dimarts, 9 de gener de 2018

UNA TRUCADA A MIGDIA

Una trucada quasi als vols de migdia m’ha despertat. Qui pot ser el ximple que després d’una nit de sarau sigui capaç de despertar-me a les dotze del migdia. Quan tot just fa quatre hores que sóc al llit.
¾     Pere, Pere,- crida el telèfon quan el despenjo. Un mica més i l’estavello damunt la tauleta. Però he reconegut la veu del Roger, el meu millor amic. Si el meu millor amic del períodes de serenor i bon comportament. Ell no surt mai de nit amb la colla, però és uneix una bona amistat.
¾     Sí!- responc amb veu tavernària.
¾     Escolta, escolta! Pere! Pere!- ja torna a la seva mania de repetir-se.
¾     Sí, sí! Què vols?- es la meva contestació.
¾     Pere! Pere! Fan sardanes a la plaça gran.
¾     Ostres! – Quina dèria que té amb les sardanes. Tinc el cap que se m’estavella del soroll i la beguda d’ahir. No li puc dir ja que em respondrà, amb tota la raó, que sóc massa jove per abusar de la vida. Però la joventut és per això, per viure-la. No per esperar als seixanta, quan tots els ossos  cruixen.
¾     Pere! Pere! – torna a escoltar-se pel telèfon.
¾     Sí!- torno a respondre mentre em passo els dits pels ulls i provo d’obrir-los.
¾     Pere! Home! Va! Baixa! La cobla és bona i hi ha molta gent.
¾     Bé, ara baixaré- li dic lentament per conformar-lo. Comença a ballar que baixo. 

Penjo i em tombo altre vegada i comença a calcular el temps. A veure la primera, la segona, la tercera i la quarta, mitja part, la cinc i la sis. Aproximadament una horeta. Si ens trobem per la darrere n’hi ha prou. Després la bar a beure alguna cosa que em destapi la clepsa. 

Només he fet quatre tombarelles provant l’amplada del llit quan sona altre cop el telèfon. Tan necessari en alguna ocasió i una “plasta” en altres.
¾     Què!
¾     Pere! Pere! Baixa! Coi!
¾     Sí! Ja vinc. - Es la meva resposta amb poques ganes.
¾     Ha vingut la Marta! Pere! Pere!
¾     Però que dius! I esperes fins ara per dir-m’ho. Ai, Roger! Més val que et posis piles noves. Baixo ara mateix. 

La samarreta per damunt, els pantalons per avall i les sabatilles de qualsevol manera. Quan baixo les escales la mare em diu:
¾     Pere! Tens l’esmorzar a taula.
¾     No tinc temps, mare. El Roger m’ha trucat tard. 

Corro pel carrer, sort que la plaça és propera. Veig a la Marta i quasi ensopegant m’agafo a la seva mà. Endevino un somriure a la seva cara i m’adono de la cara d’emprenyat del fins ara el seu company. 

És que la Marta m’inspira. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada