divendres, 19 de gener del 2018

IDEES FOSQUES. Relat negre.

No sé on sóc, els meus ulls no entreveuen cap claror que pugui orientar-me en aquesta desconeguda habitació. 

Però una llum del pensament, una idea crec que salvadora, m’il·lumina: en totes les habitacions hi ha portes i finestres. 

Estenc els braços com antena protectora i avanço lentament. Ensopego en una cosa baixa, tal vegada una tauleta. Toco la seva superfície: és tova. Tal vegada, aleshores, una butaca d’un sofà o tal vegada un sofà. 

No trobo la paret però donant copets amb els meus peus ressegueixo l’obstacle. Quan acabo de rodejar-lo avanço un xic i les meves mans toquen la paret. Poc a poc tantejant l’espai segueixo el meu camí. 

La foscor és total, ni un xic de llum albira cap cosa en l’espai negre. Torno a caminar lentament palpant les parets en recerca d’una porta per eixir de l’obscuritat.  

Camino, palpo, toco mobles, cadires quadres que semblen amuntegats enmig de l’habitacle. La meva orientació continua sent nul·la. No existeix ni nord ni sud en la meva deriva. 

Noto altre cop la blana superfície, per tant he donat la volta complerta a la cambra que m’empresona sense trobar cap obertura.

Finalment cansat i desesperat em deixo caure en el sofà. La seva superfície m’acull com un nouvingut. 

Aleshores penso, més tard ploro, penso i ploro sense remei. La soledat s’apodera de mi i el meu pensament no recorda ni l’on, ni el quan. 

Exhaust caic en un sopor intranquil trencat per la ignorància de no saber on sóc ni qui sóc. 

Malgrat tot la calidesa del sofà m’absorbeix sense pausa. S’apodera del meu cos i del meu pensament. Poc després sóc un element més de la seva estructura. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada