranquil•la aquí a la cuina quan apareix l’homenot amb la escopeta. Quin crit he fet en veure’l amb aquella baioneta a la punta del canó. I em mirava fixament. Pobre de jo!
 Bé, Assumpta deixeu-m’ho per avui. Demà la vindran a buscar per complimentar i signar la seva declaració.

En sortir el caporal em digué:

 Demà també el vull veure a la caserna. M’ha de explicar vostè varies coses. Parlaré amb el seu diari per dir-li que té l’exclusiva i que m’ajuda però demà sigui sincer. Adéu.

Bé, almenys quedaré heroicament davant del cap i no em podran acomiadar. En aquestes escolto un xiulet, giro el cap i veig una dona, d’aquelles que fan girar la cara al passar, en un portal. M’acosto encuriosit i em fa signes de què pugui rere seu.

Mentre pujo m’adono que va molt lleugera de roba sota l’escotada bata. Vull pensar en la Jenni. Potser una aventura, s’haurà fixat en la meva bona planta. Perquè això sí, se’m veu força bé. Però és gira i en veure-li la cara tots els pensaments se’n van a orris.

Penso, no puc pensar, totes les idees són... I si després d’un crim hagués un altre... Penso no! I quins malucs davant meu. Ho mossegaria! Pensar, com pensar... Demà pensaré...


Miquel Pujol Mur
Berga, 29 juliol 2011

EN FREDERIC ALBIOL 3a. Part.

Les primers paraules del caporal a l’entrar en la vivenda són:

 Vagi en compte i no ens emmerdí cap prova. I posis aquests guants!- les paraules són dites amb aquell to incriminatori que utilitza la policia i et fa creure culpable sense haver fet res. M’allarga uns guants de làtex d’aquests de mil usos.

Me’ls poso diligentment i tafanejo amunt i avall encuriosit perquè com he dit jo conec la casa però sempre quan entrava era amb preses com si temés algun retret de la mare ( al fi i al cab les joies eren seves) o potser em creia que sortiria el pare (al cel sigui) per fotre’m el cop de pal que sempre deia em mereixia. Era com un rau- rau que m’arrossegava l’ànima i em feia empetitir fins a ser com un nen de quatre anys quan es mulla els calçotets.

Ara enfundat i amb les mans suades dins els guants de làtex i no sé per què quan les porto a la butxaca de l’anorac per fer-li la gara- gara al caporal, no pensi que vull portar-me la gran part dels estris polsosos que hi ha a les parets. Més que una casa d’empenyoraments sembla el magatzem d’un teatre o millor dit l’oficina d’objectes perduts de l’ajuntament. Tot és caòtic i brut. I jo miro ( alto ahí) observo professionalment com un detectiu.

Així m’agrada més, em dic a mi mateix, però després m’adono que la petita revifalla i l’actual eufòria és deuen més a causa del croissant i el cafè en llet que he menjat que a les meves quimèriques dots d’investigador. I torno a pensar en la Jenni. Que tendre ha de ser sota el seu posat tan seriós.

Intento mentalment fer una llista de les penyores dipositades en els prestatges i armaris.

Un escut del Barça. Hum! i em passo el dit pel nas. N’hi ha a cents a tot arreu!
Un llibret d’aquests que dóna la Caixa per aprendre a usar internet. Bé!
Una caixa amb una postal del Carib enganxada a la tapa amb un cel blau fabulós ( en un lloc així amb la Jenni, ben menjat i begut m’ho passaria d’allò “ chipén”). Poso aquesta paraula en caló o en castellà per no posar la prosaica frase catalana “ de p.t. mare”

Una capseta bastant gran amb unes ungles, potser de tigre, com són tan grosses.

Miro l’inspector com interrogant-lo amb les celles aixecades i mirant-me posa un dit dret i em diu:

 Afrodisíaques! I jo dic:
 Aah!- I miro embadalit les ungles- D’aquí uns anys, ara nooo!

Un plat de porcellana amb el dibuix d’una remolatxa roja pintada enmig que canta pel seu color vermell. Me’n penedeixo dels pocs cales que he obtingut quan venia a empenyorar els regals de la mare. Si aquest home no tenia gens de gust.

El Jaume, així m’ha dit li digui el caporal i jo sempre obedient el tutejo com si fossin companys de classe i anéssim a fer una cerveseta per celebrar el retrobament, obre una porta a la dreta.

 Ostres!!!- exclamo sorprès en veure la cambra, Qui és podia imaginar dins el maremàgnum que impera en el pis una habitació més impol•luta, més immaculada, tota ella pintada de blanc únicament el color de les rajoles del terra d’un suau color beix, això és, com les sorres de zones desèrtiques. O això em sembla. I en la paret un mirall de cos sencer.

En el centre de l’habitació el Jaume i jo guaitàvem un penja-robes alt on havia posat amb molta cura un vestit de cupletista o del més vell ofici de prostituta, no ho sé. Tot vermell ribetejat d’argent amb molta pedreria per tapar on no havia roba i amb uns talls a cada cantó que segurament la seva portadora ensenyava les cames fins a... A sota, al lloc dels peus, unes altes sabates d’aquestes que li diuen d’agulla esperaven com si d’un moment o altre la seva mestressa tingués que vindré a calçar-les. Vam tancar la porta silenciosament, com si haguessin fet una indiscreció al colar-nos en la part íntima i privada de la vida d’una persona desconeguda.

Només ens queden per examinar el despatx, el menjador i la cuina. A la cuina estesa a terra i una mica abonyegada hi ha la dona que alguna vegada m’ha obert la porta i cuida de la casa. Ara mateix una noia policia l’ajuda a asseure en una cadira i li vol prendre la declaració sobre el succeït però la muller no és gaire interessada en les paraules de l’agent femení i es toca, queixant-se amb crits entretallats, contínuament el cap on es comença a marcar un bony com un ou de colom. La policia mira al caporal i aquest en un signe li mana se la emporti a fora i li donin assistència, i parla dient:

 Més tard al quartell li prens declaració i li fas signar.
 A l’ordre- respon i sostenint-la se’n porta la dona.

El caporal i jo entrem al despatx, ja me’l conec prou jo aquest despatx de mala mort, Observo un cert desordre en el papers, n’hi ha de llançats i arrugats per terra i més d’un és tacat per les marques de la sola de les sabates. Sembla que hagi estat escenari de lluita per les cadires per terra i els estris de damunt la taula també esbarriats per sobre la fusta i el terra. Miro detalladament cada cosa per fer l’article després. Finalment donem la volta a la taula.

Vatua l’olla! Quina ensangonada em recorda la matança del porc a casa dels avis a pagès. El cadàver ens mira fixament amb els ulls entabanats i la boca torta. Un ganivet sobresurt del seu pit i és del pit on flueix la sang. Em sento malament i el cap em rodola un xic. El caporal més acostumat s’ho mira indiferent i donant-se compte del meu mal trago em crida peremptòriament:

 Si ha de vomitar sortí a fora. Aquí com a la sala de parts, els dèbils lluny.
 No es preocupi resistiré- contesto, però el corcó rossegava pel esòfag dintre meu.

Miro atentament el cos inanimat que tantes amargures m’ha donat en la vida i me n’adono que no li guardo rancúnia. Em recorda un putxinel•li al qui han tallat les cordes. Tret de la taca de sang el seu vestit és correcte i encorbatat, sempre l’he vist ben vestit com si no fos a casa seva i hagués acudit a treballar a l’oficina.

De sobte en el silenci de l’estança un aleteig fort ens espanta als dos i una corrent d’aire fresc es remou en la nostra cara mentre una veu gargallosa diu:

 Malparits...


Miquel Pujol Mur
Berga, 3 juliol 2011

EN FREDERIC ALBIOL 2a. Part

Un xiscle esgarrifós trenca els meus pensaments i em fa obrir els ulls. Mentre el cotxe passa a tota velocitat i la dona que condueix em fa una mirada més assassina, que si m’hagués atropellat amb el cotxe. D’aquesta conductora només hauria pogut esperar la mor, sort que el crit ha ressonat com el dispar d’un canó dins el meu cervell.

La porta del bar s’obre i surt la Jenni com empesa per una catapulta i es llença damunt meu. Ai, senyor! Com esperava aquest moment de tindre-la entre els meus braços. Òndia! Si m’està pegant cops de puny en el pit i sento les seves paraules recriminant-me:

 Però que s’ha cregut! Que perquè és una mica eixerit pot permetre’s el gust de suïcidar-se davant del bar, deixar-me l’entrada esquitxada i bruta de sang i després m’hagi d’escarrassar treballant com una boja. Suïcidi’s on vulgui, però no aquí. Ai, Déu meu! No sé perquè m’he esverat tant amb el garrepa aquest, que ni dóna propines com cal.

Però jo no escoltava les seves paraules que ressonaven en les meves orelles com una lletania del llibre de catequesi d’infantesa, només notava l’escalfor de seva carn, la suau tendresa de la seva pell i aquell alè lleuger de la seva boca, sens dubte feia poc havia pres una mica de cervesa i l’olor del llúpol i la civada encara m’enardia més. La seva proximitat em pertorbava. Per trencar l’encanteri la veu del seu pare sonà i desajustà amb la seva aspror el bell moment.

 Tu, periodista pobre! Què no vas estudiar que quan sona un crit és que hi ha alguna bona notícia pels voltants. A perseguir mosses devies de aprendre tu a l’Institut!

Anava a enviar-lo a pastar naps, malgrat notar damunt meu el cos de la seva filla però vaig optar per callar i separar-me-la un xic, no gaire que aquestes ocasions s’han d’aprofitar. Serveixen per fomentar...Vade retro! Pensem en la feina, que el sogre té raó en això de la notícia, en l’altre qüestió més val callar. Tanta gana se’m nota?

Deixo a la Jenni, mig plorosa, mig emprenyada, recolzada en el portal del bar i sento més fluixet altre cop el crit. Miro a dreta i esquerra cercant si sona qualsevol soroll que em digui on han cridat. Un altre crit i ara sense pensar-m’ho faig un brinc enmig del carrer i corro cap a la cantonada i prenc el carrer avall. Què poca consideració tenen els conductors, quines frenades, quins bocinassos i quines paraules recordant-se del meu pare i la meva mare. Mentre corro encara tinc temps de fer el clàssic tall de mànigues als desenfrenats xofers. N’hi ha un de proper que fa com si volgués baixar del cotxe. Té la cara vermella de ràbia però em sembla està massa gras per perseguir-me. Clar, aquest deu endrapar a mandíbula oberta i no pot córrer, si passés les meves penúries altre gall li cantaria i més lleugeresa tindria per galopar. I com galopava jo perseguint el crit i la notícia!

S’obre la porta d’una casa i torno a sentir un petit crit i el lladruc d’un gos petit. Malgrat corro en certa velocitat sé a qui pertany la casa perquè malauradament he hagut de vindré a empenyorar alguna de les escasses pertinències que m’ha lliurat la mare perquè pogués subsistir. Algun dia t’ho tornaré tot mare! Pobre mare, encara creu que em faré famós. El pare ja ho deia:- Aquest noi és un galifardeu massa mal criat entre tu i la meva mare. Pencar, això tindria que fer, com jo- hi mostrava les mans calloses i brutes d’oli dels telers. Quantes coses em passen pel cap, fins i tot, corrent. El pare potser tenia raó però es va morir agafat a un teler i a una llançadora. Un sobtat atac al cor i adéu sense ni gaudir de la jubilació. Segurament va treballar per tots dos.

Veig un home que s’escapoleix de la porta carrer avall i el persegueixo amb una dubte: He de seguir a l’home o més val que entri a preguntar que ha passat. Què faria un bon reporter? Però, segurament influenciat per les moltes pel•lícules americanes que he vist en que el periodista fa de detectiu i resolt el cas, continuo corrent rere l’home.

Caram! Com corre el paio! Aquest també deu passar fam, perquè no li pesa pas el cul. Ja el tinc atrapat, li poso la mà a l’espatlla per a detenir-lo però l’individu és parà i em ventà una coça en certa part que tots sabem que fa molt mal. Però com sóc abalançat per la carrera al caure a terra dolgut pel cop l’arrossego i el faig caure i com és més nyicris va quedar empresonat sota meu mig desmaiat.

Mentre em frego el dolor de l’entrecuix, penso després d’aquest cop podré fer-ho, La meva mare podrà tenir néts? M’aixeco finalment i prenent l’home pel coll i amb el braç doblat enrere camino cap a la casa. Resta encara una mica estabornit per la batzegada i es fàcil de dominar.

Tot de cop sonen les sirenes i apareixen per la cantonada quatre cotxes de policia. Dos dels municipals i dos dels Mossos d’Esquadra. Venen corrent amb el fanals de les llums estellant damunt el sostre i les sirenes a tot volum, quasi en fan mal de cap. Quatre policies venen en la nostra direcció amb les porres en la mà i un altre amb la metralleta. Tinc por: ja sabem a qui detenir?

Veig un que porta galons de sergent i li dic:

 Oiga, mi oficial.- Així si els hi donés més categoria et tracten més bé- Yo lo he detenido, soy periodista, sabe...

No em fan ni cas. És dirigeix al meu presoner i l’hi pregunta:

 Home Joanet, ni vint-i-quatre hores de sortir de garjola i ja et tornem a tancar. Quantes van, noi.
 Aquest mes només 7 vegades, sergent.
 Home clar, si som al dia quinze. Un dia de presó i un dia per arrestar-te. Ai, noi, quin mal cap.

Miro al caporal, a qui conec d’altres ocasions periodístiques, que mentrestant fa que es portin al Joanet cap a detenció preventiva i mirant-me em diu.

 Avui podrà escriure un bon article. Què vol veure que ha passat? I em convida a una cigarreta. – Ep, si vol, que ara amb tantes lleis no sé si el puc convidar o em denunciarà per intent d’assassinat.
 Però mi caporal com podria jo...
 Ai, la premsa, quan menys ho esperes et fotem una punyalada drapera.

Per no quedar malament accepto la cigarreta. Hi ha que ser amic de la pasma. Poc després estic estossegant i el mateix caporal en diu:

 Nano, llença-la que t’ofegaràs. I no volem recollir vòmits. I si vols més noticies vine demà a la comissaria. Mira, només amb el Joanet pots escriure cada dia. I et podem presentar uns quants més.

Miro a la cantonada on s’ha reunit una colla de curiosos i veig en primer pla a la meva Jenni. Segurament vaig massa de presa però el cor em batega una mica més sobtat que abans. La carrera o l’emoció de veure-la.

Acompanyat pel policia entro a la casa...

Miquel Pujol Mur
Berga, 4 juny 2011