Ostres! No sé què em passa, tan
parlar dels fills i la vida. Deu ser un principi de menopausa, però encara no
és hora, falta temps. Estic tan atribolada. De veritat el que passa és que la
capsa de bombons, que estava plena i era intocable, ara és mig buida. Ara
venien el cosins del poble a donar el condol i jo els volia invitar amb els
bombons. És que aquests dies que la iaia no ha anat a comprar la casa és un
desgavell.
He quedat malament amb els parents,
però vull indagar qui ha estat el golafre. A veure començo per la Núria:
¾
Nena,
Núria, has agafat bombons?- pregunto inquisidora, mentre oloro la seva boca,
però no fa gens d’olor de xocolata.
¾
Que
dius, mare. El bombons engreixen i al Roger no li agraden les noies grasses.
Quina pregunta de fer-me.- i marxa en escoltar un clàxon.
¾
Ramon,
fill, per casualitat no has pres algun bombó.- amb aquest has d’anar en compte
al preguntar, no sigui que t’enviï a rentar plats, amb alguna paraula gruixuda.
¾
Jo,
mare, no. Perquè, si fos alguna cosa estimulant potser, però xocolata, cosa de
criatures i dones.- contesta menyspreatiu.-
Els homes com jo volem coses més fortes. Més de mascles.
A la Laura tancada a la seva habitació la crido a través
de la porta. No em sent a causa del volum de la música. Pico amb la mà.
S’entreobre la porta, mostra la cara i em fa cara d’interrogació.
¾
Laura,
has agafat algun bombó de la capsa.
¾
Jo,
què et creus!- I ha tancat amb un cop que fa tremolar l’envà.
Dubto de tothom, fins i tot, de mi
mateixa. M’assec a la cuina, miro la caixa quasi buida. I si anés a
preguntar-li al Gerard, el meu home, però sé de sobres que no li agraden. Torno
a mirar l’interior de la caixa, quatre, només quatre miserables bombons. I si
me’ls mengés, s’hauria acabat tot.
En aquestes noto la presència del
Peter, s’asseu davant meu i, preocupat mira la meva pansida i trista cara.
¾
Què
et passa mama?
¾
Mira-
i li ensenyo la caixa buida.
¾
T’agraden
també, mama?
¾
Sí,
però n’hi falten molts
¾
A
la iaia també li agraden. Com que em vau dir que anava a fer un viatge molt
llarg li’n vaig posar uns quants a dins la caixa perquè s’ho passés bé. Vaig
fer bé, no mama. Quant te’n vagis al viatge llarg ja te’n posaré, molts, molts.
Per què tu ets la meva mama bonica.
Què podia fer, res més que desembolicar
els quatre bombons i repartir-los entre el meu fill i jo.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada