VIDA ROBADA

La mirava allà davant, de cos present, dins aquell taüt brillant de color caoba,  amb una gran corona de flors al damunt. Quasi creia que no podia ser, l’energia d’aquella dona semblava que no tenia fi, no era massa gran. Sentia llàstima o pena...per ella,  la veritat que gens ni mica. Ràbia o odi, potser. És creia que sempre ho dominaria tot. M’havia fet tant de mal. Estava allà al darrera, al mig de la gent,  intentant passar desapercebuda, tot i que vaig veure algú que em mirava de reüll.

De fet no era allà per ella, sinó per intentar acostar-me a la meva filla, L’Eva, que ella m’havia pres. Ella i el seu fill, em van allunyar de la meva nena; ni em permetien  acostar-me a ella. Que bonica estava.  Era tota una noieta. L’havia vist quan havien entrat a l’església, quasi desconeguda per mi, quatre anys sense veure-la. És veu que la teníem a un col·legi a Suïssa, o es el que em deien, per que no intentes acostar-m’hi. Com si estès empestada.  

Quatre anys de solitud que s’han fet eterns. Tancada en aquell lloc horrible sense veure gairebé ningú; ella  em va venir a veure alguna vegada, però la nena no; em deia que jo li feia por. La meva nena tenia por de mi...

Mentre escoltava les paraules del capellà elogiant les virtuts de la difunta no em vaig poder estar de pensar en aquells primers temps, quan em vaig casar amb el Raül, i a ella la vaig considerar com una segona mare. Feia poc que havia perdut la meva i en  ella vaig trobar amor i compressió, o almenys això semblava. Me l’estimava, si,  és veritat; tot i que algunes persones  ja m’avisaven que no em refies d’ella, que era mala persona. És portava molt bé amb mi, encara que aviat em vaig adonar  que acabava fent sempre el que ella volia.

Quan va néixer l’Eva, va ser quan van començar els problemes. Jo volia les coses d’una manera , decorar l’habitació, escollir el llitet, el cotxet, les coses de la menuda, jo les volia d’una forma concreta i ella d’una manera molt subtil, després de donar-me la raó, em convencia de que l’altre opció, la seva,  era la que més em convenia;  estava una mica dèbil i per no discutir accedia.

El seu pis, donava just sobre el nostre, i amb la nena  petita sempre la tenia ficada a casa, per ajudar-me, -deia- però en realitat dirigia la nostra  vida, on anar de vacances, com cuidar la nena, la alimentació, que si els “bibes”.... Jo, però, amb això vaig seguir sempre les indicacions del pediatre, igual que les vacunes i les escasses vegades que havia tingut una petita febrada. El Raül em deia que no m’amoïnes, que la seva mare, des que havia quedat vídua es trobava molt sola i sort tenia de nosaltres, ja que la seva germana se’n havia anat a viure a un altre poble.

Quan la nena va tenir una anyet, jo vaig voler portar-la  a la guarderia... A, no,  això si que no, que al ser ella a prop que diria la gent . Quan em va veure decidida a portar-li, va començar la llagrimeta. –que ara que tornava a tenir una família i algú per qui preocupar-se, tots els anys de soledat que havia patit, ara volíem privar-la de fer d’àvia, de ser feliç cuidant de la seva néta... i...  bla, bla, bla. Un cop més vaig cedir a les seves súpliques empesa pel Raül que volia complaure la mare. Jo em vaig posar en alerta. No volia que manegués les nostres vides.

Sense donar-me’n comte la cerimònia s’estava acabant . La Montse, la meva ex cunyada va sortir a dir unes paraules de la seva mare. Parlant de la bona mare i àvia que havia estat i com la trobaríem a faltar. Mentidera. Tu no la podies suportar i vas marxar a viure lluny per no estar prop d’ella i fer la teva vida. Ara pel que sigui has tornat a casa per que et fes de mainadera. Llavors va sortir  parlar la Clara, una amiga d’ella, que també la va posar pels núvols.

L’escola si que la vam decidir nosaltres, el Raül em va fer costat i la vam portar a la pública, on havia anat jo. Ella no va suportar que no la portéssim al col·legi de monges on tota la família havia anat sempre. Vaig poder mantenir-la a ratlla un parell d’anys. El seu fill l’anava a veure. Ella venia a casa per les celebracions familiars i prou. Penso que en aquell temps ja va començar a inflar el cap del Raül i aviat el matrimoni va començar a anar de tort.

També va coincidir quan jo em vaig començar a trobar malament, desvariejar, depressions. Ella  tornar a casa per cuidar-nos, jo no em podia fer càrrec de la petita., però amb ella a prop encara estava pitjor, fins l’intent de suïcidi, A vegades he pensat que em donava alguna cosa , però no he pogut provar mai. Llavors, com que era un perill per la petita, va ser   es quan em van internar en aquell centre psiquiàtric on vaig passar tres anys llargs.

Des de llavors no he tornat a veure mai més la nena. De fet, mai em va venir a veure. Deien que li feia mal veure’m en aquest lloc i amb aquell aspecte. Ells, de primer venien algunes vegades, després només venia ella. Ell va tornar un parell de cops però va ser per fer-me signar els papers del divorci i la custodia de la nena. Aquells papers que em va presentar al davant i que vaig signar sense saber gairebé el que eren. Quan vaig poder sortir d’allà, vaig intentar recuperar l’Eva, però els si van negar en rodó. Que si jo no estava en condicions de fer-me’n càrrec. Que ella no em volia  veure, ni saber res de mi. Van dir-me que era a Suïssa estudiant , que no li podia  malmetre el futur.

La cerimònia s’havia acabat i la gent començava a sortir. Jo em vaig quedar quieta al costat de la porta. Quan va sortir la nena acompanyada de la Montse, la ex cunyada, mi vaig acostar i la vaig abraçar. Ella em va mirar. Una mirada entre por i tendresa. La Montse se la va dur enllà en mig de la gent. Vaig cridar el seu nom, que es va ofegar entre la remor de la gent. Ella es va girar i em va mig somriure. Et recuperaré, lluitaré per tenir-te de nou –pensava. La Laia , la meva amiga  es advocada  i ja m’ha dit que m’ajudaria

En aquell moment vaig sentir un braç que m’agafava i m’apartava de la porta. Era el Raül, vagi mirar el seus ulls que desprenien odi i rancor, el meu cervell va captar unes paraules entre el soroll, “ No t’apropis a nosaltres, deixa la nena tranquil·la,  o te’n penediràs ”  em va deixar el braç, mentre m’obviava i es  girava cap a la seva nova dona.  Aquesta, altiva em va mirar amb un mig somriure burleta i els  ulls brillants de triomf. En l’aire i en l’expressió  d’aquella dona vaig entreveure que ella no s’havia deixat manipular per la sogra ... i ... com ja diuen  “ pensa mal i no erraràs.” Crec  que no ha estat massa temps a  treure-se-la de sobre. Pobre Eva en quines mans t’has de veure. M’han robat la meva vida, però no permetré que et robin la teva.

15/08/2017/