"La vida es divideix en quatre
sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el
qui pateix lluita i el que lluita venç".
En un país d’altes muntanyes i
extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.
Després dels caòtics moviments de la
terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi
havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven
les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al
poble.
Aleshores alguns dels més vells va
recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava
setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber
si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia
tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el
viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.
Una veu rogallosa a causa de l’edat -
en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si
són escoltats - va cridar:
¾
El
Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.
¾
On
és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.
¾
Senyor
alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.
Corrent l’agutzil va anar fins al
bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat
pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia
estat molt forçut. El Juanes va escoltar
al batlle i capcot va respondre.
¾
Si
però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La
via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de
mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina,
també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.
¾
Així
que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.
El Juanes negava amb el cap dient
tristament:
¾
No
queda res.
¾
Res!
– va exclamar amb recança, l’alcalde.
A l’home vell, de cop i volta se li
l’il·lumina el semblant.
¾
Senyor,
en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar
abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler
emportar. Podríem mirar-la.
Com que era l’última esperança,
tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va
donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res,
prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:
¾
Si
li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la
caldera s’encengués es podria intentar.
¾
Qui
serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.
¾
Home,
jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou
orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per
tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del
comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures,
aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena
d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.
¾
No
ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada