En la meva recerca vaig aconseguir
un fulletó de la Diputació de Barcelona que ofereix una complerta explicació
sobre el procés de reconstrucció i de l’obra pictòrica que guarda l’església de
Sant Quirze de Pedret que pràcticament utilitzo per aquestes cròniques.
L’església de Sant Quirze de Pedret
és una obra cabdal de la nostra arquitectura preromànica. L’any 1959 va ser
cedida pel bisbat de Solsona a l’Ajuntament de Berga perquè en tingués cura.
Entre 1959 i 1964, a petició de l’Ajuntament i el Bisbat, va ser restaurada per
la Diputació de Barcelona. Va dirigir l’obra l’arquitecte Camil Pallàs, cap del
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments,i el constructor va ser Modest
Buchaca, de Berga.
Un quart de segle després, l’estat
de conservació de l’edifici va aconsellar a l’Ajuntament a demanar un nou ajut
de la Diputació, i el servei de Patrimoni Arquitectònic Local (nom actual de
l’antic servei de monuments) va encetar el 1989 una nova restauració, ara sota
la direcció de l’arquitecte Antoni González, nou cap del Servei entre 1981 i
2008. Un cop es va analitzar la problemàtica de l’edifici, es va comprovar que
no es referia només a la seva conservació, sinó també a la seva vigilància,
sinó també a aspectes d’ús i vigilància, i que hi havia mancances quant al
coneixement i la interpretació de la seva evolució històrica. Per això , una
part essencial dels treballs fets durant aquests darrers anys va ser la recerca arqueològica, que va
permetre completar la informació sobre la història de l’edifici i va ajudar a
definir els criteris de la restauració, que va partir de l’objectiu de
recuperar-ne al màxim el caràcter genuí de l’obra.
De la nau sud només resta el tram
contigu a l’absidiola corresponent, tancat per un mur a l’oest, al damunt, s’hi
va aixecar, al segle XIII, un campanar de torre quadrada que també va caure.
Les seves restes s’enlairen per sobre la coberta del porxo que s’obre a migdia
ocupant el recinte de la nau sud que va desaparèixer. En aquest porxo, que es
va construir durant les obres de restauració –entre 1992 i 1995- s’hi accedeix
des de l’exterior per una escala de pedra, la mateixa que es feia servir en
èpoques preromàniques, que llavors desembocava a l’antiga porta d’accés al
temple. El tram existent de la nau sud també comunica amb la central mitjançant
una obertura amb arc de ferradura, fet l’any 1960 seguint la traça del
primitiu.
Les cobertes, renovades entre 1992 i
1995, reprodueixen la forma i els materials que tenien al segle X, la de la nau
central està formada per una estructura
d’encavallades simples de fusta i les de la nau nord i del porxo per bigues,
empostissat de fusta i teules àrabs. L’absis central es cobreix amb volta de
canó ultrapassat i les absidioles laterals amb volta esfèrica lleugerament
aplanada. Les teules dels tres absis són còpia dels exemplars del segle X que
es van trobar en l’excavació arqueològica de les cobertes. Les restes de
l’antiga torre campanar es cobreixen amb planxes de coure, que van substituir
la teulada que hi havia abans de la intervenció.
Els murs de pedra estan revestits
per l’exterior i l’interior amb un enlluït de calç, en alguns panys de paret
se’n conserven els originals de la fàbrica del segle X i, en altres, es van de
reproduir en la darrera restauració ja que s’havien perdut. El mur oest es
corona amb una insinuació de la possible espadanya del segle X. L’espadanya del
segle XVIII va haver ser desmuntada a causa del mal estat de conservació i de
la seva nul·la relació amb l’edifici preromànic.
La llum penetra a l’interior per una
sèrie de finestres de diferents formes i dimensions, N’hi ha d’una sola
esqueixada (pròpies de l’època anterior al romànic) i de doble esqueixada (més
tardanes). El paviment de l’interior de l’edifici té l’aparença de terra
batuda, fet a semblança de l’original medieval, encara que és de morter de
calç, i hi deixa veure en alguns indrets la penya verge. Al presbiteri es ca
col·locar, el 1995, un altar format per un peu cúbic i un ara, feta amb blocs
de pedra de la muntanya de Montserrat.
A bona part del perímetre de la nau
central hi ha un banc d’obra com el que havia hagut a l’església en època
medieval i, en el racó nord-oest, s’hi conserva la pica baptismal romànica,
possiblement en el lloc on hi va ser d’antuvi.
En el decurs de la restauració es va
recuperar la topografia del terreny i dels accessos medievals. Per això està a
la vista, cap el nord, el “pedret” que justifica el topònim del lloc i del
temple. Davant de la façana de migdia hi ha un muret de pedra, fet de nou, que
serveix per contenir la terrassa que hi devia haver al segle X. En la terrassa
superior, a ponent de l’església, es poden veure dues laudes sepulcrals
recuperades durant el procés de l’excavació arqueològica i una placa de marbre
amb una inscripció en record dels parroquians difunts de Pedret.
En un extrem de les terrasses, cap a
l’oest, s’alça un campanar nou d’estructura metàl·lica, amb una trona que
serveix de mirador del temple i una campana, que toca l’Angelus cada dia. En un
nivell inferior, davant del mur de contenció, hi ha una construcció de pagès,
la part baixa dels murs formen part de les restes de l’antic cenobi del segle
XI.
La capçalera de l’edifici mostra una
sèrie de pintures murals, unes originals i altres reproduïdes el 1992 i el
1988. La nau central i l’arc triomfal estan decorades amb restes de pintures
romàniques del segle IX i trobades in
situ, també a la part nord n’hi ha restes, escasses de la mateixa època.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada